Paraules.

Penso en els diners, en el viatge, en els tres mesos, en la fugida, en el partit de bàsquet, en les notes, en ells, en ell, en la solitud, en les mancances, en l'amor cap als altres, en la felicitat, en la por, en la llibertat, en l'experiència, en els colors, en el vol dels ocells. Però sobretot penso en l'egoisme de la gent, en el meu. Un egoisme barrejat amb la por de defraudar aquells qui més t'estimes. Però això ho barrejo amb la felicitat que em porta a fer tot això. D'aquí uns mesos, ningú tindrà el problema d'aguantar l'Elisabet. I will be gone.

Una segona entrada.

Em posaré els auriculars per escoltar el cant dels ocells, per fugir d'aquelles paraules que fan mal. Per evitar triar un tipus de vida. Per fer front a la vida, als mateixos somnis de cada dia. En definitiva, per poder deixar de pensar en certes coses. Perquè un dia aconseguiré els meus somnis. Un dia. I tot arribarà. Suposo.

Escrits curts, sense cap fonament ni cap prova. Però el que val la pena aquestes dies és no deixar morir el blog. Tornen, qui sap, els dies de sol.

El lápiz del carpintero.

El pintor había conseguido un lápiz de carpintero. Lo llevaba apoyado en la oreja, como hacen los del oficio, listo para dibujar en cualquier momento. Ese lápiz había pertenecido a Antonio Vidal, un carpintero que había llamado a la huelga por las ocho horas y que con él escribía notas para El Corsario, y que a su vez se lo había regalado a Pepe Villaverde, un carpintero de ribera que tenía una hija que se llamaba Mariquiña y otra Fraternidad. Villaverde era, según sus propias palabras, libertario y humanista, y empezaba sus discursos obreros hablando de amor: “Se vive como comunista si se ama, y en proporción a cuánto se ama”. Cuando se hizo listero del ferrocarril, Villaverde le regaló el lápiz a su amigo sindicalista y carpintero Marcial Villamor. Y antes de que lo matasen los paseadores que iban de caza a la Falcona, Marcial le regaló el lápiz al pintor, al ver que éste intentaba dibujar el Pórtico de la Gloria con un trozo de teja.

Manuel Rivas

Alguna cosa.

Descobrirem música com qui descobreix un llibre a la llibreria. Escoltarem com els ocells canten en lloc d'escoltar-nos a nosaltres mateixos. Ballarem a ritme de música, però no l'escoltarem. Tindrem els nostres pensaments dipositats en la música que trobes anormalment al metro de Barcelona. Aquell home que intenta tocar la guitarra, o aquell que fa l'intent de fer música amb l'harmònica. Perquè aquells homenets són qui potser t'alegra un dia gris quan tornes o vas a algun lloc. En alguna parada perduda o en alguna destinació misteriosa. Vull fer de turista per Barcelona mentre escolto les cançons noves de l'ipod.