Fi d'any.

Havia pensat en escriure els meus pensaments sobre aquest any, el 2009. Sobre el que m'ha passat, el que voldria que m'hagués passat o el que m'ha passat i no volia que passes. Estic discutint sobre el vestit d'aquesta nit mentre miro més enllà de la finestra i dic que no vull passar fora el cap d'any. L'any vinent marxaré, fugiré com qui no vol la cosa. Desitjaré fermament no passar aquest dia al poble. Certes converses que vols deixar de banda i certes altres que et fan alegrar el dia. R.A Salvatore ha tornat a la meva ment, he recordat Eragon i he deixat de banda Memòries de Idhun. Com a regal de cap d'any m'he comprat Alice's Adventures in Wonderland però amb català. Lewis Carroll. Espero fascinar-me. Recordo Linia Blava de Ramon Solsona i tota la saga de Harry Potter. M'agrada pensar en llibres. Llegeixo, de tan en tan el resum de La soledad de los números primos. Números complementaris, ordinaris, successius, parells, senars, dobles, etc. Un món que fascina. Tot està fet per números i jo sóc de lletres. Vull canviar, ho necessito. Àfrica es posa cada dia més a la meva pell. Demà, com fa uns quants anys abans, faré de patge. Demà comença un altre any i jo crec q no vull deixar aquest. O si. Marxar m'interessa. Històries que no acaben i que no comencen. El blog m'ha ajudat de mala manera. Reflexions, mini històrietes però qui està al teu costat? A quina mà m'haig d'agafar. Em perdo, no em trobu i això em fa por. Una llum, una mà, alguna cosa que em digui que ell està al meu costat. És un text llarg, poc intens però cargat de sentiments. Però sentiments que fan mal, que et destrueixen per dintre. Et penseixes com una flor, caus com la fulla que cau de l'arbre. El post 93. Beyond, sempre serà beyond. Més enllà.

Records.

Recordaré vells moments de Setembre. La disfressa, però sobretot ell. La nostre història.

Abans del 31.

Dius Bon any nou per un cas. Si demà no parles amb qui vols. Parlar amb qui vols. No ho fas pas i et fa mal. Demà acabaràs l'any com mai l'havies acabat i et farà mal. T'has estat una estona mirant l'horitzó, no has vist futur i no en veuràs fins d'aquí uns anys, dies, una eternitat. Demà, i com acabament de l'any, enganxaràs el que consideres el millor regal que es pot donar. Recordaràs tot el què has viscut amb ell i somriuràs alegrament. Ploraràs per gent que no tens al costat i et penediràs de certes coses. Demà, i per acabar l'any, deixaré l'últim missatge al blog. Reflexions de finals d'any? Qui sap.

Ahir Nadal, avui st Esteve

Consumisme, consumisme i més consumisme. Bufanda, bufanda i bufanda. Aquest any ha estat l'any de les bufandes, de pocs regals però interessants. D'enamorar-se de la foto d'aquella cosa i de penedir-se de certes paraules. No entenc la vida i crec que no l'entendré fins a finals d'any. L'any nou pinta igual que l'any passat i qui sap si la festa m'animarà. Treus conclusions falses mentre et desfan falses il·lusions i esperances. Torno a fer de patge. L'any vinent marxaré. Si la gent fuig, jo també. Ara, en lloc de cafes necessitaria trucades. He deixat els cafes de banda però no la seva relació. Això m'agrada. Paraules buides per ell però no per mi. Definivament, no entenc la vida i encara menys l'amor. Però el necessito. Coses de la vida. Total, el nadal és temps d'amor i consumisme. Odio les compres.

Res de bo.

L'altre dia va fer un mes dels més divuit anys. El dijous vaig començar oficialment les festes. Avui he vist que Quim Monzó m'agrada. He tornat a agafar el llibre que vaig deixar aparcat, bé, un dels molts llibres. Poca lletra i anar fent. He deixat la idea dels cafès. Si volen, ja diran alguna cosa.

La nena rossa i el nen dels ulls verds.

La nena rossa i el nen dels ulls verds. Semblaven trets d'un conte d'aquells que les mares expliquen als seus fills. Però era real. Ells dos eren reals. S'estimaven, es desitjaven, es volien. Les seves vides, aquell dia a la plaça del poble, van canviar. Es van veure, van desitjar-se amb la mirada. Van anar fins al mig de tot de la plaça i van ballar. La música sonava només per ells. Tothom i ningú se'ls mirava. Ballave. Eren feliços. L'estiu va anar passant, la festa major es va acabar però ells es continuaven veient. Al parc, al camp, a casa seva, al carrer. Feien gelats, xerraven, cantaven, es miraven, es feien petons, tornaven a parlar, tornaven a riure, cantaven. Eren feliços. Però, tot un dia s'acaba. Ell va haver de marxa i ella es va quedar al poble, entre arbres i animals. La felicitat va marxar. Les promeses que es van fer, es van trencar. Ja no hi havia gelats, ni cafès, ni balls, ni riures que alegressin aquell poble, aquella casa tan silenciosa. L'estiu següent ell no va tornar al poble. Ella va marxa fora. Tot semblava negre, trist, sense sol. Al cap dels anys, a la plaça del poble, un noi i una noia van creuar les mirades. La nena rossa i el nen dels ulls verds.

Ni idea.

Són coses que passen. Un dia estas bé i l'altre et trobes en una sala d'un hospital. Allà al llit, estirat, sense moure't. Esperant que passin els segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys... Ningú, d'aquí tres minuts s'enrecordarà que estàs allà. La teva vida passarà a ser d'interessant a avorrida. De passejar a mirar els culebrots de la televisió. I total, per a què? Ells allà i tu aquí. Sola, sense ningú. Perquè a vegades et sens sola. Una abraçada de tant en tant aniria perfecte. Però, qui te la dóna?

Al respirar.

Idees.

Et recorden que no estàs sola. Que el telefon serveix per alguna cosa. Penses, qüestiones, tornes a pensar i dius que potser, algun dia d'aquests ja trucaràs. Un cafè no anirà malament. Les promeses no es cumpleixen. Algunes. Tens ganes d'anar a veure el Barça-Sevilla. Pot ser interessant. Ell continua allà i jo aquí. Les ganes de que s'acabi tot poden amb tu. Ganes de cars i de trobar-te'l un altre cop. De caminar agafats de les mans, de pensar junts, de riure plegats i de somiar coses diferents. No és qui tothom es pensa. Ganes de veure gent diferent però veus que mai les veuras. Un fins aviat significa un adéu definitiu i axò et fa mal. Les ganes de deixar pensaments nefastos i escrits de poca qualitat, fan que visquis amb il·lusió. De gran, somiaré. Serè Peter Pan. Et dius això quan algú et t'afirma que escrius autoescola amb e perquè pots dir escola sense dir auto. Coses estranyes. Tornes a Peter Pan. Somiar, volar, créixer interiorment. Definitivament, el món està boig i tu una d'aquelles persones rares que el formen. Contenta a vegades i trista la major part del temps. Freak seria la paraula.

No repetiré mai més la paraula retorn.

Coses que passen. Ell allà i jo aquí. El cansament comença a fer el seu fruit. Arribes morta a casa després d'una hora i mitjà en tren. Allà et qüestiones perquè para a Piera tanta estona, perquè la gent tendeix a baixar a Hospitalet i perquè són els seients tan incòmodes. Dius que t'agradaria dormir abraçada a algu. Et morts de ganes de llegir el què tu vols. T'agradaria menjar crispetes tot veient una pel·lícula però no pots. El blog està mort i la meva ment no està per pensar aquests dies. Caus, t'aixeques, tornes a caure però no et tornes a aixecar. No veus cap mà al teu voltant que t'agafi. Estàs sola, t'hi sents. Massa por. Simplement ganes de fugir, amagar-te. Qui sap, si les promeses de sempre és faran realitat. Deixo els cafes pel tés. Però, i ells per quan?

Retorn?

La castanyada va fer el seu curs i ara ens porta un record interessant. No et vas trobar qui volies però si que vas coincidir amb gent que no veies des de feia temps. Després, i com sempre, el teu aniversari ha vingut i ha passat fent que hores d'ara siguis major d'edat. La tan esperada samarreta del barça ja està al teu armari esperant amb il·lusió i paciència el barça-madrid. Et dius que Gossos potser serà millor que el sopar d'aniversari. La universitat et pren temps lliure. Mentre bufes el pastis d'aniversari, penses en èpoques passades. Et dius que va ser un gran dia i amb ganes de poder estar amb ells, com ahir, més estones. Les fotografies, qui sap, si han tornat.

Ho deixo.

No deixo el blog sino totes les altres coses. Coses que m'agraden. A vegades t'enfades de tal manera que vols acabar amb tot. Avui és un dia d'aquells. D'aquells que t'aixeques alegre, que t'enfades pels mateixos motius i que acabes enviant el món a la merda. Massa petita als seus ulls i això et fa enfadar. Veus, tot és negre. No hi ha res de cap altre color. Somio a canviar els colors, a veure les coses diferents però no puc. El negre em cobreix, em vesteix i així estic. Davant d'un pont a punt de saltar cap a un abisme. No arribaré a tocar l'aigua.

De mica en mica.

De mica en mica torno a la normalitat. A ser jo un altre cop. Els trens em maten. Llegir poc em supera. Dormir poques hores no m'agrada. Diuen que queixar-me és la meva especialitat però a vegades va bé. Les promeses que la gent fa no es compleixen. Una retrobada per quan? Qui sap si mai ells dos es tornaran a veure. A mirar-se, a recordar vells temps. A explicar-se la vida com havien fet aquells dies calorosos. De tant en tant va bé escriure al blog. Contes de dracs.

Alguna entrada més.

Ell estudia, l'altre té xicota, el de més endavant té problemes familiars, el del teu costat pensa amb una noia i el del seu davant vol anar a una convenció de còmics el cap de setmana vinent. Però i tu? Que fas tu? T'assentes a l'ordinador, escrius el diari per la universitat, contemples la finestra i penses on vas. Preguntes que no tenen resposta i temes de conversa interessants. Tornen records que et fan por i penses en veure certes persones. Demà tornarà el cafè barat però les tasses per quan? Sortides negres i pensaments nefasts. Cap de setmana al llit.

Poques línies amb les coses poc clares.

Trobava a faltar el que era escriure al blog. Tot em supera i estic a punt de perdre els extrems. Tot em costa i falta de costum. Cansada de certes coses i pensant que jo en tinc tota la culpa. Hi ha algú en aquest món que sigui objectiu? Així potser el desfogament serà mès lleuger i qui sap si millor.

Simis i riures.

Comences uni, comences treball, continues altres coses que ja estaven començades i pateixes per certes coses que has de començar. Parles sobre coses que potser t'interessen o que potser no vols parlar. Necessites marxar però no pots. Vols pujar muntanyes, veure món. Pensar, córrer,, cantar, ballar, caminar, somiar, volar. Obres els braços, els estires al vent, tanques els ulls, deixes en blanc la ment i somies. Penses que avui tampoc posaràs una fotografia i no respires tranquil·la. Acabaràs dormint pensant en simis i els seus riures. Tot això fruit de la classe d'anglés.

Tornada.

He deixat, i bastant temps, aparcats els meus pensaments. Canvis. En aquests dies han passat moltes coses, masses, i tot això em costa. És superior a mi. Mirant caçadors de bolets recordo els dies a la muntanya d'aquest estiu. Continuo pensant en fugir, en sobreviure. Demà començo les classes a la universitat i això m'espanta i em fascina al mateix moment. Sobrevisc en un món on tot són pensaments, somnis, paranoies i cap lloc on posar-ho, escriure-ho, deixar-ho anar. Canvis. Diuen que fugir mentre tens un problema és de covards. Jo prefereixo viure sense cap problema. Els dies de café tornen d'una manera que no t'ho hauries pensat mai. Però i el cafè amb gel què? Ja he deixat aparcat el tema de la trucada. Avui no hi ha foto.

No és un adéu.

Potser em falta inspiració. Potser haig de mirar una mica més per la finestra. Deixar vola la imaginació. No deixaré d'escriure. Això em salva. És la continuació del meu món. Un món poc real i molt fingit. No vull tocar de peus a terra. Crec que la realitat em farà més mal que bé. De moment m'amago sota els meus llibres. Demà qui sap serà un dia diferent. La inspiració estarà dintre meu. Tornaré a pensar en protagonistes i maldecaps. Avui, els deixaré aparcats, els pensaments.

Pols oposats.

Tot passa i tot bé. Veus un altre cop La Sonrisa de Mona Lisa. Gastes bromes que fan mal i esperes a que arribi alguna cosa per sentir-te una mica millor. Et dius de tapar-te els ulls i guiar-te a les palpemtes. Diada de Catalunya. Desitges anar a Barcelona però com cada any tornes a pujar la muntanya. Penses en coses importants. Vols començar però no comences fins d'aquí una setmana i escaig. Vols tranquilitzar a la gent però tu estàs a la que saltes. Pols oposats i continues amd idees nefastes. Aficionada als sucs de prèssec i les pomes. Tot va a moments i temporades.

Qui sap.

Coses rares. Coses anormals. Obres un dels multiples testos al facebook i et surt que la frase Coldplay teva d'avui és que "We live in a beautiful world". Qui ho creu això? Un món bonic? Existeixen les coses precioses? No penso en diamants ni en qualsevol pedra de la qual tu somies els diners que val i els altres somien en tenir-la, posseïr-la com si de la pedra filosal es tractes. Avui feia 40 anys de l'últim disc dels Beatles. Els mites de la música. I perquè no hi ha cap cosa que et doni la felicitat o bellesa eterna. Que hagués passat amb el mite de pandora si qui protegia la caixa no l'hagues obert? No fer res d'esport a l'estiu es paga amb uns quants dies d'agulletes a les cames després de dos entrenaments.

Varis.

L'altre post no tenia titol però a vegades val la pena posar un titol a cada cosa? Sona la banda sonora en castellà d'una pel·lícula de disney. De la cenicienta per ser més exactes. Els humans som una espècie en perill d'exintició. Preguntes que no tenen resposta. Ens compliquem la vida més del que volem i menys del que podem. Tot negre com sempre. La vida diuen que és bonica però a vegades complicada. Se't complica per segons i no saps mai dir un si quan voldries dir un no. Pensaments i paraules que surten soles i sense una explicació. Poques paraules per moltes idees. Jo vull començar.

Una vida, una història, i un món que gira i gira… Un somriure, imagina, un món sense injustícia…

Qui sap si em perdre Cesk Freixas el 19 de setembre. Qui sap si es culpa meva perdre la gent. Qui sap si acabaré la temporada de bàsquet. Qui sap on portara tot això. Qui sap si el sentiment pessimista i de culpabilitat marxarà un dia d'aquests i podré ser una mica feliç. Qui sap si un dia d'un mes qualsevol d'un any qualsevol canviaré el color del fons per un de més clar, més positiu. Qui sap si tot això un dia d'aquests acabarà bé. Qui sap si un dia d'aquests hauré complert els meus pensaments fugitius i els somnis amagats entre pàgines de llibres. Qui sap qui sap...

Escoltant els ocells.

Avui he adquirit finalment la primera part de dos llibres el segon del qual me'l vaig comprar en terreny italià. He pagat els drets d'un examen que sé de sobres que anirà malament. El pessimisme torna a sorgir i les converses sense gaire fonament encara no han marxat. L'avorriment invadeix l'habitació com els somnis. L'ipod fa el seu afecte i m'espera, qui sap, un cap de setmana passat a Barcelona però dormit a casa. Divendres torna dues de les poques rutines de l'any. Deixaré de mirar a la finestra ja que he perdut les esperances de veure complir desitjos. Poso un parell de converses més a la meva col·lecció i una que altre ciutat més al calaix juntament amb les meves poques postals. Recopilar històries m'apassiona. Abans d'ahir em van ensenyar un joc amb peces d'escacs. Qui sap si el resoldre mai, però el que sé fer és l'estrella de fusta i treure una bola de ferro del seu respectiu cilindre. A vegades la vida dóna moltes voltes. Tornen les fotos. L'última pel·lícula d'Isabel Coixet em va decepcionar. Mil cops millor La Vida secreta de las Palabras.

Historietes de bus.

Era el desig de tothom. Cada noi que hi havia al bar se la mirava desitjant que per aquella nit fos seva. Ningu sabia el seu nom ni on vivia pero la desitjaven amb tanta forsa que ella hauria pogut triar amb qui voldria estar. Ell, com tots, se la mirava. La desitjava. Sabia que si l'aconseguia no seria com les altres aventures. Amb ella tindria una historia diferent, passional. S'estimava amb forsa la seva parella, aquella amb qui havia compartit tantes i tantes aventures. Pero sabia que no hi havia prou nomes amb una persona. Per aixo les diverses i infinites aventures amb altres noies. Pero ella era diferent. Si aconseguia posar els seus llavis sobre els llavis de la noia seria felis i no li importaria el que li digues la seva xicota. Pero ella no es fixaria mai amb ell. Els altres mascles del bar eren molt mes posats i forts que ell que semblava un freak amb cara d'informatic viciat als comics de japonesos.

A Roma.

Tornen les converses estranyes, aquelles mai t'hauries imaginat tenir. Estas a la ciutat de la calor i de les ruines romanes per excelencia. Tornes a no saber escriure en un teclat que no es el teu. Et falten els accents. Penses en coses que no hauries de pensar. O si? Canviar de subjecte, de pensaments ajuda i crec que jo milloro dia a dia. Tres dels quatre ordinadors estan ocupats. He deixat per moments el cafe per una aigua fresca i les quatre cases de davant per edificis alts i nous. I des de Leysin que ets una altra. Millores?

Penultima maleta.

Demà a les sis del mati agafaré un avió direcció Roma. La ciutat del Colosseu, Panteó i algun que altre edicifi construit en temps qui sap si d'Adrià o de Juli Cèsar. I mentre penso si Cèsar va morir l'any 33 o als 33 anys em dic a mi mateixa que poso la pota més d'un cop per dia. Després de Roma, tornu per quedar-me fins a nou avís. Canvi d'aires. Necessitat de canvis d'aires massa sovint. El setembre s'acosta com l'estiu que marxa. Tornarem a la rutina i jo encara estaré perduda al mig del meu petit món però alhora acollidor. M'hi quedaré sempre. Fugir de la realitat sempre m'ha seduït. Mentides? Masses poques i masses al mateix moment.

Més de 4 línies.

No sé si aquell partit a les tres de la tarda envoltada de muntanya i d'estrangers serà el meu últim partit. No sé si tornaré a botar la pilota d'aquí uns quants dies. El món dóna moltes voltes. Recordes el que no vols recordar però ja no sens el que senties abans. I penses que això no sé si és dolent o no. Penso com sempre que l'amor és perillós i manipulador. Tornen els dies de Mentes Criminales i de posts al blog. Dimarts marxo per tornar i quedar-me. Ja em quedo fins nou avis. Converses que maten, converses diferents i noves amistats. Noves amistats? Tot és irreal en aquests moments.

Al respirar.

Te he dejado en el sillón
las pinturas y una historia en blanco.
No hay principio ni final,
sólo lo que quieras ir contando.

Y al respirar intenta ser quien ponga el aire,
que al inhalar te traiga el mundo de esta parte.

Te he dejado en el sillón
las pinturas y una historia en blanco.
Yo me marcho a otro lugar,
puede que el viaje sea largo.

La burbuja en que crecí nos vendió comodidad
y un nudo entre las manos.
Yo escogí la ambigüedad, tú el fantasma y lo real,
todo en el mismo barco.

Y al respirar propongo ser quien ponga el aire,
que al inhalar me traiga el mundo de esta parte.
Y respirar tan fuerte que se rompa el aire,
aunque esta vez si no respiro es por no ahogarme.

Intenta no respirar ...
Intenta no respirar ...

Y al respirar propongo ser quien ponga el aire,
que al inhalar me traiga el mundo de esta parte.
Y respirar tan fuerte que se rompa el aire,
aunque esta vez quizá será mejor marcharse.

Intenta no respirar ...
Intenta no respirar ...

Vetusta Morla

Tornada.

Tornen els dies de pel•lícules, de somnis que no s'arribaran mai a complir, de llibres, de música, de posar fotos al blog i de tornar a cultivar a la granja del facebook. A fora fa calor i et fas saber que els dies amb jaqueta han desaparegut. Tornes a escoltar la cançó que et va fer obrir el blog. Et descobreixes mirant un nen jugava amb el patinet que el seu pare li havia comprat mesos abans pel seu desè aniversari o observant els coloms de la plaça com alcen el vol. Et qüestiones certes coses sobre la vida i després et torna a la memòria aquell somni que voldries esborrar. Massa real per ésser veritat. I com he dit abans, les fotos tornen.

Nostalgia.

Contemples el cel i veus nuvols de diferents formes. Llavors recordes el joc d'endevinar les formes dels nuvols de quan eres petita. Recordes potser les estones de tristessa quan els teus pares eren a treballar i tu no els tenies aprop. Penses en les mini batalles que tu i el teu germa havieu tingut, dels somnis que havies somiat i del que volies ser de petita que es completament diferent del que estudiaras d'aqui uns dies. Penses en el teu primer amor i qui sap si en la teva primera bicicleta o el teu primer patinet. Creixes d'edat i penses en el teu walkman vell que encara guardes al calaix de l'escriptori perque no vols deixar de pensar en aquella epoca on les teves parets de l'habitacio estaven decorades de musics que ara ja no escoltes. Guardes les teves primeres sabatilles de ballet i les teves primeres bamves de basquet. I mentre contemples un altre cop al cel i veus que aquell nuvol te forma d'elefant et dius que tot el que passa al teu voltant es una merda. Que no ho busques pero que ho trobes. Que et fa falta valor per tirar endavant. Que vols coses que mai es compliran. Continues buscant significats a coses que potser no tenen significat i et preguntes coses que potser l'altre gent que camina pel carrer sense rumb fix com tu no es pregunta. Tens al costat gent que discuteix sobre la roba, els famosos de la televisio i tu , mentre mires un altre nuvol i aquest en forma de gelat, et preguntes pels cafes que no has fet i per altres coses que no has fet. Busques un somriure d'algu que tajudi a tirar endavant. Qui sap, potser el trobes amb el venedor de gelats despres de comprarli un de vainilla amb cookies.

Alchimie de la douleur

L'un t'éclaire avec son ardeur,
L'autre en toi met son deuil, Nature!
Ce qui dit à l'un: Sépulture!
Dit à l'autre: Vie et splendeur!

Hermès inconnu qui m'assistes
Et qui toujours m'intimidas,
Tu me rends l'égal de Midas,
Le plus triste des alchimistes;

Par toi je change l'or en fer
Et le paradis en enfer;
Dans le suaire des nuages

Je découvre un cadavre cher,
Et sur les célestes rivages
Je bâtis de grands sarcophages.

Charles Baudelaire

Lletres sense sentit i coherencia.

Acabo de patinar sobre gel i m'he recordat dels nens de l'esplai i aquell dia plovent a Barcelona. No se si aixo d'escriure m'ajuda o encar a em fa fer mes preguntes sobre qualsevol tema. Em pregunto el perque de les meves accions un cop ja fetes i perque no soc capas d'acabar amb certes coses. Poc important per algunes persones i per algunes altres alguna cosa com amiga. L'amistat continua present aquests dies de sol i pluja. Odiant la gent superior i trobant a faltar l'ipod verd. Decidit, em comprare un altre ipod i qui sap si el projecte new converse continua en peu. I com sempre, he tornat a comprar un llibre que parla sobre la guerra i l'holocaust.

1 i 60. Numeros.

Escric el 60 post al blog i avui 1 dagost es festa nacional aqui a Suissa. Ja veurem que tal anira. Hora de comiats i darrivades. Val mes no plorar. pensa que tot ha estat i ha anat be. No cal arrepentir-nos de res i ia la vegada cal fer-ho de tot. mentre penses en adeus i holes, en voler dir la veritat d'un moment a l'altre, en amagar-la i en poder viure (sense fugint aixo esta clar) ets dius que cada dia que passa creus haver descobert el sentit de la vida pero lendema quan et despertes i mires lora al despertador veus que no es aixi, un altre dia que ha passat pero tu continues perduda en aquest mon sense poder agafarte de la ma de ningu. tassentes a lampit de la finestra i mires a loritzo diente que un dia acabaras amb tantes preguntes que assetgen la teva ment dia si dia tambe. ahir van cobrar la matricula de la univeristat i mentre et dius que ets universitaria et sents petita, feble, amb por, ganes de plorar i cridar. conservar amistats sempre es dificil i mes quan saps que tens les de perdre amb laltre persona. important per algu soc. i tornen al cap pensaments de tardes de cafe.

L'amor i altres (petitest) fotesses.

De debat en debat i tiro perque toca. Simplement perque toca. Ella pensava en que hauria estat de la seva relacio si encara ara dures. Si aquell mes no hagues vingut i haguessin passat a l'altre mes sense cap mirament. O, ara es preguntava si lo seu nomes havia estat passio. simple passio d'estiu. pero ves. qui sap. i mentre es pregunta tot aixo i mes jo penso l'home de la parada del bus i en aquell de les croses que camina i camina amunt i avall per aquests carrers de pujada i baixada. coses. pensaments. pero, i la seva relacio, que?

Problemes mentals i xocolata.

Pocs problemes mentals. Simplement confussions. Pensaments i mes pensaments. I mentre encara no t'acostumes a trobar els accents al teu nou teclat penses en tornar, en quedar-te i en mil coses mes, diferents i iguals alhora. Et diuen que Moliere va escriure Le Maladie Imaginaire i tu dius que si mentre penses qui va ser l'inventor de la impressora. Tornes a converses llunyanes i distants i et preguntes el seu perque. Continuo pensant en un cafe pero no se si es bona idea. I mentre rumies el que vols i el que deixes de voler et contradiuen, t'ho pregunten i et fas un embolic encara mes gros. Deixare de pensar en coses, qui sap si banals per pensar en coses mes importants com posar la xocolata acabada de comprar a la nevera. Un cafe?

Nous llocs.

Nous llocs. Fugint de tot. Mai acabare en un lloc per sempre i aixo em fa por. Converses que maten. I els remordiments tornen. Marxen i tornen. A vegades la cosa fa por. I quan mes potser necessites alguna cosa que et faci tornar aquesta no apareix. Qui sap si mai arribare a trobarme. De moment em buscare com si fos la cosa mes important de tot. Pero, al final, que es lamistat.

Ses meves mans.

Sempre tendré sa bellesa
de ses meves mans intactes,
sempre tendré sa duresa
des meu cor com una pedra.

Sempre seré transparent
com un tel de ceba,
a sa teva mirada infinita,
en es teu castigar de princesa.

Me'n engronsaré com un àngel
dins es meu paracaigudes
i aniré fins a sa lluna
dins es teu parapujades.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Dins el cel no és per falta d'espai
que jo no hi visqui com un animal.
Dins ses alzines i dins es pinars
es pterodàctils són es meus germans.

Sempre tendré sa bellesa
de ses meves mans intactes,
sempre tendré sa duresa
des meu cor com una pedra.

Sempre seré transparent
més que un tel de ceba,
a sa teva mirada incisiva,
en es teu mossegar d'espardenya.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Dins el cel no és per falta d'espai
que jo no hi visqui com un animal.
Dins ses alzines i dins es pinars
es pterodàctils són es meus germans.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Antonia Font.

Fumar i altres.

" Paris començava la nit d'allò més grisa i ennovulada. La Mariona estava asseguda a l'àmpit de la finestra quan de sobte, i mentre observava la ciutat de la bandera blanca, vermella i blava, va començar a ploure. Ella, recolzant l'esquena a la paret i amb els genolls tocant el seu pit va encendre un cigar i va començar a fumar per primer cop a la vida. Va decidir començar de nou. Nessitava un canvi de vida com quan va decidir marxar del pis de Barcelona per anar a parar a una ciutat gran i desconeguda com era la capital de la República francesa. A fora es començaven a veure quatre gotes mal repartides quan va sonar el timbre de la porta. Va baixar de la finestra amb tanta rapidesa que va tirar el cendre al terra deixant aquest ple de colilles de camel. Qui la va veure quan va obrir la porta la va veure amb una camisa blanca la qual li arribava més avall dels malucs i que deixava entreveure tot el que tenia a sota. Ell era l'últim que s'imaginava veure després que passés tot allò amb l'Alain. Aquelles fotos d'ell amb aquella periodista la van afectar més del compte i mira que ells dos només tenien una simple amistat i si arribava. Va tirar de l'emoció el cigar de camel que s'estava fumant i va abraçar la persona que havia trucat timbre com qui no l'hagués de veure més. Ells dos tenien una amistat rara. Després d'aquell fortuït viatge junts alguna cosa entre ells va començar fins arribar al punt de confiar l'un en l'altre més que en qualsevol altre persona. "

Drecera al paradis.

I torna el llibre de Teresa Solana!

Cabories de la Paula.

"Mentre la Paula li deia al noi que estava a l'altra banda de l'ordinador que no es deixes perdre la relació de dos anys que tenia amb la noia ella estava pensant que podria ser ella la noia qui estigués amb ell i no la persona que l'Aran volia deixar. I mentre pensava com de bonic seria la seva relació o el típic rotllo d'una nit, no parava de repetir-li que no llences la tovallola cosa que ella sempre ho feia. La seva oportunitat, segons ella, ja va passar i no la van aprofitar i ara s'expliquen mútuament les cabories un a cada banda de l'0rdinador. Una amistat diferent de la que ella volia. Coses de la vida."

Malgrat el mal de cap.

A punt per prendre'm una aspirina. I mentre penso el lloc on estan guardades em dic a mi mateixa que la vida és complicada i que tinc ganes de la tutoria de demà. De fer el que jo vull fer. I mentre em repeteixo que jo a vegades no tinc la culpa el sentiment de culpabilitat encara em fa mal. Penso que Banda Bassotti és indiscutiblament millor que Betagarri. El Bandera Rosa i Belle Ciao no van defraudar. I mentre sembla que hi ha una mica de calma entre la tempesta de casa, em dic que l'exposició de francès va ser tot un fracàs i que no sé parlar en públic. Els nervis fan mal. Discutir a vegades és innecessari. He decidit passar-me al teatre. Perquè qui mai no ha pensat que traducció i interpretació és per ser actor/actriu. Mentre més d'una persona m'ha dit que la pel·lícula que tan anhelo no val gaire la cosa penso en les ganes que tinc de veure-la i tornu a dir que n'hi ha que vivim d'això.

Poca autoestima.

Ara si que puc dic que l'any que bé marxo a Barcelona. Avui ha arribat aquella noticia que tanta por i tanta alegria em feia. Jo, la pompeu :) . El temps s'ha calmat al contrari que ahir, però a casa continua la tempesta. Estic en contra d'escriure penes al blog però crec que desfogar-se va bé de vegades. Una feina per l'any que vinent assegurada i la maleta com sempre un altre cop està feta. Diumenge 26 marxaré i ja si que em costarà tornar. Diferent a èpoques passades. El grau de traducció i interpretació ja està a les meves mans i a esperar al setembre. Una trobada de cafè amb algu no aniria malament. La idea del psicòleg torna a la ment amb força. La passejada amb el gos avui ha ajudat per desforgar però les llàgrimes queien per la meva cara com la pluja inundava ahir el meu jardí. I el llibre de Teresa Solana continua a la llibreria. Demà exposició literaria francesa en francès i qui sap si l'examen serà el setembre. Però, la sisena pel·lícula de Harry Potter quan surt?

Albert Camus.

" Ceux qui écrivent avec clarté ont des lecteurs, ceux qui écrivent obscurément ont des commentateurs."

Peter Pan.

Per mala sort aquella cosa ha tornat avui portant quatre punts d'onze en dotze dies. Com ell ja sap no serà mai un GM. La tranquil·litat ha marxat per moments. Les coses canvien en qüestió de segons i jo això ho experimento cada dos per tres. Diuen que és per culpa de l'època en què vaig néixer. El fred deu afectar al comportament i sentiments. Mentre l'orla resta embolicada i amb marc incorporat el diubuix de Lautrec continua a l'habitació sense una gran expectació. I el passat i el futur continuen a les meves idees com qui sempre es pregunta qui és, on va i qui serà. Baixa autoestima? Poques ganes de madurar? Jo ho anomenaria una petita crisi de Peter Pan. Cançó que em va emocionar dissabte nit. Demà qui sap si aquells personatges característics del parc de davant prendran forma mentre camino amb un poc fix i em faran oblidar les poques idees - nefastes, tot s'ha de dir - que volten pel cap.

Les grans passejades donen un que altre fruit.

Coses. Tendes. Caminades. Pantans. Poc sol però també poca aigua. Polars i el Blowing in the wind de Dylan en català. Companyia diferent i igual alhora. Pensaments i com sempre idees o sense gaire fonament o sense gaire alusió a la realitat. Fugir de la realitat el millor. Descobrir el més profund de tu mateixa caminant sola durant uns quants metres. Tenir por a perdre't i al mateix temps desitjar perdre't pel mig de la muntanya. A vegades penses qui et trobarà a faltar? La solitud mata molts cops i jo em vaig matant lentament com una fulla que cau de l'arbre. Beyond sempre està allà. Dies de descobrir grups de música que estan ja posats a l'emule. I penso, com acabarà tot això? Crec que esperaré a anar a Barcelona a buscar el meu llibre. Gastar aquell premi. Però després què? Viure el futur recordant el passat? O pensar que era millor no haver fet certes coses, total, per acabar així prefereriria no haver començat van dir-me un dia. I continuen, no fugen, les preguntes sense una resposta clara.

De Benasque a Taüll i tiro perquè em toca.

De muntanya a muntanya. De Benasque a Taüll i després què? A vegades fas plans i a l'últim moment te'ls canvien. Li'ntensiu va prenen el seu curs. No faig gaire cas, el mínim i ja està. Crec que la síndria, quan torni , substituirà al melò i mentre penso en foteses i tinc la maleta mig feta les parelles, els avis i els nens petits ocupen el meu pensament parcialment. I llavors penso, perquè? Les històries passen pel meu cap sense adonar-me i el que es converteix en un escrit pel blog al mati acaba essent una idea vaga al vespre. Ganes de moltes coses. Suiza és una d'elles. L'altre, troba un bon llibre.

La maleta encara està per desfer.

El meu cabell finalment i des de fa uns dies ha canviat, ha pres un look diferent. El 4 de juliol d'algun any aniré a EE.UU a celebrar el meu sant. Fa uns dies feia un any del concert de El Canto del Loco al Palau St Jordi i d'altres. Mentre miro La Llegenda del Zorro a Antena 3 crec que serà un estiu muntanyós i sense sorpreses. Continuo pensant que una trucada no seria una idea gens dolenta i avui he començat la teorica que abandonaré uns dies per falta de presencia. Masses ganes de saber el què i de començar el que anomeno the most important thing that I've never expected. El protagonista crec que ja té cos i forma però no nom. Una idea pel futur anomenat llunyà. I mentre dic que Porcel va morir fa uns dies i que era un escriptor mallorquí qui podria haver guanyat un que altre premi Nobel aprenc que Libération - ara no sé on va l'accent - és un diari d'esquerres format per Jean Paul Sartre qui estava casat - o no, però si que eren parella - amb Simone de Beuvoir.

Benasque.

Si jo vivia lluny de la civilització per certes persones aquest cap de setmana he estat perduda en un poble perdut pel mig de la muntanya : Benasque. De Benasque a Cerler. De Cerler a Benasque. Corbes, muntanyes, boscos, avets, color verd, marró, pluja, núvols.... De tot i poca cosa a explicar. Sense cap església n'hi una botiga amb una pilota de basquet. D'amanides i peces que es mouen en una quadrícula en blanc i negre. De saber que vol dir WIM - Woman International Màster - a saber que significa GM i MC. De partides de pòker i apostar per apostar. De pensaments i caminades curtes pel mig del bosc. D'augmentar la meva col·lecció de palestins en dos més a augmentar la meva col·lecció - encara que no hagi agradat - de sudaderes. D'intentar endevinar si la parella de nois de l'hostal eren parella a l'home i la dona de l'ordinador apple. I a tot això li haig de sumar la bateria esgotada de la càmera de fotos. Total, un cap de setmana diferent.

Sherlock Holmes.

"- Mr Holmes, but it seems to me that all the detectives of fact and of fancy would be children in your hands. That's your line of life, sir, and you may take the word of a man who has seen something of the world."

- And that recommendation, with the exaggerated estimate of my ability with which he prefaced it, was, if you will believe me, Watson, the very first thing which ever made me feel that a profession might be made out of what had up to that time been the merest hobby."

El número 44.

És el comentari número 44. Si sumen els dos números donarien un total de 8. El dia que marxo d'acampada. El dia de l'examen de setembre. Tret d'això no recordo res més amb el número 8. Potser les vegades que he llegit algun llibre, el nombre de perdudes que he fet a certes persones, el total d'euros que tinc al mòbil - cosa que crec que són més - i així successivament. Avui el llibre s'ha acabat d'esmicolar. I he anat a preguntar preus a l'autoescola. El cabell no sé com acabarà però de moment no he posat cap peu a la perruqueria. Les proves d'accés estan les dues aprovades. Continuo sense poder parlar amb qui voldria parlar. He desistit el tema trucades fins a nova ordre. Fins que vulgui. Seria més fàcil que truqués l'altre. Un cafè t'aniria bé? Podria dir-me. I jo li acceptaria encantada. Tot és una barreja. Crec que estic un pas de Barcelona en aquests moments. Canvi de vida?

El llibre trencat.

Hi ha coses que arriben al pitjor moment. Coses inoportunes. Feia dies que volia recordar. Volia tornar a començar de nou i ahir crec que ho vaig aconseguir. Mitja hora buscant per localitzar el que em va portar fins on sóc en aquests moments. Tornar a reviure les sensacions va ser fantàstic. Tot i així es va trencar. No l'enganxaré amb super glue - cosa que podria - ja que sinó no seria el mateix. El cinquè de set i el que més m'ha agradat. La finestra continua oberta. No la puc tancar. És com si jo no pogués tancar tot això. Pensaments, històries, escrits. El passat com a futur. D' Exeter a Suiza. Ganes de volar. Decidit. Em tallaré el cabell.

Records nostàlgics.

A vegades recordar el passat no està gens malament. Pensar molts cops en aquell home de la parada del bus que fa temps que has deixat de veure, si, aquell que anava cada dia de la setmana amb la mateixa americana i una flor vermella a la butxaca. Qui sap què significa tota aquella cuirassa. Amagar el passat? Estar llest per un futur? Un futur llunyà? Un futur premeditat? També mires més al passat i t'adones que les conversacions transcendentals amb el teu ex - professor de mates i actual de física s'han acabat. Respirar lleugerament content per tal de no haver de fingir. Però avui ha estat diferent. No he recordat l'home que veia des de dalt del bus ni els dinars a corre-cuita amb el profe i altres dos companys. Buscant el llibre que em va portar on sóc ara he trobat el llibre que dóna nom al meu blog, que donava nom al fotolog abandonat. Un brindis per recordar coses. Nostàlgia. Coses que marquen.

Coets i altres.

Els petards continuen sent un producte de la meva poca devoció. Observar la fogata cremar m'impacta. El control del foc m'agrada. Em fa pensar. Tenir el foc controlat. Que no pugui sortir del lloc on resideix. Com el protagonista - o antagonista - de Memòries de Idhun. Després de maleir els petards i la gent que feia que els petards sonessin a l'aire com trons, vaig tornar a provar l'alcohol. 3 cubates i sobres dels altres. Mitjanit no va defraudar. Ells tampoc. Coincidències. Qui sap si l'any que ve els petards estaran prohibits, si la tradició es perdrà a causa de la globalització, si els ajuntaments promouran més parades o si els menors podran comprar petards sense un adult. Mentre tot això es discuteix jo guardaré a la memòria una altre revetlla.

Idees nefastes.

La finestra està tancada. Demà torna aquella cosa sense un suposat regal. No el deixaré entrar a casa. Sort que torna a marxar al juliol. El tiu de les reparacions m'ha fet despertar d'hora aquest matí i ell no s'ha presentat a la suposada cita amb la màquina espatllada. Demà decidiré el que queda del meu estiu. Falten peces per encaixar. Qui sap si els examens no s'acaben mai. Ganes de saber la nota : poques. Encara que el pa dels pastissos no m'agradi avui he recordat vells temps. La peça clau de la vida ja torna a estar recuperada. Sort. Un dia vaig llegir un escrit de Cortázar sobre el rellotge. Crec que va sortir a la tv. Jo depenc del rellotge. A vegades el temps controla la vida. Per què les nits duren poc i els dies es fan eterns? Per què quan millor ens ho passem el temps vola? M'agraden les preguntes sense una resposta. Crec que aquesta frase va ser títol d'un text anteriorment. Tornaré a posar play a la sèrie.

Onze línies.

Mires la pantalla i no saps què vols escriure. La televisió funciona darrere teu mentre tu continues mirant la pantalla blanca que cada cop agafa forma de text. Lletres, punts i comes, punts, més lletres, frases, oracions i lletres altre cop. I tot això té un rerefons d'una música suportable que no l'escoltaries sinó fos perquè t'agrada. Contradiccions. Gires el cap un moment i veus la fosca nit que envolta el teu edifici, casa, jardí.... I llavors, mentre la pàgina blanca continua el seu procés de transformació tu penses que el sol aquest matí podria haver cremat menys i ara no escriuries tenint un color de gamba a la cara i braços.

El tren.

Just a temps per agafar el tren. El camí ha durat el que durava l'estiu passat. Com si tornés a la rutina de l'any passat. L'home del davant semblava inquiet. A cada parada cantada pels altaveus girava el cap : Vallbona, Piera, Masquefa... fins que ha deixat el seu tic nerviós veient que per molt que mirés el cartell l'home dels altaveus ja li feia la feina. Les noies del davant que parlaven de xicots han baixat i jo m'he canviat de seient. L'home nerviós llavors m'ha quedat al costat mentre que abans només observava el seu clatell i poca cosa més. Finalment la meva parada ha arribat i jo ja he baixat. Es pot aprendre al tren. Observar. Somiar. De tot. Un univers paral·lel al teu. Un refugi. Massa textos han passat pel cap.

Resistiré.

Per fi s'han acabat els gelats amb xocolata per dintre i per fora. Demà aquella cosa agafarà un avió direcció Alemanya i jo em quedaré "soleta" per uns quants dies. Tindré per fi pau i tranquil·litat. Mentre la pel·lícula de Steven Soderbergh s'està reproduint al Windows Media Player jo penso que com l'Anna i el Marc, de Com una pedra, molta gent depen dels uns i dels altres. Més d'uns que dels altres potser. La confiança de vegades fa fàstic. Crec. Segur. Parides. Paranoies. Masses coses pel mig. Coses sense una sortida clara. Masses interrogants. I ja no és per mi sinó per tot. Canviaré un dia el color de tot això. Demà trec els gegantons. O és gegantets?

Like a rolling stone.

Once upon a time you dressed so fine
You threw the bums a dime in your prime, didn't you?
People'd call, say, "Beware doll, you're bound to fall"
You thought they were all kiddin' you
You used to laugh about
Everybody that was hangin' out
Now you don't talk so loud
Now you don't seem so proud
About having to be scrounging for your next meal.

How does it feel
How does it feel
To be without a home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

You've gone to the finest school all right, Miss Lonely
But you know you only used to get juiced in it
And nobody has ever taught you how to live on the street
And now you find out you're gonna have to get used to it
You said you'd never compromise
With the mystery tramp, but now you realize
He's not selling any alibis
As you stare into the vacuum of his eyes
And ask him do you want to make a deal?

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

You never turned around to see the frowns on the jugglers and the clowns
When they all come down and did tricks for you
You never understood that it ain't no good
You shouldn't let other people get your kicks for you
You used to ride on the chrome horse with your diplomat
Who carried on his shoulder a Siamese cat
Ain't it hard when you discover that
He really wasn't where it's at
After he took from you everything he could steal.

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

Princess on the steeple and all the pretty people
They're drinkin', thinkin' that they got it made
Exchanging all kinds of precious gifts and things
But you'd better lift your diamond ring, you'd better pawn it babe
You used to be so amused
At Napoleon in rags and the language that he used
Go to him now, he calls you, you can't refuse
When you got nothing, you got nothing to lose
You're invisible now, you got no secrets to conceal.

How does it feel
How does it feel To be on your own With no direction home Like a complete unknown Like a rolling stone?

Bob Dylan.

Like a rolling stone.

El gelat de xocolata es desfà mentre jo estic escrivint. De fons sona Com goses dir de Mesclat. La cobertura torna a fallar. Potser és l'excusa per no fer la trucada que tan anhelo. Un dia, qui sap, li acabaré explicant fil per randa la meva vida a aquell qui me la pregunta cada dia. La selectivitat va acabar de la pitjor manera que podia haver acabat. El gelat s'està acabant tan com jo avui he acabat el llibre que m'ha portar a descobrir coses. Jo , com la protagonista, rodolo avall i avall com una pedra freda i grisa. Like a rolling stone. Finalment el gelat s'ha acabat. Uns quants grams més pel cos. Algú demana ajuda a algú altre. Seré jo capaç de fer el mateix? Like a Rolling stone.

Nervis.

Déu no juga als daus amb l'univers. Millor que no hi jugui. Vull decidir el meu futur per mi sola. Per unes quantes hores que continui mirant. Els jocs d'azar pel casino i després de dijous. Nervis. Nervis. Nervis. Nervis. A veure que tal... Mentrestant deixaré de somriure. Ah! Però jo sé fer-ho això? Massa cruel que sóc. Nervis. Nervis. Nervis! Crec que robaré els daus amb el de dalt. No passarà res oi?

Simplement quatre línies.

Decidint que pagaria per una classe d'economia d'en Sala Martin, he tornat a mirar per la finestra. Tornava a ploure. He deixat l'eufòria del partit d'ahir a la butxaca i ja suma una altre experiència a la vida. Però l'eufòria ha passat a ser nervis, pessimisme, odi, preocupacions.... I sé que algun dia no em cauré amb la mateixa pedra i llavors estaré preparada per anar pel món amb el cap ben alt, mentrestant, faré com qui no li ha afectat l'article al diari i em viciaré a les til•les. Fa massa calor per un cafè a les 8 del matí.

Quin títol tenen els comentaris sense un fi premeditat?.

Potser la vida és més fàcil del que jo la pinto. Els colors la majoria de vegades són negres. M'agradaria canviar-ho com qui canvia una bombeta quan està fossa. Queda poc per aconseguir el somni de la meva vida però mentrestant veig que les coses s'escapen, es marceixen. Aquest estiu m'he quedat sense saltar, suar, cridar... ja que els autors de cançons com El Gran circ dels invisibles o Novembre han decidit no fer gires aquest estiu. Mentre aquell conegut director celebra el premi del gran esperat i poc sorollós festival de Cannes jo m'estaré trencant les banyes mirant d'aprendre el relleu de la cuirassa d'August de Prima Porta. Qui sap, algun dia, tot tindrà diferent color.

Esforç.

Perquè a vegades hem de fer un esforç sobrehumà.

Paraules buides.

El missatge número trenta. Coses per explicar i coses explicades. Acabo de tancar la finestra. He recordat Peter Pan. El meu conte de disney preferit. No voldria ser gran. La vida és massa complicada. Els veins marxaran de vacances a la platja com cada any. I jo encara creure en herois, dracs i fades. Vaja, com sempre, un altre intent fallit d'escrit. Demà potser millora la cosa. Avui, no.

Escrits i pensaments ocasionals.

L'altre dia, mentre caminava, vaig pensar en el futur de la Blanca i que hauria estat d'ella si hagués sortit amb en Lluís o si no hagués estat malalta durant dos mesos. Vaig maleir que no hi hagués un Tretze anys de Blanca - segona part -. La gent escriu per algun motiu. Un motiu? Jo encara em pregunto pel meu. Crec que no respondré a la pregunta, sinó deixaré fluir pensaments en línies i línes de lletra Verdana a un tamany normal i de color blanc. No em preguntaré pel final de les meves paranoies, simplement deixaré guardats els pensaments. I, algun dia, els revisaré, els modificaré tal com va fer Rodoreda amb els seus llibres i qui sap si me'n riuré, ploraré o canviaré. Qui sap. M'agrada deixar respostes en blanc. Fan la vida una mica més interessant.

P.D: Avui he descobert per segona vegada a Edward Hopper. De les classes del Jordi a navegar per Internet.

Aux arbres citoyens.

C’est vrai la terre est ronde
Mais qui viendra nous dire
Qu’elle l’est pour tout le monde…
Et les autres à venir…

Puisqu’il faut changer les choses
Aux arbres citoyens !
Il est grand temps qu’on propose
Un monde pour demain

Yannick Noah

Curt.

Por. Certes coses fan por. Unes fan pànic i les altres s'acaben. Fi. Fi d'etapes. Unes continuaran l'any que bé, altres s'han acabat per sempre. Tot i així encara plou al meu voltant.

Tot alhora no si us plau.

Fins fa dos segons entenia com a paradís estar-me al costat de l'ampit de la finestra respirant una mica d'aire fresc. Ara ja la tinc tancada i m'ofego. No puc respirar. Crec que tot això ho fa l'atabalament d'avui. No ha estat un dia per tirar coets. M'he adonat que no domino la simple equació 2+2 =4 ja que si ho fés no m'hauria pas equivocat al fer el compte de pèrdues i guanys. No tindria problemes per saber com es calcula el perimetre i no estaria pensant en voler parlar amb tu d'amic a amiga. I no sé perquè necessito una xerrada de telefon d'aquelles. Demà potser et truco. O divendres. No sé. Ja veurem. Crec que posaré la calculadora a la motxilla perquè demà no me la deixi. Sinó ja puc donar-me per suspesa.

De bon matí.

Amb el cafè amb llet d'aquest mati m'he alegrat de no estar estudiant física ni de resoldre els seus problemes fent jocs de mans com si fos un mim de la rambla. Després d’aprendre inútilment que cada habitant contribueix a la PAC amb dos euros setmanalment i de preguntar-me sobre l'evolució de Catalunya en la última dècada m'he acabat el cafè ja fred d'abans de l'examen. Després mentre pujava les escales m'he dit que era el setè de nou i que dimecres ja acabava. No fa falta comentar el resultat de les preguntes inventades.

Coses sense sentit.

Ara el barça està guanyant per 3 gols a 1. Fa dos dies que ens vam adjudicar - dic adjudicar perquè em sento més culé que estudiant i altres en aquests moments - el lloc a la final de la Champions que es celebrarà el 27 de maig a Roma. Lloc de destinació de les meves vacances familiars al final d'agost. Un agost que es mostra carregadet. Però mentre jo penso en vacances i el barça en finals i victòries hi ha llibres que no s'obren, idees que no es queden, problemes relacionats amb el turisme que volen igual que els ocells de davant de la finestra de l'habitació. És bonic mirar per la finestra i fer els exercicis proposats un divendres a les dotze del vespre. Trobar-te interiorment per poder resoldre els teus problemes. Tot així, de la gran parrafada per sortir de les causes del turisme d'estiu i de les classes de turisme a Catalunya ( que segons el Vicens Vives n'hi ha set ) destacar que sóc persona optimista per uns i pessimista pels altres. Crec, que el barça guanyarà la lliga, la copa del rei i qui sap si la champions però el que no crec és que jo pugui trobar pau inside me.

Estats bipolars.

Per un cop a la vida i durant molt de temps ahir em va agradar despertar-me pel mati. Em vaig sentir contenta i eufòrica, i això feia dies que no em passava. El resultat del tan inesperat partit Madrid - Barça va ajudar a que aquest dia sigues un dels millors d'aquest any. Però tot i així hi ha coses que fan mal, que les pares a pensar i et fereixen tan per dins com per fora. I per això sé, que avui no serà un dia com ahir. Qui sap, potser demà torno a ser aquella que era dissabte però no ho veig factible. A vegades el que veus, el que sents i el que et diuen t'entra a dintre el cap com ganivets que et fereixen traient-te la vida.

Crisis.

Fa dos segons he esborrat el quart text que havia escrit per penjar al blog. Definitivament, jo pateixo una crisi com l'escriptor de la última pel•lícula que he vist. Si, ja ho sé, vaig prometre deixar de banda les pel•lícules per quinze dies per poder-me centrar a estudiar les obres de Blay, Fortuny, Coubert, Rodin i entre mig de quadres les filosofies de Nietzsche i Mill entre d'altres. No sé, cada cop tinc la sensació que el meu cap està lluny de tot això, que encara pensa en secrets, paranoies, amistats i altres. Tinc molts cops, la sensació de perdre algú i encara no sé el perquè. Espero poder esborrar tot això durant quinze dies sinó enlloc de descriure guerres civils i quadres de Coubert escriure sobre la meva vida a unes persones que no els interessa gaire el que jo opini sobre la societat, de mi mateixa o dels altres en general.