L'amor i altres (petitest) fotesses.

De debat en debat i tiro perque toca. Simplement perque toca. Ella pensava en que hauria estat de la seva relacio si encara ara dures. Si aquell mes no hagues vingut i haguessin passat a l'altre mes sense cap mirament. O, ara es preguntava si lo seu nomes havia estat passio. simple passio d'estiu. pero ves. qui sap. i mentre es pregunta tot aixo i mes jo penso l'home de la parada del bus i en aquell de les croses que camina i camina amunt i avall per aquests carrers de pujada i baixada. coses. pensaments. pero, i la seva relacio, que?

Problemes mentals i xocolata.

Pocs problemes mentals. Simplement confussions. Pensaments i mes pensaments. I mentre encara no t'acostumes a trobar els accents al teu nou teclat penses en tornar, en quedar-te i en mil coses mes, diferents i iguals alhora. Et diuen que Moliere va escriure Le Maladie Imaginaire i tu dius que si mentre penses qui va ser l'inventor de la impressora. Tornes a converses llunyanes i distants i et preguntes el seu perque. Continuo pensant en un cafe pero no se si es bona idea. I mentre rumies el que vols i el que deixes de voler et contradiuen, t'ho pregunten i et fas un embolic encara mes gros. Deixare de pensar en coses, qui sap si banals per pensar en coses mes importants com posar la xocolata acabada de comprar a la nevera. Un cafe?

Nous llocs.

Nous llocs. Fugint de tot. Mai acabare en un lloc per sempre i aixo em fa por. Converses que maten. I els remordiments tornen. Marxen i tornen. A vegades la cosa fa por. I quan mes potser necessites alguna cosa que et faci tornar aquesta no apareix. Qui sap si mai arribare a trobarme. De moment em buscare com si fos la cosa mes important de tot. Pero, al final, que es lamistat.

Ses meves mans.

Sempre tendré sa bellesa
de ses meves mans intactes,
sempre tendré sa duresa
des meu cor com una pedra.

Sempre seré transparent
com un tel de ceba,
a sa teva mirada infinita,
en es teu castigar de princesa.

Me'n engronsaré com un àngel
dins es meu paracaigudes
i aniré fins a sa lluna
dins es teu parapujades.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Dins el cel no és per falta d'espai
que jo no hi visqui com un animal.
Dins ses alzines i dins es pinars
es pterodàctils són es meus germans.

Sempre tendré sa bellesa
de ses meves mans intactes,
sempre tendré sa duresa
des meu cor com una pedra.

Sempre seré transparent
més que un tel de ceba,
a sa teva mirada incisiva,
en es teu mossegar d'espardenya.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Dins el cel no és per falta d'espai
que jo no hi visqui com un animal.
Dins ses alzines i dins es pinars
es pterodàctils són es meus germans.

Dins el cel que s'ajunta amb la mar
ses caderneres han de volar.
Dins ses alzines i dins es pinars
ses estrangeres mengen gelat.

Antonia Font.

Fumar i altres.

" Paris començava la nit d'allò més grisa i ennovulada. La Mariona estava asseguda a l'àmpit de la finestra quan de sobte, i mentre observava la ciutat de la bandera blanca, vermella i blava, va començar a ploure. Ella, recolzant l'esquena a la paret i amb els genolls tocant el seu pit va encendre un cigar i va començar a fumar per primer cop a la vida. Va decidir començar de nou. Nessitava un canvi de vida com quan va decidir marxar del pis de Barcelona per anar a parar a una ciutat gran i desconeguda com era la capital de la República francesa. A fora es començaven a veure quatre gotes mal repartides quan va sonar el timbre de la porta. Va baixar de la finestra amb tanta rapidesa que va tirar el cendre al terra deixant aquest ple de colilles de camel. Qui la va veure quan va obrir la porta la va veure amb una camisa blanca la qual li arribava més avall dels malucs i que deixava entreveure tot el que tenia a sota. Ell era l'últim que s'imaginava veure després que passés tot allò amb l'Alain. Aquelles fotos d'ell amb aquella periodista la van afectar més del compte i mira que ells dos només tenien una simple amistat i si arribava. Va tirar de l'emoció el cigar de camel que s'estava fumant i va abraçar la persona que havia trucat timbre com qui no l'hagués de veure més. Ells dos tenien una amistat rara. Després d'aquell fortuït viatge junts alguna cosa entre ells va començar fins arribar al punt de confiar l'un en l'altre més que en qualsevol altre persona. "

Drecera al paradis.

I torna el llibre de Teresa Solana!

Cabories de la Paula.

"Mentre la Paula li deia al noi que estava a l'altra banda de l'ordinador que no es deixes perdre la relació de dos anys que tenia amb la noia ella estava pensant que podria ser ella la noia qui estigués amb ell i no la persona que l'Aran volia deixar. I mentre pensava com de bonic seria la seva relació o el típic rotllo d'una nit, no parava de repetir-li que no llences la tovallola cosa que ella sempre ho feia. La seva oportunitat, segons ella, ja va passar i no la van aprofitar i ara s'expliquen mútuament les cabories un a cada banda de l'0rdinador. Una amistat diferent de la que ella volia. Coses de la vida."

Malgrat el mal de cap.

A punt per prendre'm una aspirina. I mentre penso el lloc on estan guardades em dic a mi mateixa que la vida és complicada i que tinc ganes de la tutoria de demà. De fer el que jo vull fer. I mentre em repeteixo que jo a vegades no tinc la culpa el sentiment de culpabilitat encara em fa mal. Penso que Banda Bassotti és indiscutiblament millor que Betagarri. El Bandera Rosa i Belle Ciao no van defraudar. I mentre sembla que hi ha una mica de calma entre la tempesta de casa, em dic que l'exposició de francès va ser tot un fracàs i que no sé parlar en públic. Els nervis fan mal. Discutir a vegades és innecessari. He decidit passar-me al teatre. Perquè qui mai no ha pensat que traducció i interpretació és per ser actor/actriu. Mentre més d'una persona m'ha dit que la pel·lícula que tan anhelo no val gaire la cosa penso en les ganes que tinc de veure-la i tornu a dir que n'hi ha que vivim d'això.

Poca autoestima.

Ara si que puc dic que l'any que bé marxo a Barcelona. Avui ha arribat aquella noticia que tanta por i tanta alegria em feia. Jo, la pompeu :) . El temps s'ha calmat al contrari que ahir, però a casa continua la tempesta. Estic en contra d'escriure penes al blog però crec que desfogar-se va bé de vegades. Una feina per l'any que vinent assegurada i la maleta com sempre un altre cop està feta. Diumenge 26 marxaré i ja si que em costarà tornar. Diferent a èpoques passades. El grau de traducció i interpretació ja està a les meves mans i a esperar al setembre. Una trobada de cafè amb algu no aniria malament. La idea del psicòleg torna a la ment amb força. La passejada amb el gos avui ha ajudat per desforgar però les llàgrimes queien per la meva cara com la pluja inundava ahir el meu jardí. I el llibre de Teresa Solana continua a la llibreria. Demà exposició literaria francesa en francès i qui sap si l'examen serà el setembre. Però, la sisena pel·lícula de Harry Potter quan surt?

Albert Camus.

" Ceux qui écrivent avec clarté ont des lecteurs, ceux qui écrivent obscurément ont des commentateurs."

Peter Pan.

Per mala sort aquella cosa ha tornat avui portant quatre punts d'onze en dotze dies. Com ell ja sap no serà mai un GM. La tranquil·litat ha marxat per moments. Les coses canvien en qüestió de segons i jo això ho experimento cada dos per tres. Diuen que és per culpa de l'època en què vaig néixer. El fred deu afectar al comportament i sentiments. Mentre l'orla resta embolicada i amb marc incorporat el diubuix de Lautrec continua a l'habitació sense una gran expectació. I el passat i el futur continuen a les meves idees com qui sempre es pregunta qui és, on va i qui serà. Baixa autoestima? Poques ganes de madurar? Jo ho anomenaria una petita crisi de Peter Pan. Cançó que em va emocionar dissabte nit. Demà qui sap si aquells personatges característics del parc de davant prendran forma mentre camino amb un poc fix i em faran oblidar les poques idees - nefastes, tot s'ha de dir - que volten pel cap.

Les grans passejades donen un que altre fruit.

Coses. Tendes. Caminades. Pantans. Poc sol però també poca aigua. Polars i el Blowing in the wind de Dylan en català. Companyia diferent i igual alhora. Pensaments i com sempre idees o sense gaire fonament o sense gaire alusió a la realitat. Fugir de la realitat el millor. Descobrir el més profund de tu mateixa caminant sola durant uns quants metres. Tenir por a perdre't i al mateix temps desitjar perdre't pel mig de la muntanya. A vegades penses qui et trobarà a faltar? La solitud mata molts cops i jo em vaig matant lentament com una fulla que cau de l'arbre. Beyond sempre està allà. Dies de descobrir grups de música que estan ja posats a l'emule. I penso, com acabarà tot això? Crec que esperaré a anar a Barcelona a buscar el meu llibre. Gastar aquell premi. Però després què? Viure el futur recordant el passat? O pensar que era millor no haver fet certes coses, total, per acabar així prefereriria no haver començat van dir-me un dia. I continuen, no fugen, les preguntes sense una resposta clara.

De Benasque a Taüll i tiro perquè em toca.

De muntanya a muntanya. De Benasque a Taüll i després què? A vegades fas plans i a l'últim moment te'ls canvien. Li'ntensiu va prenen el seu curs. No faig gaire cas, el mínim i ja està. Crec que la síndria, quan torni , substituirà al melò i mentre penso en foteses i tinc la maleta mig feta les parelles, els avis i els nens petits ocupen el meu pensament parcialment. I llavors penso, perquè? Les històries passen pel meu cap sense adonar-me i el que es converteix en un escrit pel blog al mati acaba essent una idea vaga al vespre. Ganes de moltes coses. Suiza és una d'elles. L'altre, troba un bon llibre.

La maleta encara està per desfer.

El meu cabell finalment i des de fa uns dies ha canviat, ha pres un look diferent. El 4 de juliol d'algun any aniré a EE.UU a celebrar el meu sant. Fa uns dies feia un any del concert de El Canto del Loco al Palau St Jordi i d'altres. Mentre miro La Llegenda del Zorro a Antena 3 crec que serà un estiu muntanyós i sense sorpreses. Continuo pensant que una trucada no seria una idea gens dolenta i avui he començat la teorica que abandonaré uns dies per falta de presencia. Masses ganes de saber el què i de començar el que anomeno the most important thing that I've never expected. El protagonista crec que ja té cos i forma però no nom. Una idea pel futur anomenat llunyà. I mentre dic que Porcel va morir fa uns dies i que era un escriptor mallorquí qui podria haver guanyat un que altre premi Nobel aprenc que Libération - ara no sé on va l'accent - és un diari d'esquerres format per Jean Paul Sartre qui estava casat - o no, però si que eren parella - amb Simone de Beuvoir.

Benasque.

Si jo vivia lluny de la civilització per certes persones aquest cap de setmana he estat perduda en un poble perdut pel mig de la muntanya : Benasque. De Benasque a Cerler. De Cerler a Benasque. Corbes, muntanyes, boscos, avets, color verd, marró, pluja, núvols.... De tot i poca cosa a explicar. Sense cap església n'hi una botiga amb una pilota de basquet. D'amanides i peces que es mouen en una quadrícula en blanc i negre. De saber que vol dir WIM - Woman International Màster - a saber que significa GM i MC. De partides de pòker i apostar per apostar. De pensaments i caminades curtes pel mig del bosc. D'augmentar la meva col·lecció de palestins en dos més a augmentar la meva col·lecció - encara que no hagi agradat - de sudaderes. D'intentar endevinar si la parella de nois de l'hostal eren parella a l'home i la dona de l'ordinador apple. I a tot això li haig de sumar la bateria esgotada de la càmera de fotos. Total, un cap de setmana diferent.