L’Església del Mar

Mai surto de viatge sense un mapa, que tant pot ésser la típica guia de top10 monuments del país, o un mapa de metro darrere del qual hi ha dibuixats els carrers de la ciutat. Tot i així, a vegades va bé deixar aquest mapa al llit de l’hotel. Sempre m’han dit que una ciutat es coneix quan un s’hi perd. I així ho vaig fer un cop. Un dia, mentre passejava per Barcelona, vaig decidir vagarejar pels carrers. Molts cops m’havia dit que volia deixar de ser turista per ser habitant, i així va ser com aquell dia, vaig decidir caminar sense rumb per la ciutat fins que vaig arribar a la Catedral del Mar, edifici que dóna nom a una novel·la. I un cop arribada allà vaig decidir entrar-hi.

L’església del Mar és la novel·la escrita per Ildefonso Falcones de Sierra el 2006. Està basada en la historia del mateix edifici, però uns segles abans de l’edició del llibre: segle XIV. En aquella època, Barcelona es troba en el seu moment àlgid, la ciutat ha augmentat el seu terreny, ha crescut més enllà de les seves primeres fronteres. És llavors, quan tot es troba en el seu màxim esplendor, que els vilatans de la ciutat decideixen construir, amb els seus diners i esforços el temple de Santa Maria del Mar. I aquesta construcció comportarà problemes, amors, desamors i alguna que altra llàgrima dels vilatans. Molta gent patirà, i alguns veuran que la seva vida canvia completament. El passat es creurà amb el futur, i aquest encreuament també li passarà al jove Arnau, que veurà com la seva vida dóna un gir inesperat, però que els monstres del passat l’arrossegaran tota la vida.

Mentre sortia, encara podia recordar les parets de l’edifici, la suor d’Arnau i la seva implicació vers aquest projecte que va canviar la vida de molta gent. També pensava en el camí de tornada, però això va tenir fàcil solució. És possible que no em conegui molt bé els camins i carrers de la ciutat, però la línea del metro sí. Vaig baixar les escales que em separaven de l’exterior cap a l’interior de la capital. I mentre esperava a l’andana, vaig començar a rumiar on era el llibre. En aquell moment, volia tornar a recordar el passat, que també se’m creua com a l’Arnau.