Va somriure content. Finalment havia aconseguit el que volia: marxar d'aquella presó anomenada, pels altres, casa seva. La seva mare havia tornat a ser maltractada pel seu padrastre, que un altre cop havia tornat a casa seva borratxo. La seva germana, després de la pallissa del dilluns havia marxat de casa seva, com que ja tenia vint anys i mitja carrera a les seves espatlles, va decidir fer la seva vida però ell creia fermament que era una covard, que havia marxat per no tenir el marró de les pallisses cada nit. La seva veïna, l'Amàlia, després de l'amenaça del seu padrastre va decidir tancar les portes del seu pis i ell ara, es trobava sol, sense ningú. Durant el trajecte d'una hora amb tramvia havia pensat amb la Maria, la seva Maria. L'amiga de la infància que ara sortia amb un company de l' institut però que ell sempre havia estimat, l'havia ajudat i ara ella el deixava per anar amb el tòtil de l'Andreu. Quan va arribar a la platja i després d'assentar-se a la sorra, es va adonar que les preocupacions que el turmentaven i no el deixaven dormir eren mínimes, potser perquè en aquell moment va veure la crua realitat, ell no era l'únic que estava sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada