I avui, des d'un ordinador de la biblioteca faré el post número 100. Ha costat arribar a aquest número i pel que vec costarà passar-lo. Avui, com cada dia he agafat el tren. La mateixa dona i el mateix home. Crec, que el dia en que algu de nosaltres tres no pugem al tren, algu de nosaltres tres es preocupara. L'home de la motxilla blava, del llibre prim i de la DS. La dona dels llibres gruixuts, de l'anorac negre i del últim llibre de Dan Brown. La dona s'assenta de cara al camí mentre que jo m'assento donant l'esquena al camí. L'home, que em supera d'edat però que crec que és més jove que la dona que baixa a Plaça Catalunya, s'assenta a on pot. Ell que baixa a Sants crec que té curiositat per saber on baixem els altres passatgers. I mentre s'ho pregunta arribem a la seva destinació. I allà, a Sants, puja la mateixa noia de cabells castanys i curts que esmorza al tren un suc de nosequè i un entrepà de pa de motlle integral. Mentre miro que esmorza, ja que sempre s'assenta davant meu arrivem a la detsinació de la dona de l'anorac negre. Allà, ella baixa, de tant en tant s'hi troba un amic o un company de feina. I mentre ella conversa, a dies amb aquell home d'abric llarg, puja la dona que posa els peus al seient de davant, que es canvia de seient per estar sola i que dorm. Crec que va a Terrassa. I mentre observo que fa, em poso la jaqueta. Arc de Triomf està aprop. Finalment, baixo. Agafo el metro i em planto a la sala dels ordinadors de la universitat. Cada dia és igual. Al metro, a vegades som els mateixos, caminant també. Tothom fa la mateixa rutina. I dius que vas contestar bé la pregunta del fòrum. Com el narrador de la historia, tu també et preguntes per la vida dels passatgers, però ell del autobus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada