Són coses que passen. Un dia estas bé i l'altre et trobes en una sala d'un hospital. Allà al llit, estirat, sense moure't. Esperant que passin els segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys... Ningú, d'aquí tres minuts s'enrecordarà que estàs allà. La teva vida passarà a ser d'interessant a avorrida. De passejar a mirar els culebrots de la televisió. I total, per a què? Ells allà i tu aquí. Sola, sense ningú. Perquè a vegades et sens sola. Una abraçada de tant en tant aniria perfecte. Però, qui te la dóna?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada