El noi es trobava al seient del darrere del tramvia. Tenia el cap repenjat a la finestra i es mirava l'exterior com un món paral•lel al seu. No observava res, ni la gent que veia des de dintre, ni els vianants que travessaven els carrers, ni els seus conciutadans que pujaven i baixaven del tramvia... Simplement pensava. Per això, aquell mati havia agafat aquell tramvia, un recorregut de més d'una hora per arriba a la seva destinació: el mar. El mitjà de salvament, com ell l'havia anomenat abans de pujar, estava apunt d'arribar a la seva destinació. Quan aquella màquina de ferro va cridar la seva parada es va despertar d'aquell estat de trànsit i es va aixecar del seu seient per anar a la porta d'escapament. Va prémer el boto per baixar i de cop i volta li va venir una bafarada d'aroma de mar. Va somriure content.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada