Tot és possible

Va ser pura casualitat que el dia de Sant Jordi trobés un llibre que parlés sobre el referèndum independentista que es va celebrar ara ja fa un any. També, qui hauria de dir, que aquest llibre m’enganxaria des del principi fins al final. No mentiré dient que el tema no m’interessa, que m’he torturat més d’un cop perquè no vaig poder votar en aquell referèndum – i tot perquè simplement no es va celebrar al meu poble – i que m’ho he passat bé llegint tot el que va comportar aquesta consulta al poble de l’autor: Taradell. L’Albert és professor d’institut i sempre llegeix la cita següent als seus alumnes quan parla de Verdaguer: Penseu que va aixecar la llengua catalana molt amunt després de segles de decadència, i que encara vivim de l’impuls que li va donar. La Núria és periodista del diari gironí el 9Nou i en Ramon és un treballador com qualsevol altre el qual han convençut, juntament amb l’Albert i la Núria, per participar en el referèndum d’independència que es va celebrar el desembre de l’any passat. Tots tres, juntament amb moltes altres persones, unides des del principi de la idea o al cap dels dies per tal de formar part en aquesta activitat de poble, formen la plataforma catalanista de Taradell. Un dia, tota aquella colla d’amics que vivien o estiuejaven a Taradell van rebre una trucada, la qual els informava d’una primera reunió que portaria a altres reunions fins que al 13 de desembre se celebrés aquella consulta. El llibre gira al voltant, com ja us deveu imaginar, de la consulta popular sobre la independència. Tot i així, la màgia dels seus protagonistes, les seves històries tant reals com imaginàries, el fil conductor que ens porta des del local de les votacions fins a la casa d’una de les organitzadores, entre altres escenaris, i les anècdotes d’aquells dies, fan que aquest llibre no sigui, ni molt menys, un llibre que vol fer canviar la opinió del lector pel que fa al tema catalanista i independentista. És podria dir que el seu autor, Antoni Pladevall, juga amb els protagonistes ficticis amb persones del món real unides a les consultes i a la independència per tal de crear una història que gira sobre uns fets. Però, tu, com a lector tens la teva opinió, les teves creences, les teves religions i Antoni Pladevall no les farà canviar. Simplement, mostra uns fets reals, unes consultes que van canviar la història de Catalunya. Tot i així, estima’t lector, tens tu la última paraula sobre si creure o no en aquests referèndums, en aquestes consultes i sobretot tu, i només tu, saps si vas anar a votar o que vas votar. Hi haurà un canvi? Una veu que s’ha fet sentir a tot Europa? Antoni Pladevall creu en aquesta veu que s’ha fet sentir, i tu? Hi creus? Només nosaltres, els lectors i habitants d’un territori sabrem que passarà més endavant. Ara per ara, només podrem veure aquesta il·lusió, aquest somni entre pàgines de llibres, com Tot és possible.

Me talk pretty one day

At the age of forty-one, I am returning to school and have to think of myself as what my French textbook calls “a true debutant.” After paying my tuition, I was issued a student ID, which allows me a discounted entry fee at movie theaters, puppet shows, and Festyland, a far-flung amusement park that advertises with billboards picturing a cartoon stegosaurus sitting in a canoe and eating what appears to be a ham sandwich.

Perquè mai és massa tard per tornar a començar. Ara mateix estic massa aficionada al capítol d'aquest llibre. El vaig comprar en un dels meus diversos viatges a París, en una biblioteca catalogada per llibres en anglès i francès. Sí, una biblioteca anglosaxona en una petita ciutat francesa. Qui diu petita, la capital. Aquella capital que tu vas utilitzar en un dels teus textos dient que un dia l'anomenaria "chez moi". Un dia ho faré, t'ho prometo. I ara més que mai, que ja ha passat un any de tot allò, tinc la necessitat de marxar. Potser ara no tornaria allà, però una visita d'aquí un temps no estaria malament. Prometo escriure'ls un correu perquè sàpiguen que estic bé. Solament un correu els va bé per saber que els recordo. Directament puc dir que hi penso dia sí dia també. Els necessito. Va ser la meva fugida. I ara, a vegades, ho tornaria a ser. M'aficionaré a escriure, a llegir el que trobo als blogs de les altres persones, i a passar per qualsevol llibreria i quedar-m'hi hores i hores. Tu, un dia, em tornaràs a dir que de gran llegiré l'enciclopèdia en lloc de mirar la televisió. De fet, m'agrada massa llegir. És, com qui no vol la cosa, un món on pots ésser tu mateixa. El món que tu vols.