Línia Blava, de menys de 300 pàgines, comença i acaba explicant la vida d’un personatge que puja al principi de la línia blava del metro de Barcelona i que en baixa a la última parada. En el trajecte s’imagina i s’inventa la vida dels personatges que van pujant i baixant del vagó del metro: una senyora gran, un home que va de putes però que no ho considera enganyar la dona, una parella d’avis, una noia jove que ha quedat amb un noi que ha conegut per Internet, etc. S’imagina les seves vides, es creu amb el dret d’escriure-les, de lligar la vida de totes les persones aleatòries que freqüenten el metro aquell mateix dia amb la dels altres usuaris del transport metropolità. Així, al final, hi ha una història lligada, sense cap forat ni cap esquerda, tret de la de la persona que ha pujat a la primera parada i en baixa a la última.
Però tots som així. Lliguem les vides dels altres, intentem endevinar les seves històries, com eren de petits i cap al lloc on van, què faran quan surtin del metro, què estudiaran aquells joves que van amb carpetes d’universitat, si aquells nens adoptats o si els pares d’aquells nens que fan tant d’escàndol separats? Els fans incondicionals de les parades de metro de Barcelona ho viuen cada dia, són somiadors compulsius de vides de persones, i jo sincerament, entro en aquest grup.
És com un hobby, com un passatemps entre parada i parada, transbord i transbord, entre anaves i vingudes amb el transport públic. A vegades imaginar-se la vida dels altres està bé, però perquè no ens podem imaginar la nostra, de tant en tant? Fer-la real. Com si nosaltres siguem aquelles persones que intenten escriure la nostra vida.
Ramon Solsona s’havia escriure, s’havia imaginar-se vides dels altres, bé, encara en sap. Potser ell també imagina vides mentre va amb metro, per què va amb metro oi?