You may say that I'm a dreamer but I'm not the only one
dimarts, 14 de juny del 2011
Ficció de realitat
Baixant les escales avui de la biblioteca he pensat en els meus textos, en qui sabia el nom del meu bloc i qui sabia tota la meva vida. Tu no la saps tota, però et pots sentir afortunat. No tinc ni idea sobre si encara em llegeixes o penses en mi. De fet, m'ho he deixat de preguntar. Jo sé el que haig de saber i tu fas la teva vida. Tot i així, que sàpigues que penso en tu. Que l'altre dia vaig buscar el comentari que em vas deixar un dia. Em va agradar. Creus que recordarem un dia el passat asseguts en un banc de la plaça tirant molles de pa als coloms? Aquell dia parlarem de qui vam ser, qui hauriem pogut ésser i que som en aquell moment. Jo m'agafaré a la teva mà i tu em deixaràs. No tindràs cap inconvenient com no l'has tingut mai. Sempre m'has deixat fer. Portaràs aquell anell d'or que hauré contemplar milers de vegades i jo portaré aquell collaret que em vas regalar. I allà, en aquell moment, mentre donem de menjar als coloms i recordem vells temps, separarem el que va ser ficció de realitat i ens direm que nosaltres haguéssim pogut ser alguna cosa més. I tu, què creus que és ficció i realitat?
dimecres, 8 de juny del 2011
LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS
«En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»
Ells dos eren així. Marcats des de petits per un incident, van aprendre a viure amb secrets. Mattia i Alice es van conèixer un dia al institut, per sort o per desgràcia dels dos. Ella el va convidar a la festa que organitzava una de les seves millors amigues i ell, per tal de no ésser anomenat estrany, va decidir acceptar. Aquella festa els va canviar. Ells no es van donar compte però el simple fet de sortir amb les mans agafades davant de tothom va fer que els altres veiessin el que ells no seran capaços de veure mai: l’avinentesa de les seves dues ànimes. Aquell fet els va fer més amics, fins al punt de no poder-se separar més. Els d’anys d’institut es van acabar, i mentre Mattia es llicenciava en matemàtiques i rebia una beca per anar a investigar, ella deixava els estudis de dret cursats per pura obligació per dedicar-se a la fotografia. Però l’amor que sentien l’un per l’altre mai va marxar. Tot i així, la por de confessar a l’altre el que sentien, va fer que Alice no retingués a Mattia, no l’obligués a quedar-se en la seva Itàlia natal el moment que li va confessar que havia rebut una beca. Un dia, les coses van donar un gir sobtat. La troballa inesperada d’Alice respecte un dels secrets del passat de Mattia va fer que li escrivís una carta dient que li havia de dir un secret. Aquell mateix dia, ell va decidir anar-se’n cap a Itàlia. Allà, però, ella no li va explicar què havia descobert. D’altra banda, cap dels dos va ser capaç de dir-se que es necessitaven. L’endemà, Mattia va tornar a agafar un avió i Alice es va quedar al seu pis, patint sola la malaltia que tenia.
Paolo Giordano, un escriptor italià, va guanyar el Premi Strega per aquesta novel•la, La soledad de los números primos. Va tenir una gran rebuda per part del públic en el 2008 (any que va sortir a la llum). Va ser traduïda a bastants idiomes, entre ells el català, la versió de la qual porta per títol La solitud dels nombres primers. Ningú sap perquè aquest escriptor ha deixat d’escriure, o si ho ha fet. Qui sap. Potser d’aquí uns anys ens sorprèn amb alguna altra historieta parlant de Fibonacci i la seva successió.
Però serà també una caricatura de la vida real? Se sentiran els lectors identificats amb els dos personatges de la novel•la? Tothom coneix una persona que ha esdevingut nombre primer bessó, una persona que està allà, que si la truques vindrà, però que la por a estar junts, la por a gaudir de la vida amb aquella persona, fa que et tiris endarrere i vagis per un altre camí. La por a pensar que no podreu estar mai junts per qualsevol cosa, la necessitat de dir que l’altra persona sigui feliç malgrat no estar al teu costat fa que només siguem nombres primers bessons. Però és així? Hi ha realment aquest tipus de gent? Jo crec que sí.
Ells dos eren així. Marcats des de petits per un incident, van aprendre a viure amb secrets. Mattia i Alice es van conèixer un dia al institut, per sort o per desgràcia dels dos. Ella el va convidar a la festa que organitzava una de les seves millors amigues i ell, per tal de no ésser anomenat estrany, va decidir acceptar. Aquella festa els va canviar. Ells no es van donar compte però el simple fet de sortir amb les mans agafades davant de tothom va fer que els altres veiessin el que ells no seran capaços de veure mai: l’avinentesa de les seves dues ànimes. Aquell fet els va fer més amics, fins al punt de no poder-se separar més. Els d’anys d’institut es van acabar, i mentre Mattia es llicenciava en matemàtiques i rebia una beca per anar a investigar, ella deixava els estudis de dret cursats per pura obligació per dedicar-se a la fotografia. Però l’amor que sentien l’un per l’altre mai va marxar. Tot i així, la por de confessar a l’altre el que sentien, va fer que Alice no retingués a Mattia, no l’obligués a quedar-se en la seva Itàlia natal el moment que li va confessar que havia rebut una beca. Un dia, les coses van donar un gir sobtat. La troballa inesperada d’Alice respecte un dels secrets del passat de Mattia va fer que li escrivís una carta dient que li havia de dir un secret. Aquell mateix dia, ell va decidir anar-se’n cap a Itàlia. Allà, però, ella no li va explicar què havia descobert. D’altra banda, cap dels dos va ser capaç de dir-se que es necessitaven. L’endemà, Mattia va tornar a agafar un avió i Alice es va quedar al seu pis, patint sola la malaltia que tenia.
Paolo Giordano, un escriptor italià, va guanyar el Premi Strega per aquesta novel•la, La soledad de los números primos. Va tenir una gran rebuda per part del públic en el 2008 (any que va sortir a la llum). Va ser traduïda a bastants idiomes, entre ells el català, la versió de la qual porta per títol La solitud dels nombres primers. Ningú sap perquè aquest escriptor ha deixat d’escriure, o si ho ha fet. Qui sap. Potser d’aquí uns anys ens sorprèn amb alguna altra historieta parlant de Fibonacci i la seva successió.
Però serà també una caricatura de la vida real? Se sentiran els lectors identificats amb els dos personatges de la novel•la? Tothom coneix una persona que ha esdevingut nombre primer bessó, una persona que està allà, que si la truques vindrà, però que la por a estar junts, la por a gaudir de la vida amb aquella persona, fa que et tiris endarrere i vagis per un altre camí. La por a pensar que no podreu estar mai junts per qualsevol cosa, la necessitat de dir que l’altra persona sigui feliç malgrat no estar al teu costat fa que només siguem nombres primers bessons. Però és així? Hi ha realment aquest tipus de gent? Jo crec que sí.
GRAN TORINO
"Y me gustaría dejar mi Gran Torino de 1972 a alguien muy especial, Tao, siempre que no le arranques el techo como uno de esos chicanos, ni le pintes ridículas llamas como un blanco paleto, ni le pongas un enorme alerón de marica atrás como hacen todos los rollitos de primavera, es horrible. Si puedes evitar hacer todo eso, es tuyo".
Amb aquestes paraules és com acaba la pel•lícula dirigida pel gran cineasta Clint Eastwood. La pel•lícula tracta d’un veterà jubilat de guerra, de la guerra de Corea per ésser més exactes, que deixa passar els dies esperant la seva mort assegut al porxo de casa seva amb un carregament de cerveses, el seu gos i el seu tresor més preuat: un Gran Torino del 1972. Walt Kowalski, el protagonista, ha vist com la seva estimada dona es moria, com la comunicació entre els seus fills deixava d’existir i com el seu preciós veïnat acabava per convertir-se en un barri d’immigrants. El seu veí, un adolescent d’origen asiàtic, intenta robar-li el cotxe amb la finalitat d’entrar en una banda de brètols asiàtics. Tot i així, el noi no ho aconsegueix. La família del noi vol fer-li pagar els danys causats al seu veí. I com ho fan? Deixen el noi a càrrec de Kowalski perquè l’ajudi amb tot el que necessiti. A partir d’aquí, es crea un llaç entre el veterà de guerra que deixa passar els dies i els seus veïns. Aquest llaç provoca en el vell que es pregunti per la orientació de la seva vida, pel que ha fet a la guerra de Corea que el turmenta dia sí dia també i perquè la seva família ha deixat d’existir.
Aquesta pel•lícula, la última fent d’actor de Eastwood, deixa un principi i un final pel que fa a la manera de veure les coses. Qui no està avui en dia, envoltat en algun moment, per immigrants, gent de fora que venen a viure aquí? Aquest fet et fa replantejar la manera de veure les coses. No tothom és bo i no tothom és dolent. Tothom comet alguna que altra atrocitat però té dret a canviar. Aquesta pel•lícula mostra l’amor que pot arribar a sentir una persona per algú d’una altra ètnia, cultura, llengua. I tot i això, arran d’un cotxe verd.
Premis que va recaudar:
2008 va guanyar el premi a la millor pel•lícula, direcció i interpretació masculina dels premis EñE del Cinema Internacional. Va estar, a més, nominada als Globus d’Or per la millor cançó cinematogràfica. A l’any 2010 va guanyar el César a la millor pel•lícula estrangera.
Amb aquestes paraules és com acaba la pel•lícula dirigida pel gran cineasta Clint Eastwood. La pel•lícula tracta d’un veterà jubilat de guerra, de la guerra de Corea per ésser més exactes, que deixa passar els dies esperant la seva mort assegut al porxo de casa seva amb un carregament de cerveses, el seu gos i el seu tresor més preuat: un Gran Torino del 1972. Walt Kowalski, el protagonista, ha vist com la seva estimada dona es moria, com la comunicació entre els seus fills deixava d’existir i com el seu preciós veïnat acabava per convertir-se en un barri d’immigrants. El seu veí, un adolescent d’origen asiàtic, intenta robar-li el cotxe amb la finalitat d’entrar en una banda de brètols asiàtics. Tot i així, el noi no ho aconsegueix. La família del noi vol fer-li pagar els danys causats al seu veí. I com ho fan? Deixen el noi a càrrec de Kowalski perquè l’ajudi amb tot el que necessiti. A partir d’aquí, es crea un llaç entre el veterà de guerra que deixa passar els dies i els seus veïns. Aquest llaç provoca en el vell que es pregunti per la orientació de la seva vida, pel que ha fet a la guerra de Corea que el turmenta dia sí dia també i perquè la seva família ha deixat d’existir.
Aquesta pel•lícula, la última fent d’actor de Eastwood, deixa un principi i un final pel que fa a la manera de veure les coses. Qui no està avui en dia, envoltat en algun moment, per immigrants, gent de fora que venen a viure aquí? Aquest fet et fa replantejar la manera de veure les coses. No tothom és bo i no tothom és dolent. Tothom comet alguna que altra atrocitat però té dret a canviar. Aquesta pel•lícula mostra l’amor que pot arribar a sentir una persona per algú d’una altra ètnia, cultura, llengua. I tot i això, arran d’un cotxe verd.
Premis que va recaudar:
2008 va guanyar el premi a la millor pel•lícula, direcció i interpretació masculina dels premis EñE del Cinema Internacional. Va estar, a més, nominada als Globus d’Or per la millor cançó cinematogràfica. A l’any 2010 va guanyar el César a la millor pel•lícula estrangera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)