Simplement quatre línies.

Decidint que pagaria per una classe d'economia d'en Sala Martin, he tornat a mirar per la finestra. Tornava a ploure. He deixat l'eufòria del partit d'ahir a la butxaca i ja suma una altre experiència a la vida. Però l'eufòria ha passat a ser nervis, pessimisme, odi, preocupacions.... I sé que algun dia no em cauré amb la mateixa pedra i llavors estaré preparada per anar pel món amb el cap ben alt, mentrestant, faré com qui no li ha afectat l'article al diari i em viciaré a les til•les. Fa massa calor per un cafè a les 8 del matí.

Quin títol tenen els comentaris sense un fi premeditat?.

Potser la vida és més fàcil del que jo la pinto. Els colors la majoria de vegades són negres. M'agradaria canviar-ho com qui canvia una bombeta quan està fossa. Queda poc per aconseguir el somni de la meva vida però mentrestant veig que les coses s'escapen, es marceixen. Aquest estiu m'he quedat sense saltar, suar, cridar... ja que els autors de cançons com El Gran circ dels invisibles o Novembre han decidit no fer gires aquest estiu. Mentre aquell conegut director celebra el premi del gran esperat i poc sorollós festival de Cannes jo m'estaré trencant les banyes mirant d'aprendre el relleu de la cuirassa d'August de Prima Porta. Qui sap, algun dia, tot tindrà diferent color.

Esforç.

Perquè a vegades hem de fer un esforç sobrehumà.

Paraules buides.

El missatge número trenta. Coses per explicar i coses explicades. Acabo de tancar la finestra. He recordat Peter Pan. El meu conte de disney preferit. No voldria ser gran. La vida és massa complicada. Els veins marxaran de vacances a la platja com cada any. I jo encara creure en herois, dracs i fades. Vaja, com sempre, un altre intent fallit d'escrit. Demà potser millora la cosa. Avui, no.

Escrits i pensaments ocasionals.

L'altre dia, mentre caminava, vaig pensar en el futur de la Blanca i que hauria estat d'ella si hagués sortit amb en Lluís o si no hagués estat malalta durant dos mesos. Vaig maleir que no hi hagués un Tretze anys de Blanca - segona part -. La gent escriu per algun motiu. Un motiu? Jo encara em pregunto pel meu. Crec que no respondré a la pregunta, sinó deixaré fluir pensaments en línies i línes de lletra Verdana a un tamany normal i de color blanc. No em preguntaré pel final de les meves paranoies, simplement deixaré guardats els pensaments. I, algun dia, els revisaré, els modificaré tal com va fer Rodoreda amb els seus llibres i qui sap si me'n riuré, ploraré o canviaré. Qui sap. M'agrada deixar respostes en blanc. Fan la vida una mica més interessant.

P.D: Avui he descobert per segona vegada a Edward Hopper. De les classes del Jordi a navegar per Internet.

Aux arbres citoyens.

C’est vrai la terre est ronde
Mais qui viendra nous dire
Qu’elle l’est pour tout le monde…
Et les autres à venir…

Puisqu’il faut changer les choses
Aux arbres citoyens !
Il est grand temps qu’on propose
Un monde pour demain

Yannick Noah

Curt.

Por. Certes coses fan por. Unes fan pànic i les altres s'acaben. Fi. Fi d'etapes. Unes continuaran l'any que bé, altres s'han acabat per sempre. Tot i així encara plou al meu voltant.

Tot alhora no si us plau.

Fins fa dos segons entenia com a paradís estar-me al costat de l'ampit de la finestra respirant una mica d'aire fresc. Ara ja la tinc tancada i m'ofego. No puc respirar. Crec que tot això ho fa l'atabalament d'avui. No ha estat un dia per tirar coets. M'he adonat que no domino la simple equació 2+2 =4 ja que si ho fés no m'hauria pas equivocat al fer el compte de pèrdues i guanys. No tindria problemes per saber com es calcula el perimetre i no estaria pensant en voler parlar amb tu d'amic a amiga. I no sé perquè necessito una xerrada de telefon d'aquelles. Demà potser et truco. O divendres. No sé. Ja veurem. Crec que posaré la calculadora a la motxilla perquè demà no me la deixi. Sinó ja puc donar-me per suspesa.

De bon matí.

Amb el cafè amb llet d'aquest mati m'he alegrat de no estar estudiant física ni de resoldre els seus problemes fent jocs de mans com si fos un mim de la rambla. Després d’aprendre inútilment que cada habitant contribueix a la PAC amb dos euros setmanalment i de preguntar-me sobre l'evolució de Catalunya en la última dècada m'he acabat el cafè ja fred d'abans de l'examen. Després mentre pujava les escales m'he dit que era el setè de nou i que dimecres ja acabava. No fa falta comentar el resultat de les preguntes inventades.

Coses sense sentit.

Ara el barça està guanyant per 3 gols a 1. Fa dos dies que ens vam adjudicar - dic adjudicar perquè em sento més culé que estudiant i altres en aquests moments - el lloc a la final de la Champions que es celebrarà el 27 de maig a Roma. Lloc de destinació de les meves vacances familiars al final d'agost. Un agost que es mostra carregadet. Però mentre jo penso en vacances i el barça en finals i victòries hi ha llibres que no s'obren, idees que no es queden, problemes relacionats amb el turisme que volen igual que els ocells de davant de la finestra de l'habitació. És bonic mirar per la finestra i fer els exercicis proposats un divendres a les dotze del vespre. Trobar-te interiorment per poder resoldre els teus problemes. Tot així, de la gran parrafada per sortir de les causes del turisme d'estiu i de les classes de turisme a Catalunya ( que segons el Vicens Vives n'hi ha set ) destacar que sóc persona optimista per uns i pessimista pels altres. Crec, que el barça guanyarà la lliga, la copa del rei i qui sap si la champions però el que no crec és que jo pugui trobar pau inside me.

Estats bipolars.

Per un cop a la vida i durant molt de temps ahir em va agradar despertar-me pel mati. Em vaig sentir contenta i eufòrica, i això feia dies que no em passava. El resultat del tan inesperat partit Madrid - Barça va ajudar a que aquest dia sigues un dels millors d'aquest any. Però tot i així hi ha coses que fan mal, que les pares a pensar i et fereixen tan per dins com per fora. I per això sé, que avui no serà un dia com ahir. Qui sap, potser demà torno a ser aquella que era dissabte però no ho veig factible. A vegades el que veus, el que sents i el que et diuen t'entra a dintre el cap com ganivets que et fereixen traient-te la vida.

Crisis.

Fa dos segons he esborrat el quart text que havia escrit per penjar al blog. Definitivament, jo pateixo una crisi com l'escriptor de la última pel•lícula que he vist. Si, ja ho sé, vaig prometre deixar de banda les pel•lícules per quinze dies per poder-me centrar a estudiar les obres de Blay, Fortuny, Coubert, Rodin i entre mig de quadres les filosofies de Nietzsche i Mill entre d'altres. No sé, cada cop tinc la sensació que el meu cap està lluny de tot això, que encara pensa en secrets, paranoies, amistats i altres. Tinc molts cops, la sensació de perdre algú i encara no sé el perquè. Espero poder esborrar tot això durant quinze dies sinó enlloc de descriure guerres civils i quadres de Coubert escriure sobre la meva vida a unes persones que no els interessa gaire el que jo opini sobre la societat, de mi mateixa o dels altres en general.