Baixant les escales avui de la biblioteca he pensat en els meus textos, en qui sabia el nom del meu bloc i qui sabia tota la meva vida. Tu no la saps tota, però et pots sentir afortunat. No tinc ni idea sobre si encara em llegeixes o penses en mi. De fet, m'ho he deixat de preguntar. Jo sé el que haig de saber i tu fas la teva vida. Tot i així, que sàpigues que penso en tu. Que l'altre dia vaig buscar el comentari que em vas deixar un dia. Em va agradar. Creus que recordarem un dia el passat asseguts en un banc de la plaça tirant molles de pa als coloms? Aquell dia parlarem de qui vam ser, qui hauriem pogut ésser i que som en aquell moment. Jo m'agafaré a la teva mà i tu em deixaràs. No tindràs cap inconvenient com no l'has tingut mai. Sempre m'has deixat fer. Portaràs aquell anell d'or que hauré contemplar milers de vegades i jo portaré aquell collaret que em vas regalar. I allà, en aquell moment, mentre donem de menjar als coloms i recordem vells temps, separarem el que va ser ficció de realitat i ens direm que nosaltres haguéssim pogut ser alguna cosa més. I tu, què creus que és ficció i realitat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada