Fi d'any.

Havia pensat en escriure els meus pensaments sobre aquest any, el 2009. Sobre el que m'ha passat, el que voldria que m'hagués passat o el que m'ha passat i no volia que passes. Estic discutint sobre el vestit d'aquesta nit mentre miro més enllà de la finestra i dic que no vull passar fora el cap d'any. L'any vinent marxaré, fugiré com qui no vol la cosa. Desitjaré fermament no passar aquest dia al poble. Certes converses que vols deixar de banda i certes altres que et fan alegrar el dia. R.A Salvatore ha tornat a la meva ment, he recordat Eragon i he deixat de banda Memòries de Idhun. Com a regal de cap d'any m'he comprat Alice's Adventures in Wonderland però amb català. Lewis Carroll. Espero fascinar-me. Recordo Linia Blava de Ramon Solsona i tota la saga de Harry Potter. M'agrada pensar en llibres. Llegeixo, de tan en tan el resum de La soledad de los números primos. Números complementaris, ordinaris, successius, parells, senars, dobles, etc. Un món que fascina. Tot està fet per números i jo sóc de lletres. Vull canviar, ho necessito. Àfrica es posa cada dia més a la meva pell. Demà, com fa uns quants anys abans, faré de patge. Demà comença un altre any i jo crec q no vull deixar aquest. O si. Marxar m'interessa. Històries que no acaben i que no comencen. El blog m'ha ajudat de mala manera. Reflexions, mini històrietes però qui està al teu costat? A quina mà m'haig d'agafar. Em perdo, no em trobu i això em fa por. Una llum, una mà, alguna cosa que em digui que ell està al meu costat. És un text llarg, poc intens però cargat de sentiments. Però sentiments que fan mal, que et destrueixen per dintre. Et penseixes com una flor, caus com la fulla que cau de l'arbre. El post 93. Beyond, sempre serà beyond. Més enllà.

Records.

Recordaré vells moments de Setembre. La disfressa, però sobretot ell. La nostre història.

Abans del 31.

Dius Bon any nou per un cas. Si demà no parles amb qui vols. Parlar amb qui vols. No ho fas pas i et fa mal. Demà acabaràs l'any com mai l'havies acabat i et farà mal. T'has estat una estona mirant l'horitzó, no has vist futur i no en veuràs fins d'aquí uns anys, dies, una eternitat. Demà, i com acabament de l'any, enganxaràs el que consideres el millor regal que es pot donar. Recordaràs tot el què has viscut amb ell i somriuràs alegrament. Ploraràs per gent que no tens al costat i et penediràs de certes coses. Demà, i per acabar l'any, deixaré l'últim missatge al blog. Reflexions de finals d'any? Qui sap.

Ahir Nadal, avui st Esteve

Consumisme, consumisme i més consumisme. Bufanda, bufanda i bufanda. Aquest any ha estat l'any de les bufandes, de pocs regals però interessants. D'enamorar-se de la foto d'aquella cosa i de penedir-se de certes paraules. No entenc la vida i crec que no l'entendré fins a finals d'any. L'any nou pinta igual que l'any passat i qui sap si la festa m'animarà. Treus conclusions falses mentre et desfan falses il·lusions i esperances. Torno a fer de patge. L'any vinent marxaré. Si la gent fuig, jo també. Ara, en lloc de cafes necessitaria trucades. He deixat els cafes de banda però no la seva relació. Això m'agrada. Paraules buides per ell però no per mi. Definivament, no entenc la vida i encara menys l'amor. Però el necessito. Coses de la vida. Total, el nadal és temps d'amor i consumisme. Odio les compres.

Res de bo.

L'altre dia va fer un mes dels més divuit anys. El dijous vaig començar oficialment les festes. Avui he vist que Quim Monzó m'agrada. He tornat a agafar el llibre que vaig deixar aparcat, bé, un dels molts llibres. Poca lletra i anar fent. He deixat la idea dels cafès. Si volen, ja diran alguna cosa.

La nena rossa i el nen dels ulls verds.

La nena rossa i el nen dels ulls verds. Semblaven trets d'un conte d'aquells que les mares expliquen als seus fills. Però era real. Ells dos eren reals. S'estimaven, es desitjaven, es volien. Les seves vides, aquell dia a la plaça del poble, van canviar. Es van veure, van desitjar-se amb la mirada. Van anar fins al mig de tot de la plaça i van ballar. La música sonava només per ells. Tothom i ningú se'ls mirava. Ballave. Eren feliços. L'estiu va anar passant, la festa major es va acabar però ells es continuaven veient. Al parc, al camp, a casa seva, al carrer. Feien gelats, xerraven, cantaven, es miraven, es feien petons, tornaven a parlar, tornaven a riure, cantaven. Eren feliços. Però, tot un dia s'acaba. Ell va haver de marxa i ella es va quedar al poble, entre arbres i animals. La felicitat va marxar. Les promeses que es van fer, es van trencar. Ja no hi havia gelats, ni cafès, ni balls, ni riures que alegressin aquell poble, aquella casa tan silenciosa. L'estiu següent ell no va tornar al poble. Ella va marxa fora. Tot semblava negre, trist, sense sol. Al cap dels anys, a la plaça del poble, un noi i una noia van creuar les mirades. La nena rossa i el nen dels ulls verds.

Ni idea.

Són coses que passen. Un dia estas bé i l'altre et trobes en una sala d'un hospital. Allà al llit, estirat, sense moure't. Esperant que passin els segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys... Ningú, d'aquí tres minuts s'enrecordarà que estàs allà. La teva vida passarà a ser d'interessant a avorrida. De passejar a mirar els culebrots de la televisió. I total, per a què? Ells allà i tu aquí. Sola, sense ningú. Perquè a vegades et sens sola. Una abraçada de tant en tant aniria perfecte. Però, qui te la dóna?

Al respirar.

Idees.

Et recorden que no estàs sola. Que el telefon serveix per alguna cosa. Penses, qüestiones, tornes a pensar i dius que potser, algun dia d'aquests ja trucaràs. Un cafè no anirà malament. Les promeses no es cumpleixen. Algunes. Tens ganes d'anar a veure el Barça-Sevilla. Pot ser interessant. Ell continua allà i jo aquí. Les ganes de que s'acabi tot poden amb tu. Ganes de cars i de trobar-te'l un altre cop. De caminar agafats de les mans, de pensar junts, de riure plegats i de somiar coses diferents. No és qui tothom es pensa. Ganes de veure gent diferent però veus que mai les veuras. Un fins aviat significa un adéu definitiu i axò et fa mal. Les ganes de deixar pensaments nefastos i escrits de poca qualitat, fan que visquis amb il·lusió. De gran, somiaré. Serè Peter Pan. Et dius això quan algú et t'afirma que escrius autoescola amb e perquè pots dir escola sense dir auto. Coses estranyes. Tornes a Peter Pan. Somiar, volar, créixer interiorment. Definitivament, el món està boig i tu una d'aquelles persones rares que el formen. Contenta a vegades i trista la major part del temps. Freak seria la paraula.

No repetiré mai més la paraula retorn.

Coses que passen. Ell allà i jo aquí. El cansament comença a fer el seu fruit. Arribes morta a casa després d'una hora i mitjà en tren. Allà et qüestiones perquè para a Piera tanta estona, perquè la gent tendeix a baixar a Hospitalet i perquè són els seients tan incòmodes. Dius que t'agradaria dormir abraçada a algu. Et morts de ganes de llegir el què tu vols. T'agradaria menjar crispetes tot veient una pel·lícula però no pots. El blog està mort i la meva ment no està per pensar aquests dies. Caus, t'aixeques, tornes a caure però no et tornes a aixecar. No veus cap mà al teu voltant que t'agafi. Estàs sola, t'hi sents. Massa por. Simplement ganes de fugir, amagar-te. Qui sap, si les promeses de sempre és faran realitat. Deixo els cafes pel tés. Però, i ells per quan?