HAEVEN: En un món millor

Quatre cases contades, una població petita, dues bicicletes, dos germans i un amic nou, dues famílies que no es coneixen, però que tenen problemes, dos móns paral·lels, que se superposen per donar pas a una obra danesa, són el millor escenari per donar pas a una obra cinematogràfica de gran ressò: En un món millor o Haeven.

Hævnen, que significa literalment venjança, és una pel·lícula danesa de 2010 dirigida per Susanne Bier i escrita per  Anders Thomas Jensen. Tot i així, la historia no només es desenvolupa en una petita població de Dinamarca, sinó que també passa en un camp de refugiats de Dafur.

I és allà on Anton, pare de dos fills i en tràmit de separar-se, compagina la seva vida de doctor amb una petita població danesa. A Àfrica, Anton s’ocupa de les víctimes femenines d’un terratinent africà, mentre que a Dinamarca ha d’actuar de pare dels seus dos fills i salvar el seu matrimoni de la separació immediata. Tot i així, la seva feina l’ocupa tant que no s’adona que el seu fill Elias és assetjat escolarment.

Al mateix temps, Christian, que ve de Londres i s’acaba d’incorporar a l’escola, es fa de seguida amic d’Elias i, juntament amb ell, viuen aventures innombrables que els conduiran a tenir problemes dia sí, dia també. Aquests problemes, resolts molts cops per la via violenta, faran que els adults que els envoltin es qüestionin la vida, la vida en la què volen educar els seus fills. Però no només es preguntaran per la vida, sinó per ells mateixos, per fer valdre els seus valors, i per entendre el què fan en aquest món.

I ells no són diferents de nosaltres. Tothom es qüestiona la vida, els adults que ens envolten també se la qüestionen. Cada dia pensen si estan educant bé els seus fills, i així quan siguin grans faran ús de la paraula i no de la violència, com fan el fill d’Anton i el seu nou amic. I tu, lector, també et preguntes per la vida? Ara, no la vulguis resoldre violentament, perquè tal com diu l’Anton, no hi ha res millor que la paraula, encara que no parlem el seu idioma.

L’Església del Mar

Mai surto de viatge sense un mapa, que tant pot ésser la típica guia de top10 monuments del país, o un mapa de metro darrere del qual hi ha dibuixats els carrers de la ciutat. Tot i així, a vegades va bé deixar aquest mapa al llit de l’hotel. Sempre m’han dit que una ciutat es coneix quan un s’hi perd. I així ho vaig fer un cop. Un dia, mentre passejava per Barcelona, vaig decidir vagarejar pels carrers. Molts cops m’havia dit que volia deixar de ser turista per ser habitant, i així va ser com aquell dia, vaig decidir caminar sense rumb per la ciutat fins que vaig arribar a la Catedral del Mar, edifici que dóna nom a una novel·la. I un cop arribada allà vaig decidir entrar-hi.

L’església del Mar és la novel·la escrita per Ildefonso Falcones de Sierra el 2006. Està basada en la historia del mateix edifici, però uns segles abans de l’edició del llibre: segle XIV. En aquella època, Barcelona es troba en el seu moment àlgid, la ciutat ha augmentat el seu terreny, ha crescut més enllà de les seves primeres fronteres. És llavors, quan tot es troba en el seu màxim esplendor, que els vilatans de la ciutat decideixen construir, amb els seus diners i esforços el temple de Santa Maria del Mar. I aquesta construcció comportarà problemes, amors, desamors i alguna que altra llàgrima dels vilatans. Molta gent patirà, i alguns veuran que la seva vida canvia completament. El passat es creurà amb el futur, i aquest encreuament també li passarà al jove Arnau, que veurà com la seva vida dóna un gir inesperat, però que els monstres del passat l’arrossegaran tota la vida.

Mentre sortia, encara podia recordar les parets de l’edifici, la suor d’Arnau i la seva implicació vers aquest projecte que va canviar la vida de molta gent. També pensava en el camí de tornada, però això va tenir fàcil solució. És possible que no em conegui molt bé els camins i carrers de la ciutat, però la línea del metro sí. Vaig baixar les escales que em separaven de l’exterior cap a l’interior de la capital. I mentre esperava a l’andana, vaig començar a rumiar on era el llibre. En aquell moment, volia tornar a recordar el passat, que també se’m creua com a l’Arnau.