Aquell dia vaig decidir riure. Vaig dir-me que t'havia d'oblidar, que havia de passar pàgina, que no podia pensar en tu en època d'examens. Però, qui és aquest tu? Em mires, em somrius i gires cua. Et miro, abaixo la mirada i marxo pensant en els moments que hem desaprofitat. Després, m'obligo a deixar d'escriure coses d'amor i de color rosa al blog. Però , no és rosa sinó negre. I jo vaig fent, aquí i allà, de maleta en maleta. Tu estàs aprop i lluny al mateix moment. No saps qui sóc però quan em veus, em preguntes com estic. I tu i jo, pararem de jugar a fet i amagar i ens direm les coses a la cara? Serem adults algun dia? Com que sé que no, he decidit riure per no plorar. I així, amb un intent de mitja felicitat, t'espero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada