Un dels microcontes.

Todo está oscuro. Yo avanzo lenta y sigilosamente, como un espía. Miro a lado y lado buscando alguna pista, alguna señal que me muestre un poco vida. Pero al cabo de unos cinco minutos me doy cuenta que estoy sola, sin nadie a mi lado que me diga donde tengo que ir. Vuelvo a mirar, pero toda esperanza de ir acompañada se desvanece. La oscuridad, poco a poco se va difuminando. Estoy llegando a mi destino. Al cabo de unos minutos, salgo del túnel. El pueblo de mis abuelos esta cerca.

Vida a la capital.

Un al sofà i l'altre a la cadira. No es deien res. Cap mot, cap gest, cap paraula. Simplement estaven submergits en les seves coses, els seus papers, la seva feina. De fons es podia escoltar una de les moltes òperes que tenen per casa. El seu pis, la seva llar. Aquella casa habitada a les nits i solitària als matins. Feia nou anys que estaven casats i havien caigut en una monotonia de vida. Sortien els dos passades les vuit però sempre abans de les nou. Arribaven, amb el mateix cotxe abans de les nou però més tard de les vuit. Sopaven sense dir-se res i finalment ocupaven els seus llocs. Ella al sofà i ell a la cadira. Cada dia era el mateix. Ni una paraula, ni un mot. Ni un trist t'estimo, ni un educat hola ni un riguros bona nit. Monotonia, simple i pura monotonia. Trista existencia. Trista la seva vida. Però ells eren feliços.

Reflexions en un dia gris.

Avui, caminant sota la pluja, he vist que he de ser forta. No vull plorar però ho necessito. Són moments que una servidora necessitaria una petita abraçada per tal de fer front a les coses. Marxa una de les persones que m'ha marcat o que a partir d'avui serà una de les persones les quals m'ha agradat conèixer. Viure la vida somrient, lluitant per ser feliç. He passat d'odiant la vida a sempre quedaran els cafes. No és per ell, sinó per altres persones. A vegades la vida és cruel i la gent no es mereix el que li toca viure. Em van dir un dia que no plores, que era més maca rient. Essent feliç. Però crec que la felicitat no existeix. Tu creus en ella? Jo crec que no. He decidit fervorosament (algú m'ho va dir un dia i és una d'aquelles paraules, com Beyond, que marquen potser un abans i un després de la teva vida) intentar continuar endavant, deixant el passat i no mirant gaire al futur. Si miro al futur, el vec negre, ple de pessimisme i no m'agrada. M'espanta, m'aterra, simplement. Aquest no era el post que pensava escriure mentre estava caminant sota la pluja. Potser m'hagués agradat escriure que puc canviar. Que m'agrada això i que m'agrada això altre o simplement una de les meves historietes de tren i bus mentre vaig a i torno de Barcelona. Algún dia tothom serà feliç. Jo inclús. Qui sap. La vida dóna moltes voltes. I em torno a imaginar, com porto dies, agafant una de les coses més importants de la meva vida.

Coses.

La societat fa mal. Les persones fan mal. Et treuen les ganes de viure, de riure, de ser feliç. Ell és allà, rient, cantant, i jo aquí, fent-me mal. M'agradaria canviar però no tinc forces, no tinc ganes de continuar. Encara que digui de canviar d'aquí un any, de marxar però realment, per què? No tinc ganes de complir somnis, no tinc ganes de marxar, no tinc ganes de fer res. Són coses que passen. Simplement, passar els dies, les hores, els minuts, els segons. I riure amb ells, amb els de la classe, amb els amics. Perquè ha arribat un moment que ets feliç fent el que vols, t'alegres per això i et dius que un dia seràs persona. Idees barrejades, poc clares però massa rapidesa en escriure. Dimecres m'espera l'IEC.

2010.

Diuen que per any nou, proposits nous. Els meus? Ni idea. Suposu que ell, els meus llibres, els meus escrits i històries, i algun que altre secret amagat. El meu llibre està desenganxat i els d'angles costen de llegir. Hi ha converses que agraden i que et fan riure. Rius per no plorar. Et dius que ja estas bé quan és mentida. Et fas mal quan voldries no fer-t'en. I no entens res. Ni perquès ni hòsties. Simplement preguntes i més preguntes. Veus per nosequinavegada el Senyor dels Anells II. Demà aniràs a veure el Cirque du Soleil. Esperes el missatge que t'han promès mentre veus que la trucada no arriba. Tornes a prometre un cafè, quan penses en respondre un mail. El primer post de l'any i ja tacat de negre.