Reflexions en un dia gris.

Avui, caminant sota la pluja, he vist que he de ser forta. No vull plorar però ho necessito. Són moments que una servidora necessitaria una petita abraçada per tal de fer front a les coses. Marxa una de les persones que m'ha marcat o que a partir d'avui serà una de les persones les quals m'ha agradat conèixer. Viure la vida somrient, lluitant per ser feliç. He passat d'odiant la vida a sempre quedaran els cafes. No és per ell, sinó per altres persones. A vegades la vida és cruel i la gent no es mereix el que li toca viure. Em van dir un dia que no plores, que era més maca rient. Essent feliç. Però crec que la felicitat no existeix. Tu creus en ella? Jo crec que no. He decidit fervorosament (algú m'ho va dir un dia i és una d'aquelles paraules, com Beyond, que marquen potser un abans i un després de la teva vida) intentar continuar endavant, deixant el passat i no mirant gaire al futur. Si miro al futur, el vec negre, ple de pessimisme i no m'agrada. M'espanta, m'aterra, simplement. Aquest no era el post que pensava escriure mentre estava caminant sota la pluja. Potser m'hagués agradat escriure que puc canviar. Que m'agrada això i que m'agrada això altre o simplement una de les meves historietes de tren i bus mentre vaig a i torno de Barcelona. Algún dia tothom serà feliç. Jo inclús. Qui sap. La vida dóna moltes voltes. I em torno a imaginar, com porto dies, agafant una de les coses més importants de la meva vida.