Parides a Pàdua.

Un dia, tornant del Liceu, descobreixes un lloc que et porta a Itàlia. Recordes, com si fos ahir, el viatge de final de curs. I en aquell precís instant et preguntes que fas allà, caminant per Barcelona a les onze de la nit després d'un concert de música del Liceu. Avui, després de buscar una de les moltes fotografies que vas fer en aquell viatge, dius que les promeses se les emporta el vent. Que tothom és com tu, dius una cosa i acabes fent l'altre. Demà hi ha la fira a Capellades. Ara, de cop i volta, et ve a la memòria que potser ja fa un any del blog. Escrits, històries, pensaments, fotografies, comentaris. T'han ajudat a crèixer, a nèixer, a gaudir, etc.. Qui sap potser si sobrevivim a base d'escriure. No tothom serà escriptor, però si escrius et queda un gust amarg però dolç al cos. Deixar volar la imaginació. Però no massa, que això, tal com em van dir l'altre dia mentre em llegien les mans, pot ser dolent.

Nunca hizo nada por mí.

« Embarulló tanto a los personajes en la larga novela que estaba escribiendo que hasta olvidó quiénes eran y qué hacían esos personajes. A una mujer muerta, por ejemplo, la hizo reaparecer a la hora de cenar. Y el día en que se suponía que el asesino iba a ser electrocutado, le hizo comprar flores para una niña... »
Leo todo esto de pie en la plataforma iluminada del tranvía que, al atardecer, me devuelve, como todos los días, a casa. Levanto un momento la vista, y después sigo leyendo:«Y sin embargo nunca hizo nada por mí. Fui haciéndome más viejo y gruñón, como era de esperar, en un pequeño pueblo descuidado que él siempre describió como muerto e irrelevante.»
En la plataforma del tranvía crepuscular quedo raptado por este comienzo de cuento. Y me llega la impresión de estar dirigiéndome a un hotel de un pequeño pueblo, muerto o irrelevante. Comienza a llover...

Enrique Vila-Matas

Creure.

Creus que les coses s'obliden? Creus que tot es pot superar? Creus que un dia tot anirà bé? Què creus, tu? Simplement són reflexions després d'un partit perdut de bàsquet.

Mascares.

Tot té un perquè. I tothom sap que tot s'aconsegueix un dia o altre. Jo, de moment, poso un altre somni a la meva llista de somnis per complir.

Reflexions abans del te.

I avui, des d'un ordinador de la biblioteca faré el post número 100. Ha costat arribar a aquest número i pel que vec costarà passar-lo. Avui, com cada dia he agafat el tren. La mateixa dona i el mateix home. Crec, que el dia en que algu de nosaltres tres no pugem al tren, algu de nosaltres tres es preocupara. L'home de la motxilla blava, del llibre prim i de la DS. La dona dels llibres gruixuts, de l'anorac negre i del últim llibre de Dan Brown. La dona s'assenta de cara al camí mentre que jo m'assento donant l'esquena al camí. L'home, que em supera d'edat però que crec que és més jove que la dona que baixa a Plaça Catalunya, s'assenta a on pot. Ell que baixa a Sants crec que té curiositat per saber on baixem els altres passatgers. I mentre s'ho pregunta arribem a la seva destinació. I allà, a Sants, puja la mateixa noia de cabells castanys i curts que esmorza al tren un suc de nosequè i un entrepà de pa de motlle integral. Mentre miro que esmorza, ja que sempre s'assenta davant meu arrivem a la detsinació de la dona de l'anorac negre. Allà, ella baixa, de tant en tant s'hi troba un amic o un company de feina. I mentre ella conversa, a dies amb aquell home d'abric llarg, puja la dona que posa els peus al seient de davant, que es canvia de seient per estar sola i que dorm. Crec que va a Terrassa. I mentre observo que fa, em poso la jaqueta. Arc de Triomf està aprop. Finalment, baixo. Agafo el metro i em planto a la sala dels ordinadors de la universitat. Cada dia és igual. Al metro, a vegades som els mateixos, caminant també. Tothom fa la mateixa rutina. I dius que vas contestar bé la pregunta del fòrum. Com el narrador de la historia, tu també et preguntes per la vida dels passatgers, però ell del autobus.

Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?

L’home blau s’està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Se li acosta un home magenta, amb aspecte neguitós.
–He de parlar amb vostè. ¿Puc seure?
–Segui.
–No sé per on començar.
–Pel començament.
–El mes passat vaig seduir la seva dona.
–¿La meva dona?
–Sí.
L’home blau triga quatre segons a contestar.
–¿Per què m’ho ve a explicar?
–Perquè des d’aleshores no visc.
–¿Per què? ¿L’estima tant que vol viure amb ella? ¿Ella no l’estima i això el neguiteja?
–No.
–¿És el remordiment, potser?
– No. El que passa és que no em deixa viure. Em truca de dia i de nit. I si no contesto ve a casa. I si no hi sóc em busca per tot arreu. Em ve a veure a la feina, diu que no pot viure sense mi.
–¿I?
–He perdut la tranquil·litat. Des que la vaig conèixer no me l’he pogut treure del damunt ni un sol dia. ¿Vostè no s’ha adonat de res?
–¿Quan la va conèixer?
–Fa un mes i mig. Vostè era a Roma.
Efectivament, l’home blau va ser a Roma fa un mes i mig.
–¿Com ho sap, vostè, que jo era a Roma?
–¿Que no em creu? M’ho va dir ella, quan la vaig conèixer. La vaig conèixer en un curset d’informàtica.
Efectivament, la dona va fer un curset d’informàtica aprofitant que l’home blau era a Roma.
–¿Què vol, doncs? –diu el blau.
–Que m’ajudi a sortir-me’n. No és que no m’agradi, la seva dona. És extraordinària, intel·ligent, sensual. ¿Què li he de dir? Però...
–És molt absorbent.
–¿Oi que sí? –diu, content, l’home magenta, veient que l’home blau el comprèn.
–Té ganes de treure-se-la del damunt.
–Sí, francament.
–No el deixa tranquil ni un moment, ¿oi? Si el veu tot sol, fumant, prenent la fresca, llegint el diari, estudiant, mirant el programa de televisió que més li agrada, el que sigui, immediatament se li estira al damunt i comença a fer-li magarrufes.
–A més, si no estàs del tot per ella es pensa que fa nosa i es posa d’aquella manera que es posa. Per això, tot i que sé que no hi tinc cap dret, vull demanar-li un favor: parli amb ella, munti-li una escena de gelosia, amenaci-la. El que sigui. Qualsevol cosa perquè no ens vegem mai més.
–¿De debò vol treure-se-la del damunt?
–Sí, sisplau.
–Res més fàcil. Faci com jo. Deixi de defugir-la, no s’amagui, sigui amable, tendre, considerat. Estigui més per ella que no pas ella per vostè. Truqui-li, digui-li que l’estima com mai no ha estimat. Prometi-li que li dedicarà la vida sencera. Casi-s’hi.

El perquè de tot plegat - Quim Monzó.