Quan vaig sentir la frase per primer cop no vaig captar el sentit però després la vida t'ensenya que un dia o altre tornaràs a tot allò que se't va explicar un dia i efectivament després d'abandonar la frase en una part remota del meu cervell i de seguir copiant com un robot a les classes de filosofia vaig aprendre el significat de la frase : tothom, per molt que ho neguem canvia.
Mentre tornava amb tren després d'un dia de classe amb unes matèries poc suportables vaig pensar si havia canviat, si tot el meu voltant havia canviat.. i després de girar-me i contemplar el que m'envoltava: un home llegint el diari, dos nois comentant el partit del barça del dimecres, els meus dos companys comentant un examen de matemàtiques, el avi de més endavant esperant davant la porta per baixar i trobar-se amb alguna cosa que li farà canviar la vida simple i sense entrebancs que ha portat i que crec que portarà fins els seus últims dies. el revisor del tren demanant els bitllets... vaig adonar-me que el món canvia i que això ha comportat un canvi de la societat i en mi mateixa. No ens comportem com fa dos segles ni com homes de la prehistòria ni com ahir ja que ahir vam aprendre a canviar, a deixar de fer una cosa per fer-ne una altre de millor o potser pitjor però canviem.
Quan vaig arribar a la meva parada vaig deixar amb un fins demà endarrere als meus dos companys de viatge, vaig obrir les portes d'acer i vaig captar per un altre moment l'essència de la frase d'Heràclit; després d'intentar filosofar durant tot el trajecte vaig veure que havia canviat, poc, però ho havia fet ja que no era la mateixa que feia dos minuts.
Potser quan hagi publicat això m'adonaré que aquestes ratlles escrites no han servit de res perquè pensaré en una altre cosa, en una altre frase o simplement deixaré la ment en blanc però ara, en aquests moments m'han ajudat per desfogar-me una mica, per deixar escrits pensaments que venen en hores mortes passades al tren o mirant per la finestra de l'habitació.
Mentre tornava amb tren després d'un dia de classe amb unes matèries poc suportables vaig pensar si havia canviat, si tot el meu voltant havia canviat.. i després de girar-me i contemplar el que m'envoltava: un home llegint el diari, dos nois comentant el partit del barça del dimecres, els meus dos companys comentant un examen de matemàtiques, el avi de més endavant esperant davant la porta per baixar i trobar-se amb alguna cosa que li farà canviar la vida simple i sense entrebancs que ha portat i que crec que portarà fins els seus últims dies. el revisor del tren demanant els bitllets... vaig adonar-me que el món canvia i que això ha comportat un canvi de la societat i en mi mateixa. No ens comportem com fa dos segles ni com homes de la prehistòria ni com ahir ja que ahir vam aprendre a canviar, a deixar de fer una cosa per fer-ne una altre de millor o potser pitjor però canviem.
Quan vaig arribar a la meva parada vaig deixar amb un fins demà endarrere als meus dos companys de viatge, vaig obrir les portes d'acer i vaig captar per un altre moment l'essència de la frase d'Heràclit; després d'intentar filosofar durant tot el trajecte vaig veure que havia canviat, poc, però ho havia fet ja que no era la mateixa que feia dos minuts.
Potser quan hagi publicat això m'adonaré que aquestes ratlles escrites no han servit de res perquè pensaré en una altre cosa, en una altre frase o simplement deixaré la ment en blanc però ara, en aquests moments m'han ajudat per desfogar-me una mica, per deixar escrits pensaments que venen en hores mortes passades al tren o mirant per la finestra de l'habitació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada