Coses que passen. Et connectes al xat ben d'hora al matí i marxes a la tarda, que és quan hi ha tothom. Aquests horaris no et semblen ni bé ni malament. Simplement et fan recordar aquell trimestre fora. Portland. Cada cop que hi penses, t'entristeixes. I això no pot ésser. Tot i així, ja no tens nou hores de diferència i fas classe amb persones que havies trobat a faltar. Parlar amb tu també ho he trobat a faltar però veig que tu no. Què vols dir amb això llavors? Quan vulguis ja em diràs alguna cosa. Jo no sé que he fet malament. No puc millorar ni empitjorar si no sé què he fet. Tret d'això, m'agrada tornar: tornar a tenir problemes amb els treballs, tenir horaris compatibles per un cop a la vida. No sé, tot és diferent. I mentre veus els paletes treballar, penses que un dia seràs prou barcelonina per conèixer una ciutat desconeguda. Al cap i la fi, jo em sento ja de Portland.
