Sherlock Holmes.

"- Mr Holmes, but it seems to me that all the detectives of fact and of fancy would be children in your hands. That's your line of life, sir, and you may take the word of a man who has seen something of the world."

- And that recommendation, with the exaggerated estimate of my ability with which he prefaced it, was, if you will believe me, Watson, the very first thing which ever made me feel that a profession might be made out of what had up to that time been the merest hobby."

El número 44.

És el comentari número 44. Si sumen els dos números donarien un total de 8. El dia que marxo d'acampada. El dia de l'examen de setembre. Tret d'això no recordo res més amb el número 8. Potser les vegades que he llegit algun llibre, el nombre de perdudes que he fet a certes persones, el total d'euros que tinc al mòbil - cosa que crec que són més - i així successivament. Avui el llibre s'ha acabat d'esmicolar. I he anat a preguntar preus a l'autoescola. El cabell no sé com acabarà però de moment no he posat cap peu a la perruqueria. Les proves d'accés estan les dues aprovades. Continuo sense poder parlar amb qui voldria parlar. He desistit el tema trucades fins a nova ordre. Fins que vulgui. Seria més fàcil que truqués l'altre. Un cafè t'aniria bé? Podria dir-me. I jo li acceptaria encantada. Tot és una barreja. Crec que estic un pas de Barcelona en aquests moments. Canvi de vida?

El llibre trencat.

Hi ha coses que arriben al pitjor moment. Coses inoportunes. Feia dies que volia recordar. Volia tornar a començar de nou i ahir crec que ho vaig aconseguir. Mitja hora buscant per localitzar el que em va portar fins on sóc en aquests moments. Tornar a reviure les sensacions va ser fantàstic. Tot i així es va trencar. No l'enganxaré amb super glue - cosa que podria - ja que sinó no seria el mateix. El cinquè de set i el que més m'ha agradat. La finestra continua oberta. No la puc tancar. És com si jo no pogués tancar tot això. Pensaments, històries, escrits. El passat com a futur. D' Exeter a Suiza. Ganes de volar. Decidit. Em tallaré el cabell.

Records nostàlgics.

A vegades recordar el passat no està gens malament. Pensar molts cops en aquell home de la parada del bus que fa temps que has deixat de veure, si, aquell que anava cada dia de la setmana amb la mateixa americana i una flor vermella a la butxaca. Qui sap què significa tota aquella cuirassa. Amagar el passat? Estar llest per un futur? Un futur llunyà? Un futur premeditat? També mires més al passat i t'adones que les conversacions transcendentals amb el teu ex - professor de mates i actual de física s'han acabat. Respirar lleugerament content per tal de no haver de fingir. Però avui ha estat diferent. No he recordat l'home que veia des de dalt del bus ni els dinars a corre-cuita amb el profe i altres dos companys. Buscant el llibre que em va portar on sóc ara he trobat el llibre que dóna nom al meu blog, que donava nom al fotolog abandonat. Un brindis per recordar coses. Nostàlgia. Coses que marquen.

Coets i altres.

Els petards continuen sent un producte de la meva poca devoció. Observar la fogata cremar m'impacta. El control del foc m'agrada. Em fa pensar. Tenir el foc controlat. Que no pugui sortir del lloc on resideix. Com el protagonista - o antagonista - de Memòries de Idhun. Després de maleir els petards i la gent que feia que els petards sonessin a l'aire com trons, vaig tornar a provar l'alcohol. 3 cubates i sobres dels altres. Mitjanit no va defraudar. Ells tampoc. Coincidències. Qui sap si l'any que ve els petards estaran prohibits, si la tradició es perdrà a causa de la globalització, si els ajuntaments promouran més parades o si els menors podran comprar petards sense un adult. Mentre tot això es discuteix jo guardaré a la memòria una altre revetlla.

Idees nefastes.

La finestra està tancada. Demà torna aquella cosa sense un suposat regal. No el deixaré entrar a casa. Sort que torna a marxar al juliol. El tiu de les reparacions m'ha fet despertar d'hora aquest matí i ell no s'ha presentat a la suposada cita amb la màquina espatllada. Demà decidiré el que queda del meu estiu. Falten peces per encaixar. Qui sap si els examens no s'acaben mai. Ganes de saber la nota : poques. Encara que el pa dels pastissos no m'agradi avui he recordat vells temps. La peça clau de la vida ja torna a estar recuperada. Sort. Un dia vaig llegir un escrit de Cortázar sobre el rellotge. Crec que va sortir a la tv. Jo depenc del rellotge. A vegades el temps controla la vida. Per què les nits duren poc i els dies es fan eterns? Per què quan millor ens ho passem el temps vola? M'agraden les preguntes sense una resposta. Crec que aquesta frase va ser títol d'un text anteriorment. Tornaré a posar play a la sèrie.

Onze línies.

Mires la pantalla i no saps què vols escriure. La televisió funciona darrere teu mentre tu continues mirant la pantalla blanca que cada cop agafa forma de text. Lletres, punts i comes, punts, més lletres, frases, oracions i lletres altre cop. I tot això té un rerefons d'una música suportable que no l'escoltaries sinó fos perquè t'agrada. Contradiccions. Gires el cap un moment i veus la fosca nit que envolta el teu edifici, casa, jardí.... I llavors, mentre la pàgina blanca continua el seu procés de transformació tu penses que el sol aquest matí podria haver cremat menys i ara no escriuries tenint un color de gamba a la cara i braços.

El tren.

Just a temps per agafar el tren. El camí ha durat el que durava l'estiu passat. Com si tornés a la rutina de l'any passat. L'home del davant semblava inquiet. A cada parada cantada pels altaveus girava el cap : Vallbona, Piera, Masquefa... fins que ha deixat el seu tic nerviós veient que per molt que mirés el cartell l'home dels altaveus ja li feia la feina. Les noies del davant que parlaven de xicots han baixat i jo m'he canviat de seient. L'home nerviós llavors m'ha quedat al costat mentre que abans només observava el seu clatell i poca cosa més. Finalment la meva parada ha arribat i jo ja he baixat. Es pot aprendre al tren. Observar. Somiar. De tot. Un univers paral·lel al teu. Un refugi. Massa textos han passat pel cap.

Resistiré.

Per fi s'han acabat els gelats amb xocolata per dintre i per fora. Demà aquella cosa agafarà un avió direcció Alemanya i jo em quedaré "soleta" per uns quants dies. Tindré per fi pau i tranquil·litat. Mentre la pel·lícula de Steven Soderbergh s'està reproduint al Windows Media Player jo penso que com l'Anna i el Marc, de Com una pedra, molta gent depen dels uns i dels altres. Més d'uns que dels altres potser. La confiança de vegades fa fàstic. Crec. Segur. Parides. Paranoies. Masses coses pel mig. Coses sense una sortida clara. Masses interrogants. I ja no és per mi sinó per tot. Canviaré un dia el color de tot això. Demà trec els gegantons. O és gegantets?

Like a rolling stone.

Once upon a time you dressed so fine
You threw the bums a dime in your prime, didn't you?
People'd call, say, "Beware doll, you're bound to fall"
You thought they were all kiddin' you
You used to laugh about
Everybody that was hangin' out
Now you don't talk so loud
Now you don't seem so proud
About having to be scrounging for your next meal.

How does it feel
How does it feel
To be without a home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

You've gone to the finest school all right, Miss Lonely
But you know you only used to get juiced in it
And nobody has ever taught you how to live on the street
And now you find out you're gonna have to get used to it
You said you'd never compromise
With the mystery tramp, but now you realize
He's not selling any alibis
As you stare into the vacuum of his eyes
And ask him do you want to make a deal?

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

You never turned around to see the frowns on the jugglers and the clowns
When they all come down and did tricks for you
You never understood that it ain't no good
You shouldn't let other people get your kicks for you
You used to ride on the chrome horse with your diplomat
Who carried on his shoulder a Siamese cat
Ain't it hard when you discover that
He really wasn't where it's at
After he took from you everything he could steal.

How does it feel
How does it feel
To be on your own
With no direction home
Like a complete unknown
Like a rolling stone?

Princess on the steeple and all the pretty people
They're drinkin', thinkin' that they got it made
Exchanging all kinds of precious gifts and things
But you'd better lift your diamond ring, you'd better pawn it babe
You used to be so amused
At Napoleon in rags and the language that he used
Go to him now, he calls you, you can't refuse
When you got nothing, you got nothing to lose
You're invisible now, you got no secrets to conceal.

How does it feel
How does it feel To be on your own With no direction home Like a complete unknown Like a rolling stone?

Bob Dylan.

Like a rolling stone.

El gelat de xocolata es desfà mentre jo estic escrivint. De fons sona Com goses dir de Mesclat. La cobertura torna a fallar. Potser és l'excusa per no fer la trucada que tan anhelo. Un dia, qui sap, li acabaré explicant fil per randa la meva vida a aquell qui me la pregunta cada dia. La selectivitat va acabar de la pitjor manera que podia haver acabat. El gelat s'està acabant tan com jo avui he acabat el llibre que m'ha portar a descobrir coses. Jo , com la protagonista, rodolo avall i avall com una pedra freda i grisa. Like a rolling stone. Finalment el gelat s'ha acabat. Uns quants grams més pel cos. Algú demana ajuda a algú altre. Seré jo capaç de fer el mateix? Like a Rolling stone.

Nervis.

Déu no juga als daus amb l'univers. Millor que no hi jugui. Vull decidir el meu futur per mi sola. Per unes quantes hores que continui mirant. Els jocs d'azar pel casino i després de dijous. Nervis. Nervis. Nervis. Nervis. A veure que tal... Mentrestant deixaré de somriure. Ah! Però jo sé fer-ho això? Massa cruel que sóc. Nervis. Nervis. Nervis! Crec que robaré els daus amb el de dalt. No passarà res oi?