Últimes ratlles

Tinc el vestit apunt. Fa estona que està sobre el llit, juntament amb les mitges i les sabates, com sempre passa un cop a l'any. D'aquí unes hores donarem pas a un nou any, qui sap si millor que el que deixem endarrere. Tenia ganes d'acabar l'any. Tinc les meves raons, que un dia, t'exposaré. Me les preguntaràs, però? I no tenia ganes de fer sermons de final d'any, ni d'escriure un text molt llarg. Simplement volia teclejar les últimes lletres d'un any dur, sobretot cap al final. D'un any diferent? No ho crec, simplement igual que sempre. I anar fent, caminant cap a un horitzó que tindrà una sortida. I prometo que l'any vinent...Val més deixar-ho córrer. Mai es pot prometre res que no es pugui complir. I en això, tothom és expert.

Orient Express

Diumenge a la tarda. La llar de foc està encesa. Fa una estona que has decidit obrir una de les múltiples caixes plenes de llibres que vas portar fa uns anys a les golfes. No saps ben bé perquè però avui has volgut treure la pols a una d’elles. Creus simplement que t’avorries, i és normal. A vegades, els diumenges a la tarda són hores de descans davant d’un foc que s’apaga i una manta que et cobreix tot el cos. Agafes un llibre de la caixa que has baixat abans de posicionar-te en el sofà tan còmode que et sembla de tant en tant. L’obres per la primera pàgina. Lògic. Però no t’entretens a llegir-ne el títol ni el resum de darrere. Simplement, ataques el llibre.

«Eran las cinco de una madrugada de invierno en Siria. En la estación de Alepo estaba estacionado el tren que las guías de ferrocarriles designan pomposamente como el Taurus Express. Lo formaban un vagón restaurante, un coche cama y dos vagones ordinarios.

Junto al estribo del coche la cama se encontraba un joven teniente francés, de resplandeciente uniforme, conversando con un hombre embozado hasta las orejas, del que sólo podían verse la punta de una nariz enrojecida y las puntas de un enhiesto bigote.»

I així comença una de les aventures d’Hèrcules Poirot, un dels detectius més famosos de la novel·la detectivesca dels últims anys. Bé, de fa molts anys. Es podria etiquetar de compatriota i enèmic de professió de Sherlock Holmes. No obstant això, els dos són massa diferents per posar-los en el mateix sac i en el mateix nivell. Dos móns diferents que s’ajunten en un mateix gènere, si es podria dir així. I a vegades, experts divergeixen en aquest punt.

El personatge, com tu ara mateix, es troba en ple hivern. Poirot, després de resoldre un cas important a Palestina, torna a la seva Anglaterra amb el tren Orient Express, el qual agafa a Istanbul. En aquesta època de l’any, tothom sap que el tren va pràcticament buit, però inusualment va ple; fet que provoca que Poirot hagi de recórrer als seus contactes i amics per aconseguir una simple llitera. Tanmateix, no disposarà de molt temps per fer becaines durant el trajecte. La mort d’un dels passatgers trasbalsa el tren i el mateix Poirot, que no descansarà fins arribar a descobrir qui és el culpable del cruel assassinat que ha tingut lloc a dalt de l’Orient Express.

Assassinat en l’Orient Express és un llibre de misteri de l’escriptora britànica Agatha Christie. Una escriptora que capgira la novel·la que escriu, que et porta per un camí que prendrà un gir inesperat i arribaràs a la conclusió que res és el que sembla. No esperis el final d’aquesta novel·la, perquè si n’esperes un, aquest canviarà i el que llegiràs et sorprendrà. No diguis mai que saps qui és l’assassí. És possible que t’equivoquis. No facis suposicions, ja que de ben segur, seran falses. Tampoc suposis que podràs fer més coses aquella tarda de diumenge. Aquest llibre et transportarà a tal món paral·lel que voldràs saber qui assassina a qui. Asseu-te còmodament, deixa la teva imaginació a una banda, i mentre el foc que has encès abans s’apaga, tu consumiràs una novel·la detectivesca d’aquelles que capgiren la història en dues paraules.

Després de sopar

Fa temps que no toco una pilota. Mesos, i d'aquí poc farà anys. Bé, d'aquí un temps. Però, ja estic bé com estic. Hi ha etapes que s'acaben i noves eres que comencen. No necessitaria molt de temps per explicar els meus somnis. De fet, en dos minuts la cosa estaria més que enllestida. No se m'ha donat mai bé parlar, i menys de mi mateixa. Tu, per suposat, si m'ho preguntessis, tindries resposta. Potser no la que voldries escoltar però com a mínim una resposta una mica clara. Tinc aspiracions, sí. Com tothom suposo. Bé, només hi suposo. Tinc somnis i ideals però mai els exposo. Tot i així, ara només penso en el mateix. Tinc por que arribi aquell moment, perquè quan arribi, no seré jo. Tremolo cada cop que hi penso, i cada dia que passa desitjo fervorosament que no passi. Però sé que passarà. I arribarà el dia que m'hi hauré d'enfrontar per força. I llavors serà massa tard. Tindràs, però, el telèfon apunt per quan et truqui? Necessitaré plorar. Coses que passen. I mai més tornaré a ser jo.

Un film amb regust capitalista

En un dels molts capvespres de diumenges lliures que tinc últimament, em vaig posar a veure la pel·lícula que havia agafat per casualitat a la biblioteca. No la vaig triar pas perquè fos una pel·lícula alemanya que va ésser presentada al festival de Cannes anys enrere, sinó simplement perquè el títol i la portada en sí em van cridar l’atenció. La pel·lícula, titulada Los Edukadores (en alemany un nom impronunciable per mi), parlava sobre el descontentament de la societat davant d’una societat capitalista i burgesa. Aquesta societat vivia amb tota mena de luxes, uns luxes que es poden qualificar, tal com feia la pel·lícula, d’excessius i a vegades, d’innecessaris.

Igual que tu ara mateix i que jo en aquell moment, els tres protagonistes tampoc entenien perquè s’havia de viure d’aquella manera. Qui necessitava una piscina al jardí quan no es banyaven pas en tot l’any? Qui volia un vaixell al costat de casa quan et mareges només de sentir parlar d’aigua? Qui sap. Són per tots aquests excessos, que els tres els protagonistes, Jule, Jan i Peter, entraven a les cases dels rics i canvien les coses de lloc, però mai robaven. Volien fer saber a la gent que tenien masses coses, que la seva sort s’havia acabat i que el món estava mal repartit. Qualificaven les persones de la casa de capitalistes, de mirar només pel seu propi bé i deixar els altres com si no fossin res, ja que aquests educadors –tal com es feien anomenar– creien que les persones del seu voltant no es preocupaven dels problemes de la societat, mentre ells tinguessin el que volien.

Tot i així, la pel·lícula no només gira al voltant dels furs a les cases dels empresaris rics de la ciutat. Dintre de la trama del robatori, gira una història d’amor, traïció, la qual fa qüestionar l’amistat dels tres protagonistes. Jule, novia de Peter, i amant de Jan, acaba sabent que fan els seus dos amics a la nit, i un dia, decidida a veure que té la persona que ha embargat la seva vida a causa d’una petita rascada que el cotxe de la Jule va fer al flamant Mercedes de l’empresari, s’adona que sent alguna cosa més que amistat pel seu amic Jan, fins al punt d’arribar a fer mal a en Peter, el qual està de vacances a Barcelona.

Una història de lladres en varis sentits: l’amor robat, les propietats pintades, i moltes altres coses que es descobreixen al llarg de la pel·lícula. Una pel·lícula diferent, però commovedora, la qual no et deixa indiferent davant de la societat d’avui en dia. Tot i així, cadascú tindrà la seva pròpia visió i opinió davant d’aquests fets, perquè clar, el que fan els tres protagonistes tampoc és el més normal.

Que és alegria i coratge

Necessita dossis d'alegria, abraçades, riures i alguna que altra cervesa. Per què no quedem i parlem com si fossim antics companys? Ens podriem deixar d'estupideses, de sentiments del passat. Tu i jo. Ens agafariem de les mans com hem fet sempre i deixariem volar la nostra imaginació. Al final, com ja sabem, ens fariem dos petons i marxariem. No serem mai res més que amics que parlen cada dia, o almenys, ho intenten.

Exposició oral

Hoy es una mañana fría y nublada, de esas que producen escalofríos nada más salir a la calle. Lleváis encima unos pesados grilletes de acero que os aprietan muñecas y tobillos, lo que hace difícil mantener el equilibrio mientras os embarcáis en el ferri de la isla. Sentados allí, pensáis en vuestro nuevo futuro. Echáis un vistazo a lo que, en breves momentos, será vuestro nuevo hogar. Vuestros compañeros se consideran los criminales más peligrosos. Os preguntáis qué escabroso crimen habrá cometido vuestro compañero de la derecha. ¿Será el simple secuestro de un banquero o el típico asesinato del jardinero? Sin daros cuenta, habéis llegado. Bajáis del ferri. No recibís esa cálida bienvenida a la que estáis acostumbrados. Ha sido sustituida por estas palabras, que quedaran en vuestras mentes para siempre:

“Bienvenidos a casa, bienvenidos a Alcatraz”.

Tot és possible

Va ser pura casualitat que el dia de Sant Jordi trobés un llibre que parlés sobre el referèndum independentista que es va celebrar ara ja fa un any. També, qui hauria de dir, que aquest llibre m’enganxaria des del principi fins al final. No mentiré dient que el tema no m’interessa, que m’he torturat més d’un cop perquè no vaig poder votar en aquell referèndum – i tot perquè simplement no es va celebrar al meu poble – i que m’ho he passat bé llegint tot el que va comportar aquesta consulta al poble de l’autor: Taradell. L’Albert és professor d’institut i sempre llegeix la cita següent als seus alumnes quan parla de Verdaguer: Penseu que va aixecar la llengua catalana molt amunt després de segles de decadència, i que encara vivim de l’impuls que li va donar. La Núria és periodista del diari gironí el 9Nou i en Ramon és un treballador com qualsevol altre el qual han convençut, juntament amb l’Albert i la Núria, per participar en el referèndum d’independència que es va celebrar el desembre de l’any passat. Tots tres, juntament amb moltes altres persones, unides des del principi de la idea o al cap dels dies per tal de formar part en aquesta activitat de poble, formen la plataforma catalanista de Taradell. Un dia, tota aquella colla d’amics que vivien o estiuejaven a Taradell van rebre una trucada, la qual els informava d’una primera reunió que portaria a altres reunions fins que al 13 de desembre se celebrés aquella consulta. El llibre gira al voltant, com ja us deveu imaginar, de la consulta popular sobre la independència. Tot i així, la màgia dels seus protagonistes, les seves històries tant reals com imaginàries, el fil conductor que ens porta des del local de les votacions fins a la casa d’una de les organitzadores, entre altres escenaris, i les anècdotes d’aquells dies, fan que aquest llibre no sigui, ni molt menys, un llibre que vol fer canviar la opinió del lector pel que fa al tema catalanista i independentista. És podria dir que el seu autor, Antoni Pladevall, juga amb els protagonistes ficticis amb persones del món real unides a les consultes i a la independència per tal de crear una història que gira sobre uns fets. Però, tu, com a lector tens la teva opinió, les teves creences, les teves religions i Antoni Pladevall no les farà canviar. Simplement, mostra uns fets reals, unes consultes que van canviar la història de Catalunya. Tot i així, estima’t lector, tens tu la última paraula sobre si creure o no en aquests referèndums, en aquestes consultes i sobretot tu, i només tu, saps si vas anar a votar o que vas votar. Hi haurà un canvi? Una veu que s’ha fet sentir a tot Europa? Antoni Pladevall creu en aquesta veu que s’ha fet sentir, i tu? Hi creus? Només nosaltres, els lectors i habitants d’un territori sabrem que passarà més endavant. Ara per ara, només podrem veure aquesta il·lusió, aquest somni entre pàgines de llibres, com Tot és possible.

Me talk pretty one day

At the age of forty-one, I am returning to school and have to think of myself as what my French textbook calls “a true debutant.” After paying my tuition, I was issued a student ID, which allows me a discounted entry fee at movie theaters, puppet shows, and Festyland, a far-flung amusement park that advertises with billboards picturing a cartoon stegosaurus sitting in a canoe and eating what appears to be a ham sandwich.

Perquè mai és massa tard per tornar a començar. Ara mateix estic massa aficionada al capítol d'aquest llibre. El vaig comprar en un dels meus diversos viatges a París, en una biblioteca catalogada per llibres en anglès i francès. Sí, una biblioteca anglosaxona en una petita ciutat francesa. Qui diu petita, la capital. Aquella capital que tu vas utilitzar en un dels teus textos dient que un dia l'anomenaria "chez moi". Un dia ho faré, t'ho prometo. I ara més que mai, que ja ha passat un any de tot allò, tinc la necessitat de marxar. Potser ara no tornaria allà, però una visita d'aquí un temps no estaria malament. Prometo escriure'ls un correu perquè sàpiguen que estic bé. Solament un correu els va bé per saber que els recordo. Directament puc dir que hi penso dia sí dia també. Els necessito. Va ser la meva fugida. I ara, a vegades, ho tornaria a ser. M'aficionaré a escriure, a llegir el que trobo als blogs de les altres persones, i a passar per qualsevol llibreria i quedar-m'hi hores i hores. Tu, un dia, em tornaràs a dir que de gran llegiré l'enciclopèdia en lloc de mirar la televisió. De fet, m'agrada massa llegir. És, com qui no vol la cosa, un món on pots ésser tu mateixa. El món que tu vols.

Línia Blava

Ramon Solsona té més llibres que el premiat “L’home de la maleta” (Sant Jordi 2010). Fa anys, potser va ser pel dia de Sant Jordi o un dia qualsevol d’un mes qualsevol d’un any qualsevol, que em vaig comprar el llibre Línia Blava. En aquell moment, el seu escriptor no era un escriptor de renom per aquells “fans” de la lectura que ens comprem llibres per Sant Jordi i uns quants dies més a l’any, sinó que tenia el seu grup de fans i jo no entrava en ell. Vaig començar a llegir aquell llibre un dia qualsevol també, però el més interessant va ser quan el vaig acabar el mateix dia qualsevol. Era un llibre d’edició de butxaca, d’aquells que comencen captivant-te i que acaba per engolir-te.

Línia Blava, de menys de 300 pàgines, comença i acaba explicant la vida d’un personatge que puja al principi de la línia blava del metro de Barcelona i que en baixa a la última parada. En el trajecte s’imagina i s’inventa la vida dels personatges que van pujant i baixant del vagó del metro: una senyora gran, un home que va de putes però que no ho considera enganyar la dona, una parella d’avis, una noia jove que ha quedat amb un noi que ha conegut per Internet, etc. S’imagina les seves vides, es creu amb el dret d’escriure-les, de lligar la vida de totes les persones aleatòries que freqüenten el metro aquell mateix dia amb la dels altres usuaris del transport metropolità. Així, al final, hi ha una història lligada, sense cap forat ni cap esquerda, tret de la de la persona que ha pujat a la primera parada i en baixa a la última.

Però tots som així. Lliguem les vides dels altres, intentem endevinar les seves històries, com eren de petits i cap al lloc on van, què faran quan surtin del metro, què estudiaran aquells joves que van amb carpetes d’universitat, si aquells nens adoptats o si els pares d’aquells nens que fan tant d’escàndol separats? Els fans incondicionals de les parades de metro de Barcelona ho viuen cada dia, són somiadors compulsius de vides de persones, i jo sincerament, entro en aquest grup.

És com un hobby, com un passatemps entre parada i parada, transbord i transbord, entre anaves i vingudes amb el transport públic. A vegades imaginar-se la vida dels altres està bé, però perquè no ens podem imaginar la nostra, de tant en tant? Fer-la real. Com si nosaltres siguem aquelles persones que intenten escriure la nostra vida.

Ramon Solsona s’havia escriure, s’havia imaginar-se vides dels altres, bé, encara en sap. Potser ell també imagina vides mentre va amb metro, per què va amb metro oi?

As I dreamt once, I was there.

You may say that I'm a dreamer but I'm not the only one

Ficció de realitat

Baixant les escales avui de la biblioteca he pensat en els meus textos, en qui sabia el nom del meu bloc i qui sabia tota la meva vida. Tu no la saps tota, però et pots sentir afortunat. No tinc ni idea sobre si encara em llegeixes o penses en mi. De fet, m'ho he deixat de preguntar. Jo sé el que haig de saber i tu fas la teva vida. Tot i així, que sàpigues que penso en tu. Que l'altre dia vaig buscar el comentari que em vas deixar un dia. Em va agradar. Creus que recordarem un dia el passat asseguts en un banc de la plaça tirant molles de pa als coloms? Aquell dia parlarem de qui vam ser, qui hauriem pogut ésser i que som en aquell moment. Jo m'agafaré a la teva mà i tu em deixaràs. No tindràs cap inconvenient com no l'has tingut mai. Sempre m'has deixat fer. Portaràs aquell anell d'or que hauré contemplar milers de vegades i jo portaré aquell collaret que em vas regalar. I allà, en aquell moment, mentre donem de menjar als coloms i recordem vells temps, separarem el que va ser ficció de realitat i ens direm que nosaltres haguéssim pogut ser alguna cosa més. I tu, què creus que és ficció i realitat?

LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS

«En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»

Ells dos eren així. Marcats des de petits per un incident, van aprendre a viure amb secrets. Mattia i Alice es van conèixer un dia al institut, per sort o per desgràcia dels dos. Ella el va convidar a la festa que organitzava una de les seves millors amigues i ell, per tal de no ésser anomenat estrany, va decidir acceptar. Aquella festa els va canviar. Ells no es van donar compte però el simple fet de sortir amb les mans agafades davant de tothom va fer que els altres veiessin el que ells no seran capaços de veure mai: l’avinentesa de les seves dues ànimes. Aquell fet els va fer més amics, fins al punt de no poder-se separar més. Els d’anys d’institut es van acabar, i mentre Mattia es llicenciava en matemàtiques i rebia una beca per anar a investigar, ella deixava els estudis de dret cursats per pura obligació per dedicar-se a la fotografia. Però l’amor que sentien l’un per l’altre mai va marxar. Tot i així, la por de confessar a l’altre el que sentien, va fer que Alice no retingués a Mattia, no l’obligués a quedar-se en la seva Itàlia natal el moment que li va confessar que havia rebut una beca. Un dia, les coses van donar un gir sobtat. La troballa inesperada d’Alice respecte un dels secrets del passat de Mattia va fer que li escrivís una carta dient que li havia de dir un secret. Aquell mateix dia, ell va decidir anar-se’n cap a Itàlia. Allà, però, ella no li va explicar què havia descobert. D’altra banda, cap dels dos va ser capaç de dir-se que es necessitaven. L’endemà, Mattia va tornar a agafar un avió i Alice es va quedar al seu pis, patint sola la malaltia que tenia.

Paolo Giordano, un escriptor italià, va guanyar el Premi Strega per aquesta novel•la, La soledad de los números primos. Va tenir una gran rebuda per part del públic en el 2008 (any que va sortir a la llum). Va ser traduïda a bastants idiomes, entre ells el català, la versió de la qual porta per títol La solitud dels nombres primers. Ningú sap perquè aquest escriptor ha deixat d’escriure, o si ho ha fet. Qui sap. Potser d’aquí uns anys ens sorprèn amb alguna altra historieta parlant de Fibonacci i la seva successió.

Però serà també una caricatura de la vida real? Se sentiran els lectors identificats amb els dos personatges de la novel•la? Tothom coneix una persona que ha esdevingut nombre primer bessó, una persona que està allà, que si la truques vindrà, però que la por a estar junts, la por a gaudir de la vida amb aquella persona, fa que et tiris endarrere i vagis per un altre camí. La por a pensar que no podreu estar mai junts per qualsevol cosa, la necessitat de dir que l’altra persona sigui feliç malgrat no estar al teu costat fa que només siguem nombres primers bessons. Però és així? Hi ha realment aquest tipus de gent? Jo crec que sí.

GRAN TORINO

"Y me gustaría dejar mi Gran Torino de 1972 a alguien muy especial, Tao, siempre que no le arranques el techo como uno de esos chicanos, ni le pintes ridículas llamas como un blanco paleto, ni le pongas un enorme alerón de marica atrás como hacen todos los rollitos de primavera, es horrible. Si puedes evitar hacer todo eso, es tuyo".

Amb aquestes paraules és com acaba la pel•lícula dirigida pel gran cineasta Clint Eastwood. La pel•lícula tracta d’un veterà jubilat de guerra, de la guerra de Corea per ésser més exactes, que deixa passar els dies esperant la seva mort assegut al porxo de casa seva amb un carregament de cerveses, el seu gos i el seu tresor més preuat: un Gran Torino del 1972. Walt Kowalski, el protagonista, ha vist com la seva estimada dona es moria, com la comunicació entre els seus fills deixava d’existir i com el seu preciós veïnat acabava per convertir-se en un barri d’immigrants. El seu veí, un adolescent d’origen asiàtic, intenta robar-li el cotxe amb la finalitat d’entrar en una banda de brètols asiàtics. Tot i així, el noi no ho aconsegueix. La família del noi vol fer-li pagar els danys causats al seu veí. I com ho fan? Deixen el noi a càrrec de Kowalski perquè l’ajudi amb tot el que necessiti. A partir d’aquí, es crea un llaç entre el veterà de guerra que deixa passar els dies i els seus veïns. Aquest llaç provoca en el vell que es pregunti per la orientació de la seva vida, pel que ha fet a la guerra de Corea que el turmenta dia sí dia també i perquè la seva família ha deixat d’existir.

Aquesta pel•lícula, la última fent d’actor de Eastwood, deixa un principi i un final pel que fa a la manera de veure les coses. Qui no està avui en dia, envoltat en algun moment, per immigrants, gent de fora que venen a viure aquí? Aquest fet et fa replantejar la manera de veure les coses. No tothom és bo i no tothom és dolent. Tothom comet alguna que altra atrocitat però té dret a canviar. Aquesta pel•lícula mostra l’amor que pot arribar a sentir una persona per algú d’una altra ètnia, cultura, llengua. I tot i això, arran d’un cotxe verd.

Premis que va recaudar:

2008 va guanyar el premi a la millor pel•lícula, direcció i interpretació masculina dels premis EñE del Cinema Internacional. Va estar, a més, nominada als Globus d’Or per la millor cançó cinematogràfica. A l’any 2010 va guanyar el César a la millor pel•lícula estrangera.

Una comedia ligera

Me acabas de decir que tenías hambre y sed, dijo Prullàs cuando el camarero de hubo ido. Bueno, yo creía que el coñac era refrescante y nutritivo, replicó ella.

Eduardo Mendoza.

Esperem.

Le traducteur est un individu multitâche capable d'écouter de la musique, de lire les mises à jour de son Twitter, tout en négociant son prochain contrat et en avançant dans sa traduction en cours, le tout en gardant à la main sa tasse. Une simple question d'habitude!

Retorn?

I tinc por d'obrir la carpeta imatges. No vull trobar-me certes fotografies, certs records. Però, sóc conscient, que un dia ho faré. Un dia. Ara no toca. Vull ser feliç uns dies. Ho necessito. Tot i així, ho som? Som feliços? Jo crec que no. La felicitat no existeix. Només és un estat que sorgeix quan no hi ha negror, tristesa. Un estat efímer, poc tangible i poc consistent. Un dia, tu i jo serem feliços. Junts? Qui sap.

Missatges que fan plorar.

Meet me in Pioneer Square, as we did in the past.

Pla quinquennal.

De moment no et riure més les gràcies,

per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa

per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal

I a vegades, riure val la pena

Aquell dia vaig decidir riure. Vaig dir-me que t'havia d'oblidar, que havia de passar pàgina, que no podia pensar en tu en època d'examens. Però, qui és aquest tu? Em mires, em somrius i gires cua. Et miro, abaixo la mirada i marxo pensant en els moments que hem desaprofitat. Després, m'obligo a deixar d'escriure coses d'amor i de color rosa al blog. Però , no és rosa sinó negre. I jo vaig fent, aquí i allà, de maleta en maleta. Tu estàs aprop i lluny al mateix moment. No saps qui sóc però quan em veus, em preguntes com estic. I tu i jo, pararem de jugar a fet i amagar i ens direm les coses a la cara? Serem adults algun dia? Com que sé que no, he decidit riure per no plorar. I així, amb un intent de mitja felicitat, t'espero.

No pot més.

Sí, no puc més. Tu dius que tingui paciència mentre que l'altre em diu que no sóc ningú. Negre, negre i més negre. Una mà, necessito la teva mà per caminar més enllà. Beyond.

Hi torno. Vols venir amb mi?

Un altre cop. D'aquí uns dies agafaré l'avió direcció Paris. Deixaré de pensar en tu aquells dies? Tot i així, l’únic que vull és preguntar-te si vols venir amb mi? Necessito que vinguis amb mi. Vull caminar agafada de la teva mà per Montmatre, pels Champs-Élysées. Desitjaria caminar pel costat del Sena, pensar en tonteries i riure de tu, amb tu. Somio el dia que em xiuxiuaràs a l'orella que m'estimes. Però per viure tot això, hauré de dormir. Somiar. Tot són somnis. Il·lusions. Perquè al cap i a la fi, tu i jo no som res. O si?

Le silence.

Confondre amor per amistat i amistat per no res. Masses confusions. Masses pensaments. Masses ganes de saber. Massa amor en joc i poques ganes de tirar la carta guanyadora. Potser érem, però no ho som i ja no ho serem. Tot i així, tot pot canviar en qüestió de segons. Seràs tu camí d'algun lloc qui ho canviaràs. La nena dibuixava cors amb el llapis, es va fer gran i els va dibuixar amb colors. Quan es va adonar de la realitat els va començar a imaginar-los dintre seu. Mai els va treure a la llum. Va estimar-se més veure com els altres eren feliços. Sempre vivia en silenci, un silenci callat.

Primers dies d'universitat.

Coses que passen. Et connectes al xat ben d'hora al matí i marxes a la tarda, que és quan hi ha tothom. Aquests horaris no et semblen ni bé ni malament. Simplement et fan recordar aquell trimestre fora. Portland. Cada cop que hi penses, t'entristeixes. I això no pot ésser. Tot i així, ja no tens nou hores de diferència i fas classe amb persones que havies trobat a faltar. Parlar amb tu també ho he trobat a faltar però veig que tu no. Què vols dir amb això llavors? Quan vulguis ja em diràs alguna cosa. Jo no sé que he fet malament. No puc millorar ni empitjorar si no sé què he fet. Tret d'això, m'agrada tornar: tornar a tenir problemes amb els treballs, tenir horaris compatibles per un cop a la vida. No sé, tot és diferent. I mentre veus els paletes treballar, penses que un dia seràs prou barcelonina per conèixer una ciutat desconeguda. Al cap i la fi, jo em sento ja de Portland.

Però no és la droga el que vull.

Jo et trobo a faltar. Avui, dia de reis, m'he adonat que et trobo a faltar. No vam fer grans confessions ni vam sortir molt temps per aquells carrers de la ciutat. Tot i així, et respecto però no t'entenc. No t'entendré. Si més no a curt termini. Ara, un dia, el dia que decideixes que ha arribat l'hora de tornar-nos a veure, vindré. Vindré decidida a donar-te una abraçada, dues si vols. Parlaré amb tu com mai ho hauria fet i tornarem a riure. Et portaré per indrets on mai hauràs estat i tu m'ensenyaràs tot allò que no vas tenir temps a fer. I serem aquella parella que havíem estat. Aquella gent que es preocupava de poca cosa però que estava unida. Uns llaços que ningú mai va veure, ni tan sols tu. I tu i jo, serem, com abans, unes persones que riuen.