HAEVEN: En un món millor

Quatre cases contades, una població petita, dues bicicletes, dos germans i un amic nou, dues famílies que no es coneixen, però que tenen problemes, dos móns paral·lels, que se superposen per donar pas a una obra danesa, són el millor escenari per donar pas a una obra cinematogràfica de gran ressò: En un món millor o Haeven.

Hævnen, que significa literalment venjança, és una pel·lícula danesa de 2010 dirigida per Susanne Bier i escrita per  Anders Thomas Jensen. Tot i així, la historia no només es desenvolupa en una petita població de Dinamarca, sinó que també passa en un camp de refugiats de Dafur.

I és allà on Anton, pare de dos fills i en tràmit de separar-se, compagina la seva vida de doctor amb una petita població danesa. A Àfrica, Anton s’ocupa de les víctimes femenines d’un terratinent africà, mentre que a Dinamarca ha d’actuar de pare dels seus dos fills i salvar el seu matrimoni de la separació immediata. Tot i així, la seva feina l’ocupa tant que no s’adona que el seu fill Elias és assetjat escolarment.

Al mateix temps, Christian, que ve de Londres i s’acaba d’incorporar a l’escola, es fa de seguida amic d’Elias i, juntament amb ell, viuen aventures innombrables que els conduiran a tenir problemes dia sí, dia també. Aquests problemes, resolts molts cops per la via violenta, faran que els adults que els envoltin es qüestionin la vida, la vida en la què volen educar els seus fills. Però no només es preguntaran per la vida, sinó per ells mateixos, per fer valdre els seus valors, i per entendre el què fan en aquest món.

I ells no són diferents de nosaltres. Tothom es qüestiona la vida, els adults que ens envolten també se la qüestionen. Cada dia pensen si estan educant bé els seus fills, i així quan siguin grans faran ús de la paraula i no de la violència, com fan el fill d’Anton i el seu nou amic. I tu, lector, també et preguntes per la vida? Ara, no la vulguis resoldre violentament, perquè tal com diu l’Anton, no hi ha res millor que la paraula, encara que no parlem el seu idioma.

L’Església del Mar

Mai surto de viatge sense un mapa, que tant pot ésser la típica guia de top10 monuments del país, o un mapa de metro darrere del qual hi ha dibuixats els carrers de la ciutat. Tot i així, a vegades va bé deixar aquest mapa al llit de l’hotel. Sempre m’han dit que una ciutat es coneix quan un s’hi perd. I així ho vaig fer un cop. Un dia, mentre passejava per Barcelona, vaig decidir vagarejar pels carrers. Molts cops m’havia dit que volia deixar de ser turista per ser habitant, i així va ser com aquell dia, vaig decidir caminar sense rumb per la ciutat fins que vaig arribar a la Catedral del Mar, edifici que dóna nom a una novel·la. I un cop arribada allà vaig decidir entrar-hi.

L’església del Mar és la novel·la escrita per Ildefonso Falcones de Sierra el 2006. Està basada en la historia del mateix edifici, però uns segles abans de l’edició del llibre: segle XIV. En aquella època, Barcelona es troba en el seu moment àlgid, la ciutat ha augmentat el seu terreny, ha crescut més enllà de les seves primeres fronteres. És llavors, quan tot es troba en el seu màxim esplendor, que els vilatans de la ciutat decideixen construir, amb els seus diners i esforços el temple de Santa Maria del Mar. I aquesta construcció comportarà problemes, amors, desamors i alguna que altra llàgrima dels vilatans. Molta gent patirà, i alguns veuran que la seva vida canvia completament. El passat es creurà amb el futur, i aquest encreuament també li passarà al jove Arnau, que veurà com la seva vida dóna un gir inesperat, però que els monstres del passat l’arrossegaran tota la vida.

Mentre sortia, encara podia recordar les parets de l’edifici, la suor d’Arnau i la seva implicació vers aquest projecte que va canviar la vida de molta gent. També pensava en el camí de tornada, però això va tenir fàcil solució. És possible que no em conegui molt bé els camins i carrers de la ciutat, però la línea del metro sí. Vaig baixar les escales que em separaven de l’exterior cap a l’interior de la capital. I mentre esperava a l’andana, vaig començar a rumiar on era el llibre. En aquell moment, volia tornar a recordar el passat, que també se’m creua com a l’Arnau.

Good Will Hunting

Avui és una dia com qualsevol altre. Al costat del teu ordinador, més vell que nou, hi ha un got de cafè amb llet. La tassa de sempre està a l’aigüera. Encara portes a sobre la mandra del matí. Tot i així, això no t’ha impedit asseure’t a la cadira de sempre i posar-te a teclejar quatre ratlles. Dedicaràs aquesta tarda d’hivern a escriure sobre la pel·lícula que vas veure ahir, assegut, com sempre, a la mateixa cadira. Good Will Hunting, o com seria en català, l’Indomable Will Hunting (no fa falta preguntar al traductor el perquè d’aquest indomable al principi del títol, qui sap les raons que va tenir per escollir un nom en detriment d’un altre).

Will Hunting és el nom d’un un noi pobre del barri sud de Boston, que treballa passant l’escombra al Massachussets Institut of Techonlogy, o MIT. Un dia, mentre escombrava pels diversos passadissos, escriu a la pissarra la continuació d’un teorema que havia estat prèviament dictat per un professor de matemàtiques, Gérald Lambeau, el qual va voler desafiar els seus alumnes a resoldre aquest problema. Sembla un mer afer, però serà gràcies aquest professor que el protagonista de la història començarà a entendre la vida.

Hunting, en una baralla d’un dia qualsevol en una nit qualsevol, colpeja un policia. El jutge es qüestiona si portar Will a la presó. Tanmateix, a petició del professor Lambeau, el jutge accepta que, en lloc d’anar a la presó, Will treballi pel matemàtic, però a condició que un psicòleg segueixi el “condemnat”. Aquesta situació canviarà la vida de tots tres, tant la dels dos adults com la del jove. La teràpia farà que Will venci la seva por a les relacions personals, fruit del maltractament que va patir de nen, fins al punt de donar un gir a la seva vida. I no només serà la vida de Will la que donarà un gir, sinó que els dos adults veuran una petita escletxa a la seva vida complicada.

Canviar la vida. Hi ha molta gent que ho fa contínuament. Potser aquesta època ens hi obliga més d’un cop. O simplement, la gent vol canviar perquè està cansada de la vida que portava abans. A vegades, la rutina cansa, i si es practica durant molts anys el mateix recorregut, al final, l’acabes avorrint; de tal manera que en vols fugir. Un dia fas les maletes i agafes aquell tren d’aquella estació que et portarà lluny, però arribaràs a una llunyania, que al principi serà nova però que al pas del temps, serà sempre igual.

Pensant tot això, acabes el got de cafè. El poses a l’aigüera, juntament amb la tassa d’aquest matí. La mandra continua aflorant per la teva pell. Demà serà dia de neteja. Et dius que jas has acabat d’escriure l’article que escrivies sobre aquella pel·lícula estranya però captivadora al mateix moment. Tornes davant de l’ordinador. L’apagues i vas a fer el mateix recorregut de sempre. Però una cosa ha canviat, sents enveja del protagonista. I et dius que un dia la rutina canviarà i faràs alguna cosa diferent. Hauràs complert la promesa, la mateixa que en l’amic d’en Will li va fer fer: marxar d’aquella ciutat sense futur (però no fa falta que tu marxis, simplement canviar el recorregut de casa a la feina ja és un gran pas).