Good Will Hunting

Avui és una dia com qualsevol altre. Al costat del teu ordinador, més vell que nou, hi ha un got de cafè amb llet. La tassa de sempre està a l’aigüera. Encara portes a sobre la mandra del matí. Tot i així, això no t’ha impedit asseure’t a la cadira de sempre i posar-te a teclejar quatre ratlles. Dedicaràs aquesta tarda d’hivern a escriure sobre la pel·lícula que vas veure ahir, assegut, com sempre, a la mateixa cadira. Good Will Hunting, o com seria en català, l’Indomable Will Hunting (no fa falta preguntar al traductor el perquè d’aquest indomable al principi del títol, qui sap les raons que va tenir per escollir un nom en detriment d’un altre).

Will Hunting és el nom d’un un noi pobre del barri sud de Boston, que treballa passant l’escombra al Massachussets Institut of Techonlogy, o MIT. Un dia, mentre escombrava pels diversos passadissos, escriu a la pissarra la continuació d’un teorema que havia estat prèviament dictat per un professor de matemàtiques, Gérald Lambeau, el qual va voler desafiar els seus alumnes a resoldre aquest problema. Sembla un mer afer, però serà gràcies aquest professor que el protagonista de la història començarà a entendre la vida.

Hunting, en una baralla d’un dia qualsevol en una nit qualsevol, colpeja un policia. El jutge es qüestiona si portar Will a la presó. Tanmateix, a petició del professor Lambeau, el jutge accepta que, en lloc d’anar a la presó, Will treballi pel matemàtic, però a condició que un psicòleg segueixi el “condemnat”. Aquesta situació canviarà la vida de tots tres, tant la dels dos adults com la del jove. La teràpia farà que Will venci la seva por a les relacions personals, fruit del maltractament que va patir de nen, fins al punt de donar un gir a la seva vida. I no només serà la vida de Will la que donarà un gir, sinó que els dos adults veuran una petita escletxa a la seva vida complicada.

Canviar la vida. Hi ha molta gent que ho fa contínuament. Potser aquesta època ens hi obliga més d’un cop. O simplement, la gent vol canviar perquè està cansada de la vida que portava abans. A vegades, la rutina cansa, i si es practica durant molts anys el mateix recorregut, al final, l’acabes avorrint; de tal manera que en vols fugir. Un dia fas les maletes i agafes aquell tren d’aquella estació que et portarà lluny, però arribaràs a una llunyania, que al principi serà nova però que al pas del temps, serà sempre igual.

Pensant tot això, acabes el got de cafè. El poses a l’aigüera, juntament amb la tassa d’aquest matí. La mandra continua aflorant per la teva pell. Demà serà dia de neteja. Et dius que jas has acabat d’escriure l’article que escrivies sobre aquella pel·lícula estranya però captivadora al mateix moment. Tornes davant de l’ordinador. L’apagues i vas a fer el mateix recorregut de sempre. Però una cosa ha canviat, sents enveja del protagonista. I et dius que un dia la rutina canviarà i faràs alguna cosa diferent. Hauràs complert la promesa, la mateixa que en l’amic d’en Will li va fer fer: marxar d’aquella ciutat sense futur (però no fa falta que tu marxis, simplement canviar el recorregut de casa a la feina ja és un gran pas).