Posant punt i final.

Ell no era l'únic que estava sol. Va mirar a banda i banda de la sorra i va veure que el seu món i el dels altres eren semblants. Potser el que passava per davant tenia problemes a la feina; l'altre, el del pas de vianants, potser tenia problemes familiars o econòmics o els dos alhora, qui sap. Mentre mirava a l'horitzó i jugava amb la sorra una nena petita se li va assentar al davant. Ell, la va deixar fer però mentrestant va pensar en la seva vida, en com hauria estat si ell hagués sigut el gran i la seva germana la petita o si hagués sigut fill únic o si la seva mare no s'hagués casat per segona vegada o si els seus pares no s'haguessin separat o si la Maria l'estimés o si.... Tenia un garbuix d'idees dintre el cap. La nena va començar a jugar amb la sorra, bé, l'imitava. Imitava tot el que ell feia i en aquell moment, ell es va sentir desgraciat. Tenia una vida que no hauria volgut, una vida que li portava problemes, que més d'un cop l'havia portat a pensar en el suïcidi. Va cridar a la nena que es va posar a plorar. Es va sentir malament, motiu pel qual la va consolar; però el que havia de ser un consol va acabar amb un mar de llàgrimes per part dels dos. La nena petita el va abraçar i en aquell moment va veure les coses clares. No havia de plorar per la vida que tenia sinó que havia de lluitar per canviar-la. Canviar els papers, fer-se notar que ell estava allà, que podia canviar el futur, podia canviar la seva vida per una vegada per totes.

La història continua.

Va somriure content. Finalment havia aconseguit el que volia: marxar d'aquella presó anomenada, pels altres, casa seva. La seva mare havia tornat a ser maltractada pel seu padrastre, que un altre cop havia tornat a casa seva borratxo. La seva germana, després de la pallissa del dilluns havia marxat de casa seva, com que ja tenia vint anys i mitja carrera a les seves espatlles, va decidir fer la seva vida però ell creia fermament que era una covard, que havia marxat per no tenir el marró de les pallisses cada nit. La seva veïna, l'Amàlia, després de l'amenaça del seu padrastre va decidir tancar les portes del seu pis i ell ara, es trobava sol, sense ningú. Durant el trajecte d'una hora amb tramvia havia pensat amb la Maria, la seva Maria. L'amiga de la infància que ara sortia amb un company de l' institut però que ell sempre havia estimat, l'havia ajudat i ara ella el deixava per anar amb el tòtil de l'Andreu. Quan va arribar a la platja i després d'assentar-se a la sorra, es va adonar que les preocupacions que el turmentaven i no el deixaven dormir eren mínimes, potser perquè en aquell moment va veure la crua realitat, ell no era l'únic que estava sol.

Pensaments.

El noi es trobava al seient del darrere del tramvia. Tenia el cap repenjat a la finestra i es mirava l'exterior com un món paral•lel al seu. No observava res, ni la gent que veia des de dintre, ni els vianants que travessaven els carrers, ni els seus conciutadans que pujaven i baixaven del tramvia... Simplement pensava. Per això, aquell mati havia agafat aquell tramvia, un recorregut de més d'una hora per arriba a la seva destinació: el mar. El mitjà de salvament, com ell l'havia anomenat abans de pujar, estava apunt d'arribar a la seva destinació. Quan aquella màquina de ferro va cridar la seva parada es va despertar d'aquell estat de trànsit i es va aixecar del seu seient per anar a la porta d'escapament. Va prémer el boto per baixar i de cop i volta li va venir una bafarada d'aroma de mar. Va somriure content.

Estats emocionals.

He passat d’ordenar masses patrimonials i de calcular el capital a fer un comentari d’art. D’Hermes amb Dionís nen a la Llibertat guiant el poble fins arriba a Hume i al seu Tractat sobre la naturalesa humana. Passaré també d’escriure un text de dos-cents paraules a llegir-me un text on les preguntes de comprensió no seran gens fàcils de comprendre.

Mentre passo d’una cosa a l’altre m’adono que els dies passen, les hores s’esvaeixen i jo continuo sense saber qui sóc, on vaig, què vull i qui vull. He vist que són masses preguntes sense una resposta lògica, bé, crec que la resposta existeix però que jo no la sé trobar.
L’altre dia em van dir que el meu caràcter es veu donat per l’època de l’any que vaig néixer. Si, els que som de finals i vam néixer amb el fred a les venes tendim a ser propensos a patir canvis d’humor. Jo al principi vaig creure que no era possible però de mica en mica vaig observar el meu voltant, vaig parar atenció als comentaris de certes persones i finalment em vaig adonar de la certesa de la frase anterior.
Tot i així, he vist que sense aquests canvis d’humor, la meva personalitat es veuria abocada a una mera existència, bé, més de la que ja tinc. Qui sap, potser algun dia tot això canviarà i jo tindré una estabilitat emocional o potser encara tindré més brots anímics, cosa que dubto.
Potser, si radico aquests canvis podré trobar respostes, però crec que moltes encara que no ho cregui, ja les he trobat.

Un encuentro sobre la felicidad

Hola Aitana, me llamo Josep Mascaró y tengo 102 años. Soy un suertudo.Suerte por haber nacido, como tú, por poder abrazar a mi mujer, por haber conocido a mis amigos, por haberme despedido de ellos, por seguir aquí.

Te preguntarás cuál es la razón de venir a conocerte hoy. Es que muchos te dirán que a quién se le ocurre llegar en los tiempos que corren,que hay crisis, que no se puede... Já! Esto te hará fuerte. Yo viví momentos peores que este, pero al final, de lo único que te vas a acordar es de las cosas buenas.

No te entretengas en tonterías, que las hay, y vete a buscar lo que te haga feliz, que el tiempo corre muy deprisa.

He vivido 102 años y te aseguro que lo único que no te va a gustar de la vida es que te va a parecer demasiado corta.

Estás aquí para ser feliz.


http://www.youtube.com/watch?v=v2IFPLJCZS8

Pepe Rubianes

El tren.

Se me acaba el tiempo

y hay que ceder el sitio.

Así es la cosa.

Es curioso ver

cómo la vida te desliza

limpiamente

hacia su lado más extremo

a un ritmo lento o rápido

según convenga

sin compasión, sin pasmos,

sin avispamientos: con

la elegancia de la experiencia

bien ensayada.

Y hay que caminar

hacia la hora perfecta

con la cabeza erguida

y el ritmo justo

que da compás a los sueños...

Así es la cosa

Así de simple.

Un día, no lejano

habrá que comenzar

a hacer el equipaje

porque el viejo tren espera

siempre espera.