Fi de Portland.

watching a movie as almost every weekend during these 4 months. I perquè la primera fotografia serà la última des d'aquí.

Galetes de xocolata.

Les galetes que vaig fer l'altre dia són adictives. La xocolata hi ajuda. Esperaré la recepta per poder omplir la cuina d'allà de coco, xocolata i cereals. Tot i així, veure la meva [ex]habitació buida no és gaire bo. Fa pena marxar. Però encara fa més pena que no ens hàgim parlat durant 4 mesos. Em recordes? No sé jo. Amistats que marxen i amistats que comencen. Ells i elles. Tu i ell. Masses coses han passat aquests quatre mesos. Tant coses bones com dolentes. La més dolenta: les maletes. Ja estan totes fetes. Masses coses he adquirit. Jo em vull quedar i intentar oblidar-te. Però, a qui haig d'oblidar?

Nostàlgia fins i tot abans de marxar.

Idees de Portland.

- Hola, qui ets?
- Jo? Jo no sóc ningú.
- Ah. D'on ets, llavors?
- D'enlloc. D'aquí i d'allà.
- I llavors?
- Res. Només sóc una persona que no para de pensar en tu. Però tranquil, que ja sé que tu no penses pas en mi.

It was my dream like you.

"Happiness only real when shared"

Christopher McCandless

Núvols.

I no m'he acostumat encara. Agafo la bicicleta i dono voltes. Cap lloc en concret. I tu, creus que el temps passa a poc a poc?

I am alive. I'm not fine. Just to say something. I've arrived two weeks ago. It's raining.

I no tot el que hi ha aquí és queda aquí.

No sé si és la música de fons, si la pel·lícula que escolto o tot en general. M'adono que queden poques hores per agafar el vol, per travesar l'oceà i tot el continent i arriba allà. En aquell petit poble ple de parcs i bicicletes. Però, tot i així, sé que agafaré el bus. Un any d'universitat passa molt ràpid. Ha estat un any diferent, sense certes persones però amb persones noves, diferents, que t'han ensenyat altres valors. Has perdut gent pel camí però la vida és així. No sé com serà tot quan torni però tu i jo, parlarem aquells dies? Saps que l'altre dia em van preguntar per tu? I jo no vaig saber que dir. Vaig baixar el cap com sempre faig i vaig canviar de tema. No vull que sigui un adèu sinó un fins un altre. El proper escrit serà des d'allà.

Personatges.

Deixo la Tortuga d'Imitació, el Grifó, el conill blanc i alguns altres personatges però m'he n'emporto alguns altres que voldré descobrir durant el temps. Les hores d'avió, els moments de sol·litud i altres hores mortes en algun indret. Anirà bé? Qui sap. El final d'un altre començament.

Una història d'amor.

"Quantes nits de lluites i esperances
van estimar els carrers del teu unic estel
quants vaixells de promesses robades
van naufragar a les rives del temps
quants instants d'ilusions clandestines
van bategar als poemes escrits en cançons
quants canons contra paraules vives
van fer callar una historia d'amor"


I jo prometo escriure. 

De.

Dies de comiat. De dir adéu. De prometre correus electrònics. De pensar en tot i de no pensar en res. De dormir i de desvetllar-se. De música. De llibres. De poques paraules i pocs cafès. D'ells i d'elles. De festes, de beguda i d'aigua. De pensaments en el blog i de pocs textos escrits. De demà i del passat. D'idees i fotografies. Però ara, què? Ara només em queda esperar, de pensar que vull posar, de ser valenta i de dir-ho. Però tu, tu m'escriuràs?

Dues setmanes.

Dues setmanes. Escrit 121. Coses rares. Ell que em parla d'ella i no passa res. Tu, que em saludes i no sé que fer. Mal de cap. Gripals pel constipat. I dues setmanes justes per començar i acabar la maleta. Tinc la sensació que quan torni, tot seguirà igual. I qui sap, si ell em parlarà d'ella i jo d'algú altre, que espero que no siguis tu. Espero però en el fons sé que voldria, un altre cop. Com amb ell. Molt en el fons. I ara somric, mentre escric, i em dic que no tinc ressaca. Que ahir vaig somiar, vaig tancar els ulls i vaig gravar escenes en la meva ment. Només espero tornar a fer-les un altre cop. Al seu costat. I al teu? Prometo escriure correus a qui els haig d'escriure. Prometo solemnement que no faré cap malifeta. Seré bona noia. Sé que no ho seré. Masses paranoies m'agafaran. I tu, quan ho sàpigues, et quedaràs igual? M'escriuràs? No espero resposta. I avui no poso foto. Quinze dies, dues setmanes.

Fantasmes.

-Tretze? -va preguntar la senyora de la casa.
-No, dotze. Hem tingut una baixa.
-Ah, si que em sap greu. No ha volgut venir, la vostra baixa?
-No és això. Ella hauria volgut venir. Déu, no l'ha deixada.
-Com? No l'entenc.
-Directament, ja no hi és.
-Si que em sap greu. Accepti les meves disculpes per ser tan grollera.
-Tranquil·la. Però, si que som tretze si.
-L'esperit va amb vosaltres?
-No, però l'hem substituit per una altra persona.
-Doncs...
-Catorze, al final som catortze. Bé, tretze i el fantasma. És possible?
-Si, però no fem descomptes a fantasmes.
-És igual, ell pagarà la seva part. Total, ens va donar els diners abans de morir.
-Se l'estimaven, a la persona número tretze?
-Què vol què li digui? No gaire, però era del poble, de tota la vida.
-Ah d'acord. Bé, aquí tenen les claus. Hi ha un llit que és plegable. Adient per fantasmes.
-Perfecte, llavors.

Idees d'un dia sense internet.

Idees i apunts d'un dia sense internet. No hi ha tècnica ni instint per escriure. No espero que agradi a ningú i menys a tu, que sempre trobes pegues a tot el què faig. No ho he fet per agradar sino per matar el temps abans de matar-lo pensant en tu.

Ella escrivia mentre ell jugava a la consola. Ella era la noia aplicada de casa mentre ell era el manta de casa. Ella estudiava i ell treballava. Però, ell no estava mai sol i ella sempre estava sola. Ella sempre li deia que valia més estar sol que mal acompanyat però en el fons, sempre que arribava dissabte, ella volia canviar-se per ell. Volia sortir i divertir-se com ho feia ell però no tenia amigues ni amics amb qui riure, amb qui anar a mirar els partits de futbol, amb qui anar a ballar a la discoteca o saltar al concert. Ella estava sola i ell acompanyat.
Un bon dia, mentre estava estudiant a la biblioteca de la Universitat va rebre una trucada. Era del seu germà. En aquell moment, va vacil•lar sobre si agafar o no la trucada. A vegades ell la trucava per bestieses que no tenien fonaments. Algun cop, fins i tot, la va trucar perquè l’anés a buscar a les sis del matí al bar, ja que ell no s’aguantava pas dret. Però aquell dia no eren les sis de la matinada. Van passar cinc segons abans que es decidís agafar la trucada. Va prémer el botó verd i va dir:
- Hola.
- Hola. Com estàs?
- Jo bé. I tu? Perquè truques? Estic a la biblioteca, estudiant.
- Bé, ara no deus estudiar gaire. Estàs parlant amb mi.
- Jo no ric noiet. Diguem que passa. Va, canta. No tinc tot el dia.
- No estava rient maca. El papa ha tingut un accident. De cotxe. Ja saps que avui estava en aquella reunió. Al sortir, l’han atropellat. Ara està a l’hospital.
- Merda. Penja. Vinc cap a casa. Bé, a l’hospital. Però a quin?
- A Bellvitge. Fins ara.
I el seu germà va penjar. A ella se li acabava d’ensorrar el món. El seu pare a l’hospital. Com ha pogut passar? Un accident li havia dit el seu germà. Seria veritat? Segur que sí. Ell no l’hauria pas enganyat amb una cosa així. Ells s’estimaven els seus pares. Deien altres mentides però ell mai hauria arribat a aquest extrem. Va tornar a entrar a la biblioteca, va posar els llibres a la maleta i va baixar corrents. Va arribar a la porta de sortida la va obrir i va tornar a arrencar a córrer direcció el metro.

Cigars.

Ahir es va decidir a tallar-se el cabell. Sabia que si ho feia, la perruquera, una dona andalusa de cinquanta anys, li podria fer una pífia i podia acabar tenint el cabell curt mal tallat. Però, amb aquest pensament, va obrir la porta al risc. No sabia tallat mai el cabell tan curt i tampoc sabia com li quedaria. Al cap d’una hora va sortir d’aquell lloc petit, claustrofòbic però acollidor. Després d’abandonar la perruqueria, es va liar un cigar a la plaça del costat, es va asseure en una de les cadires del bar i va començar a fumar. Calada a calada. Al mateix moment, veia com els nens petits jugaven a pilota amb els seus pares i mares i va pensar que ella també hauria volgut jugar amb els pares. Just en aquell instant va decidir que no tindria fills, que no podria ser una bona mare, ja que ella no havia estat educada per tenir fills. Un cop acabat el cafè, va pagar amb una moneda de dos euros i va marxar sense esperar el canvi. Caminant, es va liar un altre cigar i se’l va fumar camí de la plaça major del poble. Va pensar que després telefonaria a la seva companya de feina per dir-li que al seu poble no hi ha ni cabres ni altres animals caminant per carrer. Però la trucada no es va realitzar mai. Simplement, va saber que demà la veuria i que no feia falta gasta els pocs diners que li quedaven al telèfon per trucar-la i dir-li aquesta bestiesa de les vaques i les cabres. A més, altres pensaments van inundar el seu cap. Va decidir fumar-se’n un altre i anar tirant cap a casa. Ja feia tard. La seva mare l’esperava per sopar.

Canvis, però cap a bé o cap a mal?

Perquè els canvis mai van malament. El septembre s'acosta a grans gambades, però com sempre, hi hauran altres maletes a fer i altres llocs a visitar. Ahir celebrava St Joan. Més ben dit, fingia davant la família perfecte que s'ha creat. Una família que no existeix. Ahir vaig descobrir coses que van fer mal però que han passat. Caminar amb peus de plom no aniria malament per un altre cop. Desconfiança total envers aquella gent que et vol mal. No opinaries el mateix si coneguessis realment a la persona a qui defenses. El perdó, amb tu, ja no existeix. Simplement hi ha l'oblit i la indiferència. Fins al trenta no seré lliure. M'esperava una de platja?

Si menges una llimona sense fer ganyotes

La mare sempre dormia amb la finestra oberta. Potser per això la mort se la va endur mentre somiava. Aquella nit vaig sentir un soroll que sonava com un presagi i em vaig aixecar. Quan vaig obrir la porta de la seva habitació em va sorprendre el llit desfet i buit. La cortina, aspirada pel corrent d'aire, em va xuclar la mirada fins a un paisatge il·luminat per una lluna plena, a punt de rebentar. De seguida les vaig veure. Al darrere, la mare, que seguia amb dificultat les passes enèrgiques d'una mort convencional: amb dalla esmolada i capa negra. Vaig calçar-me les botes, vaig agafar l'escopeta, la vaig carregar i, en pijama, vaig sortir a empaitar-les. «Alto!», vaig cridar des del porxo mentre procurava contenir el fred i la por. Es van girar. La mare feia cara de resignació, una expressió que no s'adeia gens amb un caràcter habitualment optimista. «Deixa-la anar o disparo!», vaig amenaçar. La mort va somriure (ho recordo perquè em va sorprendre que tingués dents). La mare, en canvi, no va reaccionar com jo esperava. Va acostar-se un dit als llavis per demanar-me que callés i, en un to autoritari, va ordenar-me:«Torna-te'n cap a casa, que encara et constiparàs.» Vaig abaixar el canó de l'escopeta i vaig veure com s'allunyaven cada cop més. Els primers metres, a la mare li costava una mica seguir-li el pas. Al cap d'una estona, però, totes dues corrien, gairebé ballaven, com dues nenes ignorants dels perills del bosc. Un bosc on, encara ara, sovint hi veig ombres, hi sento veus de malson, presències que no puc anomenar fantasmes perquè la mare em va ensenyar a no creure-hi, en els fantasmes. Tot i que, de vegades, sobretot quan bec massa, no solament els veig sinó que els empaito, els insulto i disparo perquè se'n vagin.

Sergi Pàmies (2006) “El desenllaç”.

Sur le silence des citoyens.

Je ne peux que reprendre les paroles du pasteur Niemöller, résistant allemand :
Quand ils sont venus arrêter mon voisin communiste, je n'ai rien dit, je n'étais pas communiste
Quand ils sont venus arrêter mon voisin tzigane, je n'ai rien dit, je n'étais pas tzigane
Quand ils sont venus arrêter mon voisin juif, je n'ai rien dit, je n'étais pas juif
Quand ils sont venus m'arrêter, il n'y avait plus personne pour me défendre.

(Repris par Bertolt Brecht)

3:42 de la nit. És igual.

És igual escriure bé avui. És igual les faltes d'ortografia i gramàtica. És igual tot, perquè, al cap i a la fi, per les persones l'amistat no importa. No existeixen els amics. Només els coneguts. Aquelles persones que parles sovint però que si les veus pel carrer passaràs d'elles. És com un contracte. Passaràs però faràs créixer una amistat, aquell contracte que diu que sou amics, que mai us heu separar però que tu, pel simple fet de ser tu, pots trencar el compromís quan vulguis. Total, una altra víctima i així anar fent. Un dia, potser avui, tot serà una pressa de pèl, perquè serà en aquell moment que hauré sabut que l'amistat no existeix i que tu i jo només érem coneguts. Que ens vam trobar perquè si però que des d’un principi sabies que acabaríem com hem acabat. Perquè no som el què érem i perquè no serem el què vam ser. Potser, quan vegis aquell contracte t'adonaràs i trucaràs i crec que llavors ja serà massa tard.

Un món ideal.

I can show you the world
shining, shimmering, splendid
tell me, princess, now when did
you last let your heart decide?
i can open your eyes
take you wonder by wonder
over, sideways and under
on a magic carpet ride
a whole new world
a new fantastic point of view
no one to tell us no
or where to go
or say we're only dreaming
a whole new world
a dazzling place i never knew
but when i'm way up here
it's crystal clear
that now i'm in a whole new world with you
now i'm in a whole new world with you
unbelievable sights
indescribable feeling
soaring, tumbling, freewheeling
through an endless diamond sky
a whole new world
don't you dare close your eyes
a hundred thousand things to see
hold your breath - it gets better
i'm like a shooting star
i've come so far
i can't go back to where i used to be
a whole new world
every turn a surprise
with new horizons to pursue
every moment red-letter
i'll chase them anywhere
there's time to spare
let me share this whole new world with you
a whole new world
that's where we'll be
a thrilling chase
a wondrous place
for you and me

Los que aman.

"Dicen que a través de las palabras, el dolor se hace más tangible. Que podemos mirarlo como a una criatura oscura. Tanto más ajena a nosotros cuanto más cerca la sentimos. Si uno de estos pequeños granitos enferma, el resto del organismo enferma también. Pero yo siempre he creído que el dolor que no encuentra palabras para ser expresado es el más cruel, más hondo… el más injusto. Pasé mi vida amando a una mujer que amaba a otro que no la amaba sino que amaba a otra de la que nunca supo si la correspondía. Era un tiempo en el que miraba al futuro con más esperanza que miedo."

Cuenta Cuentos: El Príncipe Feliz (de Oscar Wilde). 1 de 2.

Paraules.

Penso en els diners, en el viatge, en els tres mesos, en la fugida, en el partit de bàsquet, en les notes, en ells, en ell, en la solitud, en les mancances, en l'amor cap als altres, en la felicitat, en la por, en la llibertat, en l'experiència, en els colors, en el vol dels ocells. Però sobretot penso en l'egoisme de la gent, en el meu. Un egoisme barrejat amb la por de defraudar aquells qui més t'estimes. Però això ho barrejo amb la felicitat que em porta a fer tot això. D'aquí uns mesos, ningú tindrà el problema d'aguantar l'Elisabet. I will be gone.

Una segona entrada.

Em posaré els auriculars per escoltar el cant dels ocells, per fugir d'aquelles paraules que fan mal. Per evitar triar un tipus de vida. Per fer front a la vida, als mateixos somnis de cada dia. En definitiva, per poder deixar de pensar en certes coses. Perquè un dia aconseguiré els meus somnis. Un dia. I tot arribarà. Suposo.

Escrits curts, sense cap fonament ni cap prova. Però el que val la pena aquestes dies és no deixar morir el blog. Tornen, qui sap, els dies de sol.

El lápiz del carpintero.

El pintor había conseguido un lápiz de carpintero. Lo llevaba apoyado en la oreja, como hacen los del oficio, listo para dibujar en cualquier momento. Ese lápiz había pertenecido a Antonio Vidal, un carpintero que había llamado a la huelga por las ocho horas y que con él escribía notas para El Corsario, y que a su vez se lo había regalado a Pepe Villaverde, un carpintero de ribera que tenía una hija que se llamaba Mariquiña y otra Fraternidad. Villaverde era, según sus propias palabras, libertario y humanista, y empezaba sus discursos obreros hablando de amor: “Se vive como comunista si se ama, y en proporción a cuánto se ama”. Cuando se hizo listero del ferrocarril, Villaverde le regaló el lápiz a su amigo sindicalista y carpintero Marcial Villamor. Y antes de que lo matasen los paseadores que iban de caza a la Falcona, Marcial le regaló el lápiz al pintor, al ver que éste intentaba dibujar el Pórtico de la Gloria con un trozo de teja.

Manuel Rivas

Alguna cosa.

Descobrirem música com qui descobreix un llibre a la llibreria. Escoltarem com els ocells canten en lloc d'escoltar-nos a nosaltres mateixos. Ballarem a ritme de música, però no l'escoltarem. Tindrem els nostres pensaments dipositats en la música que trobes anormalment al metro de Barcelona. Aquell home que intenta tocar la guitarra, o aquell que fa l'intent de fer música amb l'harmònica. Perquè aquells homenets són qui potser t'alegra un dia gris quan tornes o vas a algun lloc. En alguna parada perduda o en alguna destinació misteriosa. Vull fer de turista per Barcelona mentre escolto les cançons noves de l'ipod.

Cansada.

Ja fa massa temps que dura la cosa. Canvi d'aires?

Ja no sap què dir.

Sincerament, les paraules s'acaben. Els pensaments s'esvaeixen. Els papers fugen. Les idees no tornen. Tot és fosc, fred, mort, inmòvil. Però tu restes allà, sense moure't, sense poder fer res. Decideixes que tot s'ha acabat, que no saps què dir. Que les paraules, com quan et deien de petita, se les ha menjat el gat. Aquelles paraules que tan vols cridar però no pots. La vida fa el seu curs però tu et quedes allà, sense fer res. Desisteixes caminar, correr, volar, pensar. Simplement mires al teu voltant, penses, reflexiones, mous la boca però no surt res. Plores, t'emociones, et penedeixes. Tornes a experimentar emocions. No hi ha ningú que pugui tornar a neixer, tornar a fer-te sentir tot això. I tu mentrestant, amb un dit que no pots moure, escrius alguna cosa mentre el teu cap pensa en modalitats. La vida és dura.

Parides a Pàdua.

Un dia, tornant del Liceu, descobreixes un lloc que et porta a Itàlia. Recordes, com si fos ahir, el viatge de final de curs. I en aquell precís instant et preguntes que fas allà, caminant per Barcelona a les onze de la nit després d'un concert de música del Liceu. Avui, després de buscar una de les moltes fotografies que vas fer en aquell viatge, dius que les promeses se les emporta el vent. Que tothom és com tu, dius una cosa i acabes fent l'altre. Demà hi ha la fira a Capellades. Ara, de cop i volta, et ve a la memòria que potser ja fa un any del blog. Escrits, històries, pensaments, fotografies, comentaris. T'han ajudat a crèixer, a nèixer, a gaudir, etc.. Qui sap potser si sobrevivim a base d'escriure. No tothom serà escriptor, però si escrius et queda un gust amarg però dolç al cos. Deixar volar la imaginació. Però no massa, que això, tal com em van dir l'altre dia mentre em llegien les mans, pot ser dolent.

Nunca hizo nada por mí.

« Embarulló tanto a los personajes en la larga novela que estaba escribiendo que hasta olvidó quiénes eran y qué hacían esos personajes. A una mujer muerta, por ejemplo, la hizo reaparecer a la hora de cenar. Y el día en que se suponía que el asesino iba a ser electrocutado, le hizo comprar flores para una niña... »
Leo todo esto de pie en la plataforma iluminada del tranvía que, al atardecer, me devuelve, como todos los días, a casa. Levanto un momento la vista, y después sigo leyendo:«Y sin embargo nunca hizo nada por mí. Fui haciéndome más viejo y gruñón, como era de esperar, en un pequeño pueblo descuidado que él siempre describió como muerto e irrelevante.»
En la plataforma del tranvía crepuscular quedo raptado por este comienzo de cuento. Y me llega la impresión de estar dirigiéndome a un hotel de un pequeño pueblo, muerto o irrelevante. Comienza a llover...

Enrique Vila-Matas

Creure.

Creus que les coses s'obliden? Creus que tot es pot superar? Creus que un dia tot anirà bé? Què creus, tu? Simplement són reflexions després d'un partit perdut de bàsquet.

Mascares.

Tot té un perquè. I tothom sap que tot s'aconsegueix un dia o altre. Jo, de moment, poso un altre somni a la meva llista de somnis per complir.

Reflexions abans del te.

I avui, des d'un ordinador de la biblioteca faré el post número 100. Ha costat arribar a aquest número i pel que vec costarà passar-lo. Avui, com cada dia he agafat el tren. La mateixa dona i el mateix home. Crec, que el dia en que algu de nosaltres tres no pugem al tren, algu de nosaltres tres es preocupara. L'home de la motxilla blava, del llibre prim i de la DS. La dona dels llibres gruixuts, de l'anorac negre i del últim llibre de Dan Brown. La dona s'assenta de cara al camí mentre que jo m'assento donant l'esquena al camí. L'home, que em supera d'edat però que crec que és més jove que la dona que baixa a Plaça Catalunya, s'assenta a on pot. Ell que baixa a Sants crec que té curiositat per saber on baixem els altres passatgers. I mentre s'ho pregunta arribem a la seva destinació. I allà, a Sants, puja la mateixa noia de cabells castanys i curts que esmorza al tren un suc de nosequè i un entrepà de pa de motlle integral. Mentre miro que esmorza, ja que sempre s'assenta davant meu arrivem a la detsinació de la dona de l'anorac negre. Allà, ella baixa, de tant en tant s'hi troba un amic o un company de feina. I mentre ella conversa, a dies amb aquell home d'abric llarg, puja la dona que posa els peus al seient de davant, que es canvia de seient per estar sola i que dorm. Crec que va a Terrassa. I mentre observo que fa, em poso la jaqueta. Arc de Triomf està aprop. Finalment, baixo. Agafo el metro i em planto a la sala dels ordinadors de la universitat. Cada dia és igual. Al metro, a vegades som els mateixos, caminant també. Tothom fa la mateixa rutina. I dius que vas contestar bé la pregunta del fòrum. Com el narrador de la historia, tu també et preguntes per la vida dels passatgers, però ell del autobus.

Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?

L’home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.
–He de parlar amb vostè. ¿Puc seure?
–Segui.
–No sé per on començar.
–Pel començament.
–El mes passat vaig seduir la seva dona.
–¿La meva dona?
–Sí.
L’home blau triga quatre segons a contestar.
–¿Per què m’ho ve a explicar?
–Perquè des d’aleshores no visc.
–¿Per què? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja?
–No.
–¿És el remordiment, potser?
– No. El que passa és que no em deixa viure. Em truca de dia i de nit. I si no contesto ve a casa. I si no hi sóc em busca per tot arreu. Em ve a veure a la feina, diu que no pot viure sense mi.
–¿I?
–He perdut la tranquil·litat. Des que la vaig conèixer no me l’he pogut treure del damunt ni un sol dia. ¿Vostè no s’ha adonat de res?
–¿Quan la va conèixer?
–Fa un mes i mig. Vostè era a Roma.
Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig.
–¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma?
–¿Que no em creu? M’ho va dir ella, quan la vaig conèixer. La vaig conèixer en un curset d’informàtica.
Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.
–¿Què vol, doncs? –diu el blau.
–Que m’ajudi a sortir-me’n. No és que no m’agradi, la seva dona. És extraordinària, intel·ligent, sensual. ¿Què li he de dir? Però...
–És molt absorbent.
–¿Oi que sí? –diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn.
–Té ganes de treure-se-la del damunt.
–Sí, francament.
–No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu tot sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer-li magarrufes.
–A més, si no estàs del tot per ella es pensa que fa nosa i es posa d’aquella manera que es posa. Per això, tot i que sé que no hi tinc cap dret, vull demanar-li un favor: parli amb ella, munti-li una escena de gelosia, amenaci-la. El que sigui. Qualsevol cosa perquè no ens vegem mai més.
–¿De debò vol treure-se-la del damunt?
–Sí, sisplau.
–Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.

El perquè de tot plegat - Quim Monzó.

Un dels microcontes.

Todo está oscuro. Yo avanzo lenta y sigilosamente, como un espía. Miro a lado y lado buscando alguna pista, alguna señal que me muestre un poco vida. Pero al cabo de unos cinco minutos me doy cuenta que estoy sola, sin nadie a mi lado que me diga donde tengo que ir. Vuelvo a mirar, pero toda esperanza de ir acompañada se desvanece. La oscuridad, poco a poco se va difuminando. Estoy llegando a mi destino. Al cabo de unos minutos, salgo del túnel. El pueblo de mis abuelos esta cerca.

Vida a la capital.

Un al sofà i l'altre a la cadira. No es deien res. Cap mot, cap gest, cap paraula. Simplement estaven submergits en les seves coses, els seus papers, la seva feina. De fons es podia escoltar una de les moltes òperes que tenen per casa. El seu pis, la seva llar. Aquella casa habitada a les nits i solitària als matins. Feia nou anys que estaven casats i havien caigut en una monotonia de vida. Sortien els dos passades les vuit però sempre abans de les nou. Arribaven, amb el mateix cotxe abans de les nou però més tard de les vuit. Sopaven sense dir-se res i finalment ocupaven els seus llocs. Ella al sofà i ell a la cadira. Cada dia era el mateix. Ni una paraula, ni un mot. Ni un trist t'estimo, ni un educat hola ni un riguros bona nit. Monotonia, simple i pura monotonia. Trista existencia. Trista la seva vida. Però ells eren feliços.

Reflexions en un dia gris.

Avui, caminant sota la pluja, he vist que he de ser forta. No vull plorar però ho necessito. Són moments que una servidora necessitaria una petita abraçada per tal de fer front a les coses. Marxa una de les persones que m'ha marcat o que a partir d'avui serà una de les persones les quals m'ha agradat conèixer. Viure la vida somrient, lluitant per ser feliç. He passat d'odiant la vida a sempre quedaran els cafes. No és per ell, sinó per altres persones. A vegades la vida és cruel i la gent no es mereix el que li toca viure. Em van dir un dia que no plores, que era més maca rient. Essent feliç. Però crec que la felicitat no existeix. Tu creus en ella? Jo crec que no. He decidit fervorosament (algú m'ho va dir un dia i és una d'aquelles paraules, com Beyond, que marquen potser un abans i un després de la teva vida) intentar continuar endavant, deixant el passat i no mirant gaire al futur. Si miro al futur, el vec negre, ple de pessimisme i no m'agrada. M'espanta, m'aterra, simplement. Aquest no era el post que pensava escriure mentre estava caminant sota la pluja. Potser m'hagués agradat escriure que puc canviar. Que m'agrada això i que m'agrada això altre o simplement una de les meves historietes de tren i bus mentre vaig a i torno de Barcelona. Algún dia tothom serà feliç. Jo inclús. Qui sap. La vida dóna moltes voltes. I em torno a imaginar, com porto dies, agafant una de les coses més importants de la meva vida.

Coses.

La societat fa mal. Les persones fan mal. Et treuen les ganes de viure, de riure, de ser feliç. Ell és allà, rient, cantant, i jo aquí, fent-me mal. M'agradaria canviar però no tinc forces, no tinc ganes de continuar. Encara que digui de canviar d'aquí un any, de marxar però realment, per què? No tinc ganes de complir somnis, no tinc ganes de marxar, no tinc ganes de fer res. Són coses que passen. Simplement, passar els dies, les hores, els minuts, els segons. I riure amb ells, amb els de la classe, amb els amics. Perquè ha arribat un moment que ets feliç fent el que vols, t'alegres per això i et dius que un dia seràs persona. Idees barrejades, poc clares però massa rapidesa en escriure. Dimecres m'espera l'IEC.

2010.

Diuen que per any nou, proposits nous. Els meus? Ni idea. Suposu que ell, els meus llibres, els meus escrits i històries, i algun que altre secret amagat. El meu llibre està desenganxat i els d'angles costen de llegir. Hi ha converses que agraden i que et fan riure. Rius per no plorar. Et dius que ja estas bé quan és mentida. Et fas mal quan voldries no fer-t'en. I no entens res. Ni perquès ni hòsties. Simplement preguntes i més preguntes. Veus per nosequinavegada el Senyor dels Anells II. Demà aniràs a veure el Cirque du Soleil. Esperes el missatge que t'han promès mentre veus que la trucada no arriba. Tornes a prometre un cafè, quan penses en respondre un mail. El primer post de l'any i ja tacat de negre.