Vida a la capital.

Un al sofà i l'altre a la cadira. No es deien res. Cap mot, cap gest, cap paraula. Simplement estaven submergits en les seves coses, els seus papers, la seva feina. De fons es podia escoltar una de les moltes òperes que tenen per casa. El seu pis, la seva llar. Aquella casa habitada a les nits i solitària als matins. Feia nou anys que estaven casats i havien caigut en una monotonia de vida. Sortien els dos passades les vuit però sempre abans de les nou. Arribaven, amb el mateix cotxe abans de les nou però més tard de les vuit. Sopaven sense dir-se res i finalment ocupaven els seus llocs. Ella al sofà i ell a la cadira. Cada dia era el mateix. Ni una paraula, ni un mot. Ni un trist t'estimo, ni un educat hola ni un riguros bona nit. Monotonia, simple i pura monotonia. Trista existencia. Trista la seva vida. Però ells eren feliços.