I no tot el que hi ha aquí és queda aquí.

No sé si és la música de fons, si la pel·lícula que escolto o tot en general. M'adono que queden poques hores per agafar el vol, per travesar l'oceà i tot el continent i arriba allà. En aquell petit poble ple de parcs i bicicletes. Però, tot i així, sé que agafaré el bus. Un any d'universitat passa molt ràpid. Ha estat un any diferent, sense certes persones però amb persones noves, diferents, que t'han ensenyat altres valors. Has perdut gent pel camí però la vida és així. No sé com serà tot quan torni però tu i jo, parlarem aquells dies? Saps que l'altre dia em van preguntar per tu? I jo no vaig saber que dir. Vaig baixar el cap com sempre faig i vaig canviar de tema. No vull que sigui un adèu sinó un fins un altre. El proper escrit serà des d'allà.

Personatges.

Deixo la Tortuga d'Imitació, el Grifó, el conill blanc i alguns altres personatges però m'he n'emporto alguns altres que voldré descobrir durant el temps. Les hores d'avió, els moments de sol·litud i altres hores mortes en algun indret. Anirà bé? Qui sap. El final d'un altre començament.

Una història d'amor.

"Quantes nits de lluites i esperances
van estimar els carrers del teu unic estel
quants vaixells de promesses robades
van naufragar a les rives del temps
quants instants d'ilusions clandestines
van bategar als poemes escrits en cançons
quants canons contra paraules vives
van fer callar una historia d'amor"


I jo prometo escriure. 

De.

Dies de comiat. De dir adéu. De prometre correus electrònics. De pensar en tot i de no pensar en res. De dormir i de desvetllar-se. De música. De llibres. De poques paraules i pocs cafès. D'ells i d'elles. De festes, de beguda i d'aigua. De pensaments en el blog i de pocs textos escrits. De demà i del passat. D'idees i fotografies. Però ara, què? Ara només em queda esperar, de pensar que vull posar, de ser valenta i de dir-ho. Però tu, tu m'escriuràs?

Dues setmanes.

Dues setmanes. Escrit 121. Coses rares. Ell que em parla d'ella i no passa res. Tu, que em saludes i no sé que fer. Mal de cap. Gripals pel constipat. I dues setmanes justes per començar i acabar la maleta. Tinc la sensació que quan torni, tot seguirà igual. I qui sap, si ell em parlarà d'ella i jo d'algú altre, que espero que no siguis tu. Espero però en el fons sé que voldria, un altre cop. Com amb ell. Molt en el fons. I ara somric, mentre escric, i em dic que no tinc ressaca. Que ahir vaig somiar, vaig tancar els ulls i vaig gravar escenes en la meva ment. Només espero tornar a fer-les un altre cop. Al seu costat. I al teu? Prometo escriure correus a qui els haig d'escriure. Prometo solemnement que no faré cap malifeta. Seré bona noia. Sé que no ho seré. Masses paranoies m'agafaran. I tu, quan ho sàpigues, et quedaràs igual? M'escriuràs? No espero resposta. I avui no poso foto. Quinze dies, dues setmanes.