La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me:«Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.» Vaig abaixar el canó de l'escopeta i vaig veure com s'allunyaven cada cop més. Els primers metres, a la mare li costava una mica seguir-li el pas. Al cap d'una estona, però, totes dues corrien, gairebé ballaven, com dues nenes ignorants dels perills del bosc. Un bosc on, encara ara, sovint hi veig ombres, hi sento veus de malson, presències que no puc anomenar fantasmes perquè la mare em va ensenyar a no creure-hi, en els fantasmes. Tot i que, de vegades, sobretot quan bec massa, no solament els veig sinó que els empaito, els insulto i disparo perquè se'n vagin.
Sergi Pàmies (2006) “El desenllaç”.
