Últimes ratlles

Tinc el vestit apunt. Fa estona que està sobre el llit, juntament amb les mitges i les sabates, com sempre passa un cop a l'any. D'aquí unes hores donarem pas a un nou any, qui sap si millor que el que deixem endarrere. Tenia ganes d'acabar l'any. Tinc les meves raons, que un dia, t'exposaré. Me les preguntaràs, però? I no tenia ganes de fer sermons de final d'any, ni d'escriure un text molt llarg. Simplement volia teclejar les últimes lletres d'un any dur, sobretot cap al final. D'un any diferent? No ho crec, simplement igual que sempre. I anar fent, caminant cap a un horitzó que tindrà una sortida. I prometo que l'any vinent...Val més deixar-ho córrer. Mai es pot prometre res que no es pugui complir. I en això, tothom és expert.

Orient Express

Diumenge a la tarda. La llar de foc està encesa. Fa una estona que has decidit obrir una de les múltiples caixes plenes de llibres que vas portar fa uns anys a les golfes. No saps ben bé perquè però avui has volgut treure la pols a una d’elles. Creus simplement que t’avorries, i és normal. A vegades, els diumenges a la tarda són hores de descans davant d’un foc que s’apaga i una manta que et cobreix tot el cos. Agafes un llibre de la caixa que has baixat abans de posicionar-te en el sofà tan còmode que et sembla de tant en tant. L’obres per la primera pàgina. Lògic. Però no t’entretens a llegir-ne el títol ni el resum de darrere. Simplement, ataques el llibre.

«Eran las cinco de una madrugada de invierno en Siria. En la estación de Alepo estaba estacionado el tren que las guías de ferrocarriles designan pomposamente como el Taurus Express. Lo formaban un vagón restaurante, un coche cama y dos vagones ordinarios.

Junto al estribo del coche la cama se encontraba un joven teniente francés, de resplandeciente uniforme, conversando con un hombre embozado hasta las orejas, del que sólo podían verse la punta de una nariz enrojecida y las puntas de un enhiesto bigote.»

I així comença una de les aventures d’Hèrcules Poirot, un dels detectius més famosos de la novel·la detectivesca dels últims anys. Bé, de fa molts anys. Es podria etiquetar de compatriota i enèmic de professió de Sherlock Holmes. No obstant això, els dos són massa diferents per posar-los en el mateix sac i en el mateix nivell. Dos móns diferents que s’ajunten en un mateix gènere, si es podria dir així. I a vegades, experts divergeixen en aquest punt.

El personatge, com tu ara mateix, es troba en ple hivern. Poirot, després de resoldre un cas important a Palestina, torna a la seva Anglaterra amb el tren Orient Express, el qual agafa a Istanbul. En aquesta època de l’any, tothom sap que el tren va pràcticament buit, però inusualment va ple; fet que provoca que Poirot hagi de recórrer als seus contactes i amics per aconseguir una simple llitera. Tanmateix, no disposarà de molt temps per fer becaines durant el trajecte. La mort d’un dels passatgers trasbalsa el tren i el mateix Poirot, que no descansarà fins arribar a descobrir qui és el culpable del cruel assassinat que ha tingut lloc a dalt de l’Orient Express.

Assassinat en l’Orient Express és un llibre de misteri de l’escriptora britànica Agatha Christie. Una escriptora que capgira la novel·la que escriu, que et porta per un camí que prendrà un gir inesperat i arribaràs a la conclusió que res és el que sembla. No esperis el final d’aquesta novel·la, perquè si n’esperes un, aquest canviarà i el que llegiràs et sorprendrà. No diguis mai que saps qui és l’assassí. És possible que t’equivoquis. No facis suposicions, ja que de ben segur, seran falses. Tampoc suposis que podràs fer més coses aquella tarda de diumenge. Aquest llibre et transportarà a tal món paral·lel que voldràs saber qui assassina a qui. Asseu-te còmodament, deixa la teva imaginació a una banda, i mentre el foc que has encès abans s’apaga, tu consumiràs una novel·la detectivesca d’aquelles que capgiren la història en dues paraules.

Després de sopar

Fa temps que no toco una pilota. Mesos, i d'aquí poc farà anys. Bé, d'aquí un temps. Però, ja estic bé com estic. Hi ha etapes que s'acaben i noves eres que comencen. No necessitaria molt de temps per explicar els meus somnis. De fet, en dos minuts la cosa estaria més que enllestida. No se m'ha donat mai bé parlar, i menys de mi mateixa. Tu, per suposat, si m'ho preguntessis, tindries resposta. Potser no la que voldries escoltar però com a mínim una resposta una mica clara. Tinc aspiracions, sí. Com tothom suposo. Bé, només hi suposo. Tinc somnis i ideals però mai els exposo. Tot i així, ara només penso en el mateix. Tinc por que arribi aquell moment, perquè quan arribi, no seré jo. Tremolo cada cop que hi penso, i cada dia que passa desitjo fervorosament que no passi. Però sé que passarà. I arribarà el dia que m'hi hauré d'enfrontar per força. I llavors serà massa tard. Tindràs, però, el telèfon apunt per quan et truqui? Necessitaré plorar. Coses que passen. I mai més tornaré a ser jo.