HAEVEN: En un món millor

Quatre cases contades, una població petita, dues bicicletes, dos germans i un amic nou, dues famílies que no es coneixen, però que tenen problemes, dos móns paral·lels, que se superposen per donar pas a una obra danesa, són el millor escenari per donar pas a una obra cinematogràfica de gran ressò: En un món millor o Haeven.

Hævnen, que significa literalment venjança, és una pel·lícula danesa de 2010 dirigida per Susanne Bier i escrita per  Anders Thomas Jensen. Tot i així, la historia no només es desenvolupa en una petita població de Dinamarca, sinó que també passa en un camp de refugiats de Dafur.

I és allà on Anton, pare de dos fills i en tràmit de separar-se, compagina la seva vida de doctor amb una petita població danesa. A Àfrica, Anton s’ocupa de les víctimes femenines d’un terratinent africà, mentre que a Dinamarca ha d’actuar de pare dels seus dos fills i salvar el seu matrimoni de la separació immediata. Tot i així, la seva feina l’ocupa tant que no s’adona que el seu fill Elias és assetjat escolarment.

Al mateix temps, Christian, que ve de Londres i s’acaba d’incorporar a l’escola, es fa de seguida amic d’Elias i, juntament amb ell, viuen aventures innombrables que els conduiran a tenir problemes dia sí, dia també. Aquests problemes, resolts molts cops per la via violenta, faran que els adults que els envoltin es qüestionin la vida, la vida en la què volen educar els seus fills. Però no només es preguntaran per la vida, sinó per ells mateixos, per fer valdre els seus valors, i per entendre el què fan en aquest món.

I ells no són diferents de nosaltres. Tothom es qüestiona la vida, els adults que ens envolten també se la qüestionen. Cada dia pensen si estan educant bé els seus fills, i així quan siguin grans faran ús de la paraula i no de la violència, com fan el fill d’Anton i el seu nou amic. I tu, lector, també et preguntes per la vida? Ara, no la vulguis resoldre violentament, perquè tal com diu l’Anton, no hi ha res millor que la paraula, encara que no parlem el seu idioma.

L’Església del Mar

Mai surto de viatge sense un mapa, que tant pot ésser la típica guia de top10 monuments del país, o un mapa de metro darrere del qual hi ha dibuixats els carrers de la ciutat. Tot i així, a vegades va bé deixar aquest mapa al llit de l’hotel. Sempre m’han dit que una ciutat es coneix quan un s’hi perd. I així ho vaig fer un cop. Un dia, mentre passejava per Barcelona, vaig decidir vagarejar pels carrers. Molts cops m’havia dit que volia deixar de ser turista per ser habitant, i així va ser com aquell dia, vaig decidir caminar sense rumb per la ciutat fins que vaig arribar a la Catedral del Mar, edifici que dóna nom a una novel·la. I un cop arribada allà vaig decidir entrar-hi.

L’església del Mar és la novel·la escrita per Ildefonso Falcones de Sierra el 2006. Està basada en la historia del mateix edifici, però uns segles abans de l’edició del llibre: segle XIV. En aquella època, Barcelona es troba en el seu moment àlgid, la ciutat ha augmentat el seu terreny, ha crescut més enllà de les seves primeres fronteres. És llavors, quan tot es troba en el seu màxim esplendor, que els vilatans de la ciutat decideixen construir, amb els seus diners i esforços el temple de Santa Maria del Mar. I aquesta construcció comportarà problemes, amors, desamors i alguna que altra llàgrima dels vilatans. Molta gent patirà, i alguns veuran que la seva vida canvia completament. El passat es creurà amb el futur, i aquest encreuament també li passarà al jove Arnau, que veurà com la seva vida dóna un gir inesperat, però que els monstres del passat l’arrossegaran tota la vida.

Mentre sortia, encara podia recordar les parets de l’edifici, la suor d’Arnau i la seva implicació vers aquest projecte que va canviar la vida de molta gent. També pensava en el camí de tornada, però això va tenir fàcil solució. És possible que no em conegui molt bé els camins i carrers de la ciutat, però la línea del metro sí. Vaig baixar les escales que em separaven de l’exterior cap a l’interior de la capital. I mentre esperava a l’andana, vaig començar a rumiar on era el llibre. En aquell moment, volia tornar a recordar el passat, que també se’m creua com a l’Arnau.

Good Will Hunting

Avui és una dia com qualsevol altre. Al costat del teu ordinador, més vell que nou, hi ha un got de cafè amb llet. La tassa de sempre està a l’aigüera. Encara portes a sobre la mandra del matí. Tot i així, això no t’ha impedit asseure’t a la cadira de sempre i posar-te a teclejar quatre ratlles. Dedicaràs aquesta tarda d’hivern a escriure sobre la pel·lícula que vas veure ahir, assegut, com sempre, a la mateixa cadira. Good Will Hunting, o com seria en català, l’Indomable Will Hunting (no fa falta preguntar al traductor el perquè d’aquest indomable al principi del títol, qui sap les raons que va tenir per escollir un nom en detriment d’un altre).

Will Hunting és el nom d’un un noi pobre del barri sud de Boston, que treballa passant l’escombra al Massachussets Institut of Techonlogy, o MIT. Un dia, mentre escombrava pels diversos passadissos, escriu a la pissarra la continuació d’un teorema que havia estat prèviament dictat per un professor de matemàtiques, Gérald Lambeau, el qual va voler desafiar els seus alumnes a resoldre aquest problema. Sembla un mer afer, però serà gràcies aquest professor que el protagonista de la història començarà a entendre la vida.

Hunting, en una baralla d’un dia qualsevol en una nit qualsevol, colpeja un policia. El jutge es qüestiona si portar Will a la presó. Tanmateix, a petició del professor Lambeau, el jutge accepta que, en lloc d’anar a la presó, Will treballi pel matemàtic, però a condició que un psicòleg segueixi el “condemnat”. Aquesta situació canviarà la vida de tots tres, tant la dels dos adults com la del jove. La teràpia farà que Will venci la seva por a les relacions personals, fruit del maltractament que va patir de nen, fins al punt de donar un gir a la seva vida. I no només serà la vida de Will la que donarà un gir, sinó que els dos adults veuran una petita escletxa a la seva vida complicada.

Canviar la vida. Hi ha molta gent que ho fa contínuament. Potser aquesta època ens hi obliga més d’un cop. O simplement, la gent vol canviar perquè està cansada de la vida que portava abans. A vegades, la rutina cansa, i si es practica durant molts anys el mateix recorregut, al final, l’acabes avorrint; de tal manera que en vols fugir. Un dia fas les maletes i agafes aquell tren d’aquella estació que et portarà lluny, però arribaràs a una llunyania, que al principi serà nova però que al pas del temps, serà sempre igual.

Pensant tot això, acabes el got de cafè. El poses a l’aigüera, juntament amb la tassa d’aquest matí. La mandra continua aflorant per la teva pell. Demà serà dia de neteja. Et dius que jas has acabat d’escriure l’article que escrivies sobre aquella pel·lícula estranya però captivadora al mateix moment. Tornes davant de l’ordinador. L’apagues i vas a fer el mateix recorregut de sempre. Però una cosa ha canviat, sents enveja del protagonista. I et dius que un dia la rutina canviarà i faràs alguna cosa diferent. Hauràs complert la promesa, la mateixa que en l’amic d’en Will li va fer fer: marxar d’aquella ciutat sense futur (però no fa falta que tu marxis, simplement canviar el recorregut de casa a la feina ja és un gran pas).

Últimes ratlles

Tinc el vestit apunt. Fa estona que està sobre el llit, juntament amb les mitges i les sabates, com sempre passa un cop a l'any. D'aquí unes hores donarem pas a un nou any, qui sap si millor que el que deixem endarrere. Tenia ganes d'acabar l'any. Tinc les meves raons, que un dia, t'exposaré. Me les preguntaràs, però? I no tenia ganes de fer sermons de final d'any, ni d'escriure un text molt llarg. Simplement volia teclejar les últimes lletres d'un any dur, sobretot cap al final. D'un any diferent? No ho crec, simplement igual que sempre. I anar fent, caminant cap a un horitzó que tindrà una sortida. I prometo que l'any vinent...Val més deixar-ho córrer. Mai es pot prometre res que no es pugui complir. I en això, tothom és expert.

Orient Express

Diumenge a la tarda. La llar de foc està encesa. Fa una estona que has decidit obrir una de les múltiples caixes plenes de llibres que vas portar fa uns anys a les golfes. No saps ben bé perquè però avui has volgut treure la pols a una d’elles. Creus simplement que t’avorries, i és normal. A vegades, els diumenges a la tarda són hores de descans davant d’un foc que s’apaga i una manta que et cobreix tot el cos. Agafes un llibre de la caixa que has baixat abans de posicionar-te en el sofà tan còmode que et sembla de tant en tant. L’obres per la primera pàgina. Lògic. Però no t’entretens a llegir-ne el títol ni el resum de darrere. Simplement, ataques el llibre.

«Eran las cinco de una madrugada de invierno en Siria. En la estación de Alepo estaba estacionado el tren que las guías de ferrocarriles designan pomposamente como el Taurus Express. Lo formaban un vagón restaurante, un coche cama y dos vagones ordinarios.

Junto al estribo del coche la cama se encontraba un joven teniente francés, de resplandeciente uniforme, conversando con un hombre embozado hasta las orejas, del que sólo podían verse la punta de una nariz enrojecida y las puntas de un enhiesto bigote.»

I així comença una de les aventures d’Hèrcules Poirot, un dels detectius més famosos de la novel·la detectivesca dels últims anys. Bé, de fa molts anys. Es podria etiquetar de compatriota i enèmic de professió de Sherlock Holmes. No obstant això, els dos són massa diferents per posar-los en el mateix sac i en el mateix nivell. Dos móns diferents que s’ajunten en un mateix gènere, si es podria dir així. I a vegades, experts divergeixen en aquest punt.

El personatge, com tu ara mateix, es troba en ple hivern. Poirot, després de resoldre un cas important a Palestina, torna a la seva Anglaterra amb el tren Orient Express, el qual agafa a Istanbul. En aquesta època de l’any, tothom sap que el tren va pràcticament buit, però inusualment va ple; fet que provoca que Poirot hagi de recórrer als seus contactes i amics per aconseguir una simple llitera. Tanmateix, no disposarà de molt temps per fer becaines durant el trajecte. La mort d’un dels passatgers trasbalsa el tren i el mateix Poirot, que no descansarà fins arribar a descobrir qui és el culpable del cruel assassinat que ha tingut lloc a dalt de l’Orient Express.

Assassinat en l’Orient Express és un llibre de misteri de l’escriptora britànica Agatha Christie. Una escriptora que capgira la novel·la que escriu, que et porta per un camí que prendrà un gir inesperat i arribaràs a la conclusió que res és el que sembla. No esperis el final d’aquesta novel·la, perquè si n’esperes un, aquest canviarà i el que llegiràs et sorprendrà. No diguis mai que saps qui és l’assassí. És possible que t’equivoquis. No facis suposicions, ja que de ben segur, seran falses. Tampoc suposis que podràs fer més coses aquella tarda de diumenge. Aquest llibre et transportarà a tal món paral·lel que voldràs saber qui assassina a qui. Asseu-te còmodament, deixa la teva imaginació a una banda, i mentre el foc que has encès abans s’apaga, tu consumiràs una novel·la detectivesca d’aquelles que capgiren la història en dues paraules.

Després de sopar

Fa temps que no toco una pilota. Mesos, i d'aquí poc farà anys. Bé, d'aquí un temps. Però, ja estic bé com estic. Hi ha etapes que s'acaben i noves eres que comencen. No necessitaria molt de temps per explicar els meus somnis. De fet, en dos minuts la cosa estaria més que enllestida. No se m'ha donat mai bé parlar, i menys de mi mateixa. Tu, per suposat, si m'ho preguntessis, tindries resposta. Potser no la que voldries escoltar però com a mínim una resposta una mica clara. Tinc aspiracions, sí. Com tothom suposo. Bé, només hi suposo. Tinc somnis i ideals però mai els exposo. Tot i així, ara només penso en el mateix. Tinc por que arribi aquell moment, perquè quan arribi, no seré jo. Tremolo cada cop que hi penso, i cada dia que passa desitjo fervorosament que no passi. Però sé que passarà. I arribarà el dia que m'hi hauré d'enfrontar per força. I llavors serà massa tard. Tindràs, però, el telèfon apunt per quan et truqui? Necessitaré plorar. Coses que passen. I mai més tornaré a ser jo.

Un film amb regust capitalista

En un dels molts capvespres de diumenges lliures que tinc últimament, em vaig posar a veure la pel·lícula que havia agafat per casualitat a la biblioteca. No la vaig triar pas perquè fos una pel·lícula alemanya que va ésser presentada al festival de Cannes anys enrere, sinó simplement perquè el títol i la portada en sí em van cridar l’atenció. La pel·lícula, titulada Los Edukadores (en alemany un nom impronunciable per mi), parlava sobre el descontentament de la societat davant d’una societat capitalista i burgesa. Aquesta societat vivia amb tota mena de luxes, uns luxes que es poden qualificar, tal com feia la pel·lícula, d’excessius i a vegades, d’innecessaris.

Igual que tu ara mateix i que jo en aquell moment, els tres protagonistes tampoc entenien perquè s’havia de viure d’aquella manera. Qui necessitava una piscina al jardí quan no es banyaven pas en tot l’any? Qui volia un vaixell al costat de casa quan et mareges només de sentir parlar d’aigua? Qui sap. Són per tots aquests excessos, que els tres els protagonistes, Jule, Jan i Peter, entraven a les cases dels rics i canvien les coses de lloc, però mai robaven. Volien fer saber a la gent que tenien masses coses, que la seva sort s’havia acabat i que el món estava mal repartit. Qualificaven les persones de la casa de capitalistes, de mirar només pel seu propi bé i deixar els altres com si no fossin res, ja que aquests educadors –tal com es feien anomenar– creien que les persones del seu voltant no es preocupaven dels problemes de la societat, mentre ells tinguessin el que volien.

Tot i així, la pel·lícula no només gira al voltant dels furs a les cases dels empresaris rics de la ciutat. Dintre de la trama del robatori, gira una història d’amor, traïció, la qual fa qüestionar l’amistat dels tres protagonistes. Jule, novia de Peter, i amant de Jan, acaba sabent que fan els seus dos amics a la nit, i un dia, decidida a veure que té la persona que ha embargat la seva vida a causa d’una petita rascada que el cotxe de la Jule va fer al flamant Mercedes de l’empresari, s’adona que sent alguna cosa més que amistat pel seu amic Jan, fins al punt d’arribar a fer mal a en Peter, el qual està de vacances a Barcelona.

Una història de lladres en varis sentits: l’amor robat, les propietats pintades, i moltes altres coses que es descobreixen al llarg de la pel·lícula. Una pel·lícula diferent, però commovedora, la qual no et deixa indiferent davant de la societat d’avui en dia. Tot i així, cadascú tindrà la seva pròpia visió i opinió davant d’aquests fets, perquè clar, el que fan els tres protagonistes tampoc és el més normal.