Un de molts textos de Maktub.

Partimos por el mundo en busca de nuestros sueños e ideales. Muchas veces ponemos en lugares inaccesibles lo que está al alcance de la mano. Cuando descubrimos el error, sentimos que hemos perdido el tiempo, buscando lejos lo que estaba cerca. Nos culpamos por los pasos equivocados, por la búsqueda inútil, por los disgustos que causamos. Dice el maestro: Aunque el terror esté enterrado en tu casa, sólo lo descubrirás cuando te alejes. Si Pedro no hubiese experimentado el dolor de la negación, no hubiese sido escogido jefe de la Iglesia. Si el hijo pródigo no lo hubiese abandonado todo, no habría sido recibido con honores por su padre.
Hay ciertas cosas en nuestras vidas que tienen un sello que dice: No sirve de nada querer acortar el camino.

Pablo Coelho.

De llibres i roses virtuals.

Després de despertar-me he vist complicat anar a veure les parades de St Jordi. El meu mal de cap ha pogut amb mi fins que m'ha donat per veure el correu electrònic i llegir que havia quedat segona en aquell concurs el qual només aspirava a diploma de participació. Llavors la diada no pintava tan malament però la mare ho ha acabat de fer-ho tot més bonic quan m'ha deixat sortir de casa per anar a comprar quatre llibres un dels quals està a mitges. Després d'alegrar-me per tenir el segon lloc, pels llibres que m'he quedat avui, per tenir el llibre que el Joel em va recomanar i per la rosa regalada virtualment per una persona important m'han fet acabar el dia d'una molt bona manera. Tot i així l'any que bé compliré el meu somni d'estar allà i no tancada a casa malalta.

Anímicament pels terres.

Per aquells dies de pluja que preferiries quedar-te a casa enlloc de sortir i anar a parar a la freda aula fent assignatures que potser el dia de demà no et serviran.

París.

A una hora i mitjà d’avió m’espera una de les ciutats que ha captivat mig món i que ho continuarà fent. La ciutat bohèmica de París, aquella on van decapitar Lluís XVI i Maria Antonieta (pel•lícula que encara no he vist i que quan tingui temps la veure), la ciutat de l’arquitectura del ferro i de les exposicions dels Salons dels Refugiats. La ciutat d’escriptors i pintors famosos d’arreu del món. Aquella on els pintors es posen a costat del Sena a pintar Notre Dame. La ciutat de pel•lícules com Amélie o El Codigo Da Vinci. La ciutat d’Eros i Psique o dels impressionistes com Van Gogh o Monet. La ciutat on les aigües al Camps Elysées et costen més de 8 euros. La ciutat del Bateaux Mouche o del Moulin Rouge. La ciutat de la Torre Eiffel o del Sacre Cœur. La ciutat que em va enamorar quan només feia tercer d’ ESO,que va passar per davant de Londres, la ciutat que demà em tornarà a acollir durant el cap de setmana i aquella que vaig prometre tornar-hi amb certa persona.

El meu jardí.

Avui m’he sentit una mica Mercè Rodoreda i tot plegat perquè m’he passejat pel jardí com feia temps que no hi passejava. Al migdia m’han preguntat si volia anar a buscar flors noves per les torretes del davant i encantada he acceptat l’oferta dels pares d’anar al “Garden” a buscar flors. Després de l’ intent fallit de convèncer als pares de comprar una olivera nova, de comprar un arbre nou o substituir el vuit de l’avet que es va morir arran dels vents d’un dissabte de febrer per un altre avet, he decidit agafar les flors que jo volia per plantar. Total, que he agafat unes margarites, tres gardènies i dues plantes que no recordo el nom però que feien molt de goig ja que els seus liles i blancs destacaven per sobre el groc pàl•lid de la margarita. Finalment hem pagat i hem anat a plantar les plantes al jardí. A mesura que avançava la tarda i després de regar les noves plantes però abans de netejar el pati he estat recordant vells moments, de quan era petita i hi jugava o de quan m’amagava amb les meves cosines o me’n recordava dels avets de Nadal que abans havien estat al menjador envoltats de regals. Després de deixar una nova cara al jardí he decidit dintre meu que quan sigui gran plantaré un avet en algun lloc, per recordar el meu avet i per aquest jardí que m’ha donat bons moments. Com deia la cançó : el meu jardí. Però ara en aquest moment no recordo l’autor.

De principi a fi. Una saga que ha marcat.

El senyor i la senyora Dursley , del carrer Privet número quatre, estaven molt orgullosos de poder dir que eren gent perfectament normal, gràcies a Déu. Eren les últimes persones que un esperaria veure ficades en res d'estrany o misteriós , perquè simplement no suportaven les ximpleries.

[...]

En Harry la va mirar; i , quan abaixava la mà, sense adonar-se'n, es va tocar la ferida en forma de llampec que tenia al front.
- Segur que sí.
Feia dinou anys que a en Harry no li feia mal la cicatriu. Tot anava bé.

Amiga

He trobat la cançó
a la boca del meu poble,
aquell que comença a Xàtiva
i m´ha dut la veu de Filio.

He passat per Vilafranca
on he crescut amb els companys,
i he tornat a la meva vall,
a les arrels, amb els records.

L´aigua fosca d´aquest riu
m´ha ensenyat a respectar-lo,
a entendre què vol dir amor,
i també tenir enemics.

Estimo tant la font
que sovint canto per ella,
com tot allò que vull
i necessito per aprendre.

La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d´aquells a qui no deixen dir res.

He trobat una amiga
en la cançó,
que m´acompanya
i m´alimenta les raons.

L´amiga que no s´asseu
davant d´aquells
que parlen amb la boca plena
i tenyeixen el futur de submissió.

Ella m´ha alimentat
fins despertar-me,
i no hi haurà treva
en aquestes veus i el cant.

Et dono una cançó
per tot el que comença,
i posaré a les teves mans
el valor, la il·lusió i un somriure.

La cançó em salvarà com un escut
i cantaré amb la veu
d´aquells a qui no deixen dir res.

Per tots aquells companys que m´han robat,
i en el combat han perdut vida...
però tornaran.

Cesk Freixas

Punt final.

Canviar els papers, fer-se notar que ell estava allà, que podia canviar el futur, podia canviar la seva vida per una vegada per totes. I perquè aquell noi no era jo. Ganes de canviar, de cridar al canvi. De llençar-me com diu la cançó. Qui sap el que va acabar fent ell, potser ara és un metge de prestigi o potser un gran jugador de futbol.... Que ens espera? Punt final.