Ho deixo.

No deixo el blog sino totes les altres coses. Coses que m'agraden. A vegades t'enfades de tal manera que vols acabar amb tot. Avui és un dia d'aquells. D'aquells que t'aixeques alegre, que t'enfades pels mateixos motius i que acabes enviant el món a la merda. Massa petita als seus ulls i això et fa enfadar. Veus, tot és negre. No hi ha res de cap altre color. Somio a canviar els colors, a veure les coses diferents però no puc. El negre em cobreix, em vesteix i així estic. Davant d'un pont a punt de saltar cap a un abisme. No arribaré a tocar l'aigua.

De mica en mica.

De mica en mica torno a la normalitat. A ser jo un altre cop. Els trens em maten. Llegir poc em supera. Dormir poques hores no m'agrada. Diuen que queixar-me és la meva especialitat però a vegades va bé. Les promeses que la gent fa no es compleixen. Una retrobada per quan? Qui sap si mai ells dos es tornaran a veure. A mirar-se, a recordar vells temps. A explicar-se la vida com havien fet aquells dies calorosos. De tant en tant va bé escriure al blog. Contes de dracs.

Alguna entrada més.

Ell estudia, l'altre té xicota, el de més endavant té problemes familiars, el del teu costat pensa amb una noia i el del seu davant vol anar a una convenció de còmics el cap de setmana vinent. Però i tu? Que fas tu? T'assentes a l'ordinador, escrius el diari per la universitat, contemples la finestra i penses on vas. Preguntes que no tenen resposta i temes de conversa interessants. Tornen records que et fan por i penses en veure certes persones. Demà tornarà el cafè barat però les tasses per quan? Sortides negres i pensaments nefasts. Cap de setmana al llit.

Poques línies amb les coses poc clares.

Trobava a faltar el que era escriure al blog. Tot em supera i estic a punt de perdre els extrems. Tot em costa i falta de costum. Cansada de certes coses i pensant que jo en tinc tota la culpa. Hi ha algú en aquest món que sigui objectiu? Així potser el desfogament serà mès lleuger i qui sap si millor.