Pla quinquennal.

De moment no et riure més les gràcies,

per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa

per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal

I a vegades, riure val la pena

Aquell dia vaig decidir riure. Vaig dir-me que t'havia d'oblidar, que havia de passar pàgina, que no podia pensar en tu en època d'examens. Però, qui és aquest tu? Em mires, em somrius i gires cua. Et miro, abaixo la mirada i marxo pensant en els moments que hem desaprofitat. Després, m'obligo a deixar d'escriure coses d'amor i de color rosa al blog. Però , no és rosa sinó negre. I jo vaig fent, aquí i allà, de maleta en maleta. Tu estàs aprop i lluny al mateix moment. No saps qui sóc però quan em veus, em preguntes com estic. I tu i jo, pararem de jugar a fet i amagar i ens direm les coses a la cara? Serem adults algun dia? Com que sé que no, he decidit riure per no plorar. I així, amb un intent de mitja felicitat, t'espero.

No pot més.

Sí, no puc més. Tu dius que tingui paciència mentre que l'altre em diu que no sóc ningú. Negre, negre i més negre. Una mà, necessito la teva mà per caminar més enllà. Beyond.

Hi torno. Vols venir amb mi?

Un altre cop. D'aquí uns dies agafaré l'avió direcció Paris. Deixaré de pensar en tu aquells dies? Tot i així, l’únic que vull és preguntar-te si vols venir amb mi? Necessito que vinguis amb mi. Vull caminar agafada de la teva mà per Montmatre, pels Champs-Élysées. Desitjaria caminar pel costat del Sena, pensar en tonteries i riure de tu, amb tu. Somio el dia que em xiuxiuaràs a l'orella que m'estimes. Però per viure tot això, hauré de dormir. Somiar. Tot són somnis. Il·lusions. Perquè al cap i a la fi, tu i jo no som res. O si?