Simis i riures.

Comences uni, comences treball, continues altres coses que ja estaven començades i pateixes per certes coses que has de començar. Parles sobre coses que potser t'interessen o que potser no vols parlar. Necessites marxar però no pots. Vols pujar muntanyes, veure món. Pensar, córrer,, cantar, ballar, caminar, somiar, volar. Obres els braços, els estires al vent, tanques els ulls, deixes en blanc la ment i somies. Penses que avui tampoc posaràs una fotografia i no respires tranquil·la. Acabaràs dormint pensant en simis i els seus riures. Tot això fruit de la classe d'anglés.

Tornada.

He deixat, i bastant temps, aparcats els meus pensaments. Canvis. En aquests dies han passat moltes coses, masses, i tot això em costa. És superior a mi. Mirant caçadors de bolets recordo els dies a la muntanya d'aquest estiu. Continuo pensant en fugir, en sobreviure. Demà començo les classes a la universitat i això m'espanta i em fascina al mateix moment. Sobrevisc en un món on tot són pensaments, somnis, paranoies i cap lloc on posar-ho, escriure-ho, deixar-ho anar. Canvis. Diuen que fugir mentre tens un problema és de covards. Jo prefereixo viure sense cap problema. Els dies de café tornen d'una manera que no t'ho hauries pensat mai. Però i el cafè amb gel què? Ja he deixat aparcat el tema de la trucada. Avui no hi ha foto.

No és un adéu.

Potser em falta inspiració. Potser haig de mirar una mica més per la finestra. Deixar vola la imaginació. No deixaré d'escriure. Això em salva. És la continuació del meu món. Un món poc real i molt fingit. No vull tocar de peus a terra. Crec que la realitat em farà més mal que bé. De moment m'amago sota els meus llibres. Demà qui sap serà un dia diferent. La inspiració estarà dintre meu. Tornaré a pensar en protagonistes i maldecaps. Avui, els deixaré aparcats, els pensaments.

Pols oposats.

Tot passa i tot bé. Veus un altre cop La Sonrisa de Mona Lisa. Gastes bromes que fan mal i esperes a que arribi alguna cosa per sentir-te una mica millor. Et dius de tapar-te els ulls i guiar-te a les palpemtes. Diada de Catalunya. Desitges anar a Barcelona però com cada any tornes a pujar la muntanya. Penses en coses importants. Vols començar però no comences fins d'aquí una setmana i escaig. Vols tranquilitzar a la gent però tu estàs a la que saltes. Pols oposats i continues amd idees nefastes. Aficionada als sucs de prèssec i les pomes. Tot va a moments i temporades.

Qui sap.

Coses rares. Coses anormals. Obres un dels multiples testos al facebook i et surt que la frase Coldplay teva d'avui és que "We live in a beautiful world". Qui ho creu això? Un món bonic? Existeixen les coses precioses? No penso en diamants ni en qualsevol pedra de la qual tu somies els diners que val i els altres somien en tenir-la, posseïr-la com si de la pedra filosal es tractes. Avui feia 40 anys de l'últim disc dels Beatles. Els mites de la música. I perquè no hi ha cap cosa que et doni la felicitat o bellesa eterna. Que hagués passat amb el mite de pandora si qui protegia la caixa no l'hagues obert? No fer res d'esport a l'estiu es paga amb uns quants dies d'agulletes a les cames després de dos entrenaments.

Varis.

L'altre post no tenia titol però a vegades val la pena posar un titol a cada cosa? Sona la banda sonora en castellà d'una pel·lícula de disney. De la cenicienta per ser més exactes. Els humans som una espècie en perill d'exintició. Preguntes que no tenen resposta. Ens compliquem la vida més del que volem i menys del que podem. Tot negre com sempre. La vida diuen que és bonica però a vegades complicada. Se't complica per segons i no saps mai dir un si quan voldries dir un no. Pensaments i paraules que surten soles i sense una explicació. Poques paraules per moltes idees. Jo vull començar.

Una vida, una història, i un món que gira i gira… Un somriure, imagina, un món sense injustícia…

Qui sap si em perdre Cesk Freixas el 19 de setembre. Qui sap si es culpa meva perdre la gent. Qui sap si acabaré la temporada de bàsquet. Qui sap on portara tot això. Qui sap si el sentiment pessimista i de culpabilitat marxarà un dia d'aquests i podré ser una mica feliç. Qui sap si un dia d'un mes qualsevol d'un any qualsevol canviaré el color del fons per un de més clar, més positiu. Qui sap si tot això un dia d'aquests acabarà bé. Qui sap si un dia d'aquests hauré complert els meus pensaments fugitius i els somnis amagats entre pàgines de llibres. Qui sap qui sap...

Escoltant els ocells.

Avui he adquirit finalment la primera part de dos llibres el segon del qual me'l vaig comprar en terreny italià. He pagat els drets d'un examen que sé de sobres que anirà malament. El pessimisme torna a sorgir i les converses sense gaire fonament encara no han marxat. L'avorriment invadeix l'habitació com els somnis. L'ipod fa el seu afecte i m'espera, qui sap, un cap de setmana passat a Barcelona però dormit a casa. Divendres torna dues de les poques rutines de l'any. Deixaré de mirar a la finestra ja que he perdut les esperances de veure complir desitjos. Poso un parell de converses més a la meva col·lecció i una que altre ciutat més al calaix juntament amb les meves poques postals. Recopilar històries m'apassiona. Abans d'ahir em van ensenyar un joc amb peces d'escacs. Qui sap si el resoldre mai, però el que sé fer és l'estrella de fusta i treure una bola de ferro del seu respectiu cilindre. A vegades la vida dóna moltes voltes. Tornen les fotos. L'última pel·lícula d'Isabel Coixet em va decepcionar. Mil cops millor La Vida secreta de las Palabras.