Fantasmes.

-Tretze? -va preguntar la senyora de la casa.
-No, dotze. Hem tingut una baixa.
-Ah, si que em sap greu. No ha volgut venir, la vostra baixa?
-No és això. Ella hauria volgut venir. Déu, no l'ha deixada.
-Com? No l'entenc.
-Directament, ja no hi és.
-Si que em sap greu. Accepti les meves disculpes per ser tan grollera.
-Tranquil·la. Però, si que som tretze si.
-L'esperit va amb vosaltres?
-No, però l'hem substituit per una altra persona.
-Doncs...
-Catorze, al final som catortze. Bé, tretze i el fantasma. És possible?
-Si, però no fem descomptes a fantasmes.
-És igual, ell pagarà la seva part. Total, ens va donar els diners abans de morir.
-Se l'estimaven, a la persona número tretze?
-Què vol què li digui? No gaire, però era del poble, de tota la vida.
-Ah d'acord. Bé, aquí tenen les claus. Hi ha un llit que és plegable. Adient per fantasmes.
-Perfecte, llavors.

Idees d'un dia sense internet.

Idees i apunts d'un dia sense internet. No hi ha tècnica ni instint per escriure. No espero que agradi a ningú i menys a tu, que sempre trobes pegues a tot el què faig. No ho he fet per agradar sino per matar el temps abans de matar-lo pensant en tu.

Ella escrivia mentre ell jugava a la consola. Ella era la noia aplicada de casa mentre ell era el manta de casa. Ella estudiava i ell treballava. Però, ell no estava mai sol i ella sempre estava sola. Ella sempre li deia que valia més estar sol que mal acompanyat però en el fons, sempre que arribava dissabte, ella volia canviar-se per ell. Volia sortir i divertir-se com ho feia ell però no tenia amigues ni amics amb qui riure, amb qui anar a mirar els partits de futbol, amb qui anar a ballar a la discoteca o saltar al concert. Ella estava sola i ell acompanyat.
Un bon dia, mentre estava estudiant a la biblioteca de la Universitat va rebre una trucada. Era del seu germà. En aquell moment, va vacil•lar sobre si agafar o no la trucada. A vegades ell la trucava per bestieses que no tenien fonaments. Algun cop, fins i tot, la va trucar perquè l’anés a buscar a les sis del matí al bar, ja que ell no s’aguantava pas dret. Però aquell dia no eren les sis de la matinada. Van passar cinc segons abans que es decidís agafar la trucada. Va prémer el botó verd i va dir:
- Hola.
- Hola. Com estàs?
- Jo bé. I tu? Perquè truques? Estic a la biblioteca, estudiant.
- Bé, ara no deus estudiar gaire. Estàs parlant amb mi.
- Jo no ric noiet. Diguem que passa. Va, canta. No tinc tot el dia.
- No estava rient maca. El papa ha tingut un accident. De cotxe. Ja saps que avui estava en aquella reunió. Al sortir, l’han atropellat. Ara està a l’hospital.
- Merda. Penja. Vinc cap a casa. Bé, a l’hospital. Però a quin?
- A Bellvitge. Fins ara.
I el seu germà va penjar. A ella se li acabava d’ensorrar el món. El seu pare a l’hospital. Com ha pogut passar? Un accident li havia dit el seu germà. Seria veritat? Segur que sí. Ell no l’hauria pas enganyat amb una cosa així. Ells s’estimaven els seus pares. Deien altres mentides però ell mai hauria arribat a aquest extrem. Va tornar a entrar a la biblioteca, va posar els llibres a la maleta i va baixar corrents. Va arribar a la porta de sortida la va obrir i va tornar a arrencar a córrer direcció el metro.

Cigars.

Ahir es va decidir a tallar-se el cabell. Sabia que si ho feia, la perruquera, una dona andalusa de cinquanta anys, li podria fer una pífia i podia acabar tenint el cabell curt mal tallat. Però, amb aquest pensament, va obrir la porta al risc. No sabia tallat mai el cabell tan curt i tampoc sabia com li quedaria. Al cap d’una hora va sortir d’aquell lloc petit, claustrofòbic però acollidor. Després d’abandonar la perruqueria, es va liar un cigar a la plaça del costat, es va asseure en una de les cadires del bar i va començar a fumar. Calada a calada. Al mateix moment, veia com els nens petits jugaven a pilota amb els seus pares i mares i va pensar que ella també hauria volgut jugar amb els pares. Just en aquell instant va decidir que no tindria fills, que no podria ser una bona mare, ja que ella no havia estat educada per tenir fills. Un cop acabat el cafè, va pagar amb una moneda de dos euros i va marxar sense esperar el canvi. Caminant, es va liar un altre cigar i se’l va fumar camí de la plaça major del poble. Va pensar que després telefonaria a la seva companya de feina per dir-li que al seu poble no hi ha ni cabres ni altres animals caminant per carrer. Però la trucada no es va realitzar mai. Simplement, va saber que demà la veuria i que no feia falta gasta els pocs diners que li quedaven al telèfon per trucar-la i dir-li aquesta bestiesa de les vaques i les cabres. A més, altres pensaments van inundar el seu cap. Va decidir fumar-se’n un altre i anar tirant cap a casa. Ja feia tard. La seva mare l’esperava per sopar.