Fantasmes.

-Tretze? -va preguntar la senyora de la casa.
-No, dotze. Hem tingut una baixa.
-Ah, si que em sap greu. No ha volgut venir, la vostra baixa?
-No és això. Ella hauria volgut venir. Déu, no l'ha deixada.
-Com? No l'entenc.
-Directament, ja no hi és.
-Si que em sap greu. Accepti les meves disculpes per ser tan grollera.
-Tranquil·la. Però, si que som tretze si.
-L'esperit va amb vosaltres?
-No, però l'hem substituit per una altra persona.
-Doncs...
-Catorze, al final som catortze. Bé, tretze i el fantasma. És possible?
-Si, però no fem descomptes a fantasmes.
-És igual, ell pagarà la seva part. Total, ens va donar els diners abans de morir.
-Se l'estimaven, a la persona número tretze?
-Què vol què li digui? No gaire, però era del poble, de tota la vida.
-Ah d'acord. Bé, aquí tenen les claus. Hi ha un llit que és plegable. Adient per fantasmes.
-Perfecte, llavors.